
El comiat de Ramon Bacardí Pons s’ha celebrat el dia 22 de setembre, ens ha deixat als 93 anys, va néixer el 10 de juny del 1924, durant molts anys fou metge pediatre a Molins de Rei.
Quan vaig saber que havia mort em va venir a la memòria la seva imatge tot dient-nos: “la salut és un estat de complet benestar físic, mental i social, i no solament l’absència d’afeccions o malalties”. De manera molt pedagògica ens explicava que en la constitució de la OMS., en la Conferència International de la Salut, a Nova York el 1946, es va definir d’aquesta manera la salut i ens feia notar la part del benestar social com a condició necessària per a una bona salut.
Som moltes les persones que l’hem conegut tant com a metge i com a persona activa i compromesa. La seva participació política i social ha estat la d’un home d’esquerres, que sempre ha treballat a favor del progrés social. La seva intel·ligència i la seva rapidesa mental era sorprenent. El recordo a les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny del 1977, només veient el resultat electoral d’una taula a l’antic col·legi Alfons XIII, ens va sorprendre com feia projeccions, força encertades, dels resultats del municipi i d’arreu de Catalunya; això era molt abans de la proliferació d’enquestes i estadístiques que la modernitat ens ha portat.
A l’any 1979 va formar part de la candidatura del PSUC a les eleccions municipals, sempre va fer arribar el seu parer i el seus coneixements, de manera generosa i desinteressada. Ja amb anterioritat havia esdevingut un activista cultural en matèria de cinema i un dels impulsors del Congrés de Cultura Catalana a la Vila, entre moltes altres coses com la creació de la primera escola bressol de la Vila. El Ramon també va tenir un paper rellevant a Catalunya vinculat a la seva professió de metge pediatre, com a membre de la Societat Catalana de Pediatria i de la junta Col·legi de metges, entre moltes altres activitats.

El dia abans de la seva cerimònia de comiat, vaig tenir ocasió de parlar amb el seu fill i de manera tant generosa com ho havia estat el seu pare, em va lliurar el text que ell i la seva germana li dedicaren en el comiat. És un text afectuós que ens descriu pinzellades de la vida i la personalitat d’un home que ens ha deixat una petjada inoblidable. Per la vàlua del seu testimoni, ningú el podrà definir millor, tot seguit reprodueixo aquest emotiu text:
“ Memorial
Al meu pare, del seu fill Ramon
Seria llarg d’explicar la vida del meu pare , però vull fer una pinzellada, si més no, contribuint a que quedi en el record de tants que de ben segur heu compartit vivències amb ell.
Malauradament per més que pensis que tard o aviat havia d’arribar el moment en que ens deixés, costa i em costarà d’assumir el buit que deixa en el meu cor, i de llegir aquest text en aquests moments.
Ramon, va ser, i en el imaginari és, un home inquiet des de petit, amb una infància feliç en els carrers del Born de Barcelona, amb un pare republicà, també de nom Ramon, fort i lluitador, i que sempre explicava que va salvar el Lluís Companys de que li caigués un sabre a sobre; no se si és del tot cert, però si més no, al meu pare i a mi ens agradava que ho expliqués.
La seva infantesa la va passar al bar dels seus pares, en mig d’un ambient de bullici polític i de pre-cop d’estat del dictador Franco. La guerra, a Barcelona, la va passar amb fam i por, però sempre amb un pare al costat de les tropes republicanes i una mare molt treballadora i pilar de la família. Això ja va fer que anés canalitzant els seus pensaments al costat d’un poble català lluitador i fidel a unes idees d’una classe humil i emprenedora que lluitava pels seus drets i pel seu país.
Ell va ser educat a l’Institut Escola, i dic educat perquè, segons ell mateix explicava, no sols s’assolien coneixements sinó una manera de pensar creativa, humanística, amb valors com la solidaritat, l’amor a la terra, a la preservació de la natura, a la comprensió. Explicava moltes vegades, amb orgull i joia el seu aprenentatge humanístic i alhora pràctic, aprenent des de com cultivar una planta, a les matemàtiques o els quatre idiomes que li ensenyaren alhora. Se sentia molt orgullós d’haver pertanyut a aquella institució educativa, malauradament aniquilada per la dictadura.
A l’acabar la guerra, explicava que els colpistes varen considerar que no tenien coneixements i tots els alumnes van ser portats a l’institut Balmes a fer un examen final que passaren sense cap problema i per suposat amb la llengua del Estado, davant de la sorpresa dels examinadors.
Va cursar estudis de medecina per indicació del seu pare, ja que es guanyaria millor la vida! , encarà que el seu desig era d’estudiar enginyeria. Li agradaren les eines, de fet sempre a casa seva hi havia muntanyes de eines, el desmuntar “trastos” amb cura de muntar-los be, perquè el seu pare no li piques les crestes; però també tenia un esperit pragmàtic i sabia que si obeïa al pare li seria més fàcil el futur; per tant va optar per la medicina.
En la seva carrera de medicina, ja s’apuntà a la lluita contra “el régimen” en incipients partits clandestins, catalanistes, participant dins del possible en la lluita universitària. La seva constant perseverança va fer que pogués acabar la carrera de medicina i s’especialitzés en pediatria i cirurgia; encara que els mitjans de casa seva eren justos, i ho hagués de combinar ajudant al bar dels seus pares del Born de Barcelona .
Les seves primeres pràctiques de cirurgia les realitzà al Hospital de Sant Pau, i a on conegué la seva primera muller Magdalena Gascón, infermera de l’hospital.
En acabar la carrera, sabent el difícil que es feia treballar a Barcelona, ja que no pertanyia a la classe benestant, començà a exercir com a pediatre a Mora d’Ebre amb la ajut de la seva muller. Això també l’aïllà del nucli polític de Barcelona, encara que ell, home inquiet intentà mantenir els seus contactes amb aquella societat viva i efervescent, que en aquella època hi havia a Barcelona. A Mora d’Ebre va tenir la primera filla Montserrat.
Passat uns anys el seu intent persistent d’acostament a Barcelona fer que anés a parar al Bergadà, i concretament a Puigreig, i a on tingué el seu segon fill Ramon.
Va viure allà la duresa de les condicions de vida de les fàbriques de teixits essent pediatre de les colònies obreres que existien a l’entorn de les fàbriques i agafant més consciència en que la pediatria no era sols una professió per curar nens malats aplicant medecines, sinó que també es necessitava una medicina social per ajudar a curar les malalties de una societat molts cops també malalta; al menys era el seu pensament.
Ja passats uns anys arribà a Molins de Rei, exercint com a únic pediatre de la població; aquí, de ben segur, ja molts de vosaltres coneixereu la seva trajectòria, sempre al costat d’exercir una medecina social, fent moltes activitats dins del poble, com participar en el primer cinefòrum clandestí, a on mitjançant la crítica intentaven fer pensar a la gent. En anys posteriors va fer programes divulgatius sanitaris a ràdio Molins, va fundar la llar d’infants, va impartir educació sanitària al Institut i a les escoles, etc…
Ell es sentia orgullós del seu poble, Molins, essent metge de família, impulsant les activitats sanitàries quan podia. Creia en una medicina solidària, que no sols contemplés les malalties sinó també l’avenç social per augmentar la qualitat de vida, i l’educació sanitària tenia que contribuir de una manera clara, segons el seu parer.
Però també la seva activitat la centrà professionalment a Barcelona dins del Col·legi de Metges de Barcelona, impulsant la Societat Catalana de Pediatria, amb un caràcter clarament d’ajut i impuls social del país i de la llengua catalana. Va pertànyer a la junta del Col·legi de Metges de Barcelona i fou el representant dels metges del Baix Llobregat , i en el seu anhel de promocionar la nostra llengua i cultura fou director dels Anals de Medicina i d’altres publicacions mèdiques de prestigi.
En els seus darrers anys va ser molt feliç al costat de qui seria la seva esposa Remei Bolaño; vivint un cop més el que per ell seria una nova il·lusió, per seguir gaudint de la vida, com sempre havia fet, dons era en essència un home positiu.
Aquest és un resum rapit de la vida d’en Ramon, i de segur amb falles i incerteses, però potser he contribuït a que conegueu millor la seva història, però la historia no és sols un relat de fets sinó també dels seus pensaments i sentiments. Pensaments molt rics i plasmats en distints escrits i llibres realitzats per ell i que seria llarg d’enumerar. Però si que voldria reflectir com era, com a home; un home format, culte i amant de la cultura, amb un gran desig de saber, d’ajudar a la gent i de fer quelcom per la societat. Típic era d’ell retallar trossos de diaris i d’articles de revistes i classificar-los; casa seva estava a basar de llibres.
Catalunya per ell estava a dalt de tot, la seva gent, les seves tradicions, encara que no deixava de ser crític amb certes actituds de caràcter crematístic lligades a interessos personals per sobre del be de la societat. Ell, de caràcter independentista hagués gaudit de ben segur dels moments actuals i que malauradament no ha pogut viure. No creia amb les religions però si que creia amb l’home.
Com a pare, rigorós, però alhora un mestre; de petit ens ajudava en els estudis, a aclarir els dubtes, a raonar, per ell raonar era essencial, molts cops prenia una posició i la contrària, per ajudar-nos a argumentar, a pensar. Com a avi sempre va tenir els seus nets en el seu pensament i va confiar en els seus fills perquè els eduquessin, com ell havia fet amb nosaltres.
Ara ell ens ha deixat, però en els nostres cors i pensaments de segur que seguirà viu. I com a fill em sento orgullós d’haver tingut un pare així.
(La meva germana es troba fora a San Diego i no ha pogut arribar a la cerimònia)
Al meu pare, de la seva filla Montserrat
És molt difícil per a mi en aquests moments escriure algunes paraules. El dolor no ha sigut mai un inspirador per a mi. Agraeixo a tots els que esteu presents perquè significa que el meu pare va deixar quelcom en vosaltres. Sento molt no poder compartir aquests moments aquí, però la distancia no m´ho permet.
El meu pare va ser un excel·lent pare, un avi molt divertit i original per als meus fills que el recorden i el tindran en el seus cors. Va esser un generós sogre a vegades compaginava més be amb el meu marit que jo mateixa.
Quan arribàvem a passar les vacances ens omplia de notes de la premsa fins al esgotament, sobre nutrició, sobre Mèxic… així era el meu pare ple de vida y sempre positiu.
Molts petons a tots.”
Potser amb el temps i amb més calma caldrà, dedicar una mica d’esforç en donar constància històrica del perfil d’una persona com en Ramon Bacardí, avui i com crònica d’urgència i per donar constància de l’afecte que moltes persones de la Vila li hem tingut al llarg dels anys deixem aquest testimoni que ens han aportat el seus fills Ramon i Montserrat.
Descansi en pau Ramon Bacardí. Jo sóc un dels “nens” que va atendre com a pediatra. El meu
primer metge. Tot i ser molt petit, el recordo com un home carinyós i afable. També recordo les llargues estones d’espera a la seva consulta de la Plaça del Mercat.
Desconeixia la seva trajectòria política i el seu origen homil. Gràcies per compartir aquestes paraules. Això encara em farà recordar-lo amb més estima.
Una abraçada per a tots els seus familiars i amics