Un llibre, un documental i diferents actes volen recuperar la memòria de l’antiga fàbrica tèxtil, actualment dividida en petits locals on diferents autònoms desenvolupen les seves activitats econòmiques. Aquest 2022 es commemora el 160è any de la fundació de la companyia Tèxtiles Malvehy i el centenari de l’edifici situat al barri de la Granja.
Queda una mica amagat entre arbres i la tanca que l’envolta, però el recinte modernista on fa menys de 50 anys encara es fabricaven les teles i tapissos de la companyia Téxtiles Malvehy no passa desapercebut. Tot i la seva imponència, l’antiga fàbrica Can Malvhey es podria considerar un dels patrimonis menys coneguts del municipi.
Amb la mirada posada en la recuperació de la seva memòria històrica, un grup de molinencs fa nou mesos que estan desenvolupant una laboriosa recerca per recopilar els detalls de la trajectòria de la construcció, coincidint amb el 160è aniversari de la fundació de l’empresa i el centenari de l’edifici situat al carrer Anselm Clavé, al barri de la Granja.
A partir d’entrevistes a historiadors, arquitectes, economistes i sociòlegs i amb el testimoni d’una trentena d’extreballadors, el molinenc Carles Joan Pi està ultimant els detalls d’un llibre que recull aquest segle i mig d’història. Amb altres veïns, tenen previst, també, produir un documental que esperen poder projectar a la mateixa fàbrica.
Aquests són els dos projectes que sortiran al llarg de l’any, però també estan en conversacions amb la propietat de l’edifici i l’Ajuntament per poder celebrar una jornada de portes obertes, un acte commemoratiu i una mena de mostra amb els professionals que treballen ara mateix al recinte.
I es que des de fa una dècada, la gran fàbrica s’ha anat dividint en petits locals que apleguen tot un conjunt d’empreses, la majoria autònoms que necessiten un espai per desenvolupar les seves activitats.
Els inicis de la dinastia
Abans que tots aquests treballadors es fessin el seu lloc al recinte, l’edifici estava ocupat pels grans telers de la família Malvehy. Nascut el 1837 i procedent d’una família de l’antiga burgesia catalana, Benet Malvehy Piquer va fundar Téxtiles Malvehy l’any 1862. Havia treballat en diferents empreses del sector, de manera que havia adquirit els coneixements tècnics i artístics que després el van permetre crear el seu propi negoci. De fet, la seva destresa pel dibuix va ser el que el va apropar a la fabricació de tèxtils. “Era un home il·lustrat i agosarat. El punt de partida de la fabricació tèxtil o de la indumentària és el dibuix”, el descriu Pi després de la seva recerca.
Així doncs, va posar tot els seus esforços en la fabricació de teixits de vellut per les oportunitats que projectava, tot i ser una material “difícil i delicat”. La jugada li va sortir bé, fins al punt que es va convertir en un dels principals proveïdors de la Casa Reial de finals del segle XIX. De fet, se’l coneix com la primera persona a fer un retrat teixit de la reina Isabel II.
L’empresa dels Malvehy, però, no va arribar a Molins de Rei fins 60 anys després de la seva fundació. El 1922 Josep Malvehy, fill del fundador, va demanar a l’arquitecte Joan Baptista -amic d’Antoni Gaudí-, dissenyar la fàbrica de Can Malvehy arran d’un enllaç familiar amb els Samaranch. En un primer moment es van alçar la nau principal, la casa del majordom -un càrrec entremig, que a la pràctica era qui supervisava els treballadors-, i la llar del porter, situada a l’entrada, a mà esquerra. Amb els anys es va anar ampliant fins a tenir les dimensions actuals.
Durant uns cinquanta anys, van passar per la fàbrica un centenar de treballadors de Molins de Rei i altres municipis propers. El 80% eren dones que exercien de teixidores o altres feines relacionades amb la confecció dels teixits. Els homes desenvolupaven tasques mecàniques de manteniment, administratives i de direcció. Hi podien treballar entre unes 300 i 400 persones alhora, depenent de l’època i la demanda.
Per elaborar el seu llibre, Pi ha entrevistat a una trentena d’antics empleats, la gran majoria majors de 75 anys. Aquests treballadors recorden els vincles d’amistat que es van teixir en paral·lel a la confecció de la roba. “Era un nexe molt fort, de confiança, companyonia amistat i germanor”. De fet, Pi assegura que les teixidores es van inventar el seu propi llenguatge de signes per comunicar-se, ja que els talers que utilitzaven eren molt sorollosos i no se sentien. A banda d’amistats, de la fàbrica va sortir més d’una parella que més endavant es convertiria en una nova família al municipi.
Anys de confecció de velluts van arribar a la seva fi a mitjans de la dècada dels 70. El sector tèxtil català va entrar en crisi, impulsada per les modernitzacions tecnològiques de la indústria als països europeus, que van arribar massa tard a l’Espanya del tardofranquisme. A Can Malvehy, se seguien utilitzant un tipus de talers anomenats Jacquard, molt innovadors quan es van inventar al segle XIX, però massa obsolets per la indústria moderna del segle XX. “Se’n va anar a norris”, sentència l’escriptor.
Can Malvhey va restar gairebé abandonat fins que a principis dels 2000 la parella formada per l’arquitecta Andrea Ortega i l’escultor Josep Cerdà es van enamorar de l’edifici. Es van instal·lar a la casa del majordom, on van viure durant 11 anys. Amb el suport de la Fundació Politècnica de Catalunya, de la Generalitat i d’altres institucions van crear un espai de creació i un taller d’escultura a l’antic menjador dels treballadors de la fàbrica.
Una reconstrucció que mai va arribar
El 2009 Ortega va dedicar la seva tesi doctoral a un projecte de rehabilitació del recinte per convertir-lo en un equipament públic. Tot i això, el pla requeria que una administració pública comprés la propietat i fes la inversió necessària per restaurar-lo i rehabilitar-lo “Era excepcional, tothom ho va aplaudir molt, però ningú es va comprometre en el sentit econòmic i financer”.
Des de llavors, l’empresa gestora del recinte ha anat dividint l’espai en locals d’uns 60 metres quadrats. “Els administradors han fet un procés de reconversió respectant el patrimoni, però reconstruint-o i fent reformes”. A la porta d’entrada penja un cartell que el bateja com a centre d’activitats artístiques, culturals i professionals.
Aquests locals estan ocupats en la gran majoria per petits autònoms que necessiten un espai per desenvolupar les seves activitats econòmiques. Es pot trobar des d’estudis de fotografia, una empresa de lloguer de furgonetes Camper, companyies tecnològiques, un preparador físic i un estudi de gravació de música. Fins i tot hi ha una forja que fabrica ganivets de forma totalment artesanal. El local més gran l’ocupa la sala d’assaig de la Barcelona Dance Center, una companya professional de dansa que ha arribat actuar al Liceu. També es poden llogar espais per fer filmacions.
L’edifici no es troba en perfectes condicions. Queda molt per fer, espais per modernitzar i rehabilitar, pedres per polir i diners a invertir. El que queda clar és que la fàbrica ha pogut reinventar-se amb el pas dels anys segons les necessitats de veïns, artistes, emprenedors i cercadors d’oportunitats.
; el nom complet de l’arquitecte és Joan Baptista Serra.#
Quina vegonya de publireportatge… N’esperem amb ganes la segona part, on s’expliqui com els darrers anys han fet fora molts dels artistes i negocis que hi havia des de feia anys, triplicant el preu dels lloguers en plena pandèmia i obligant-los a marxar. Per no parlar dels habitatges il·legals que lloguen com a estudis i moltes altres irregularitats de les quals tots els que han hagut de marxar d’allà podrien parlar.
Llàstima que ometeu dir en aquesta ensabonada que precisament una de les persones que té un gran interès en aquest blanquejament de activitats ilegals, viu en aquest centre des de fa més de quinze anys en un local sense cèdula d’habitabilitat, igualment com moltes altres persones.
La instal·lació no passaria una revisió ni en broma a molts nivells
L’empresa gestora durant tots aquests anys a gaudit del beneplàcit i manca d’exigència per part dels equips de govern dels successius ajuntaments
En quant a alguna de les activitats que anomeneu com a més significatives, farieu bé en contrastar la veracitat de la informació
El fet històric és un fet objectiu. Can Malvehy és patrimoni industrial i és memòria humana, social i econòmica. La resta és contingent. En el meu cas faig recerca i reconeixement, però no sóc gestor administratiu. És del tot contrastable el ventall d’artistes i bons professionals ubicats al recinte de Can Malvehy, amb harmonia i complicitat. I això el converteix en un espai únic a la Vila. És així. 1862/2022. #
També la gent que viu sense aigua potable, o sense un contador de llum propi, això vol dir que com ja saps et revenen la llum… Sense célula d’havitabilitat o que els que hi havien els hagin fet fora amb pujades de preu astronòmiques amb plena pandemia això també es contrastable però se’t ha oblidat
; ei, JAIP, si vols transparència comença per explicar els veritables motius de la teva rebequeria.#
Quina pena no explicar tota la veritat dels actuals gestors, han fet fora els que hi eren de feia molt de temps apujant-los el lloguer de manera exagerada, en plena pandemia, per a llogar locals per a vivendes totalment irregulars(no sé com l’ajuntament fa la vista grossa) fins que passi una desgràcia, llavors tothom a corre… I no parlem de les irregularitats amb la llum, que senyor Sarroca tants estudis i no sap que vendre la llum es ilegal????? Com han dit espero la segona part
Memòria humana segur!
Però el present és maquiavèl·lic i trampós.
Uns gestors arrogants que inverteixen el mínim i així van començant la casa per la teulada, que quan s’hagin aprofitat tot el possible dels altres ja faran els fonaments.
A Can Malvehy hi ha abusos.
Algú de l’Ajuntament pot explicar que representa el cartell de l’entrada?
Hi ha molta gent emprenyada. Dins i fora!!!
mes que un article sembla un anunci de una inmobiliaria, nomes falta posar el preus del lloguers dels locals(pisos).
Durant el confinament han fet fora autònoms que hi tenien el seu espai de treball per després afegir un WC al local i rellogar-lo com a vivenda de manera il·legal per més del doble del preu anterior.
A banda d’això, crec que dir que “l’edifici no es troba en perfectes condicions” es queda bastant curt. Han posat els locals mínimament decents per les fotos d’Idealista, però els fonaments no els toca ningú.
Totalment d’acord.
Vull afegir que els que hi hem estat, hem patit goteres durant anys. Goteres com aixetes obertes.
I si volem ampliar una llista de greuges…
La precarietat del muntacàrregues, la instal·lació en general que de sobres es veu que no passaria cap normativa, prevenció de riscos d’incendis?… ni qualsevol normativa evident per a persones amb capacitats de mobilitat reduïda.
I com s’ha dit més amunt, no hi ha dubte que ara els espais són algun cosa més que estudis. L’oloreta que se sent a l’hora de dinar i sopar no enganya. I a primera hora o darrera hora del dia, les sortides a passejar dels gossos. I els estenedors..
Els aparcaments, ara pagant.
I per cert, contractes anuals.
I més!!!
Ara alguns volen fer una festa!! Primer que endrecin, no?
Molt maco tot, el recinte, la seva historia, i tal i qual…pero s´ha de dir ben alt i ben clar que els gestors no son més que una GENTUSSA INDECENT i uns LLADREGOTS MISERABLES. A un grup de músics que ocupavem un dels locals, del qual no ens van renovar el contracte, no ens van retornar els diners de la fiança, al-legant que era el que els havia costat deixar el locsal en condicions…MENTIDA! El local es va deixar completament net, tan sols es va deixar, que no hi era, el parquet del terra i un fals sostre, que es poden considerar millores, i que no ens van comfirmar en cap moment que hoi haviem de treure. Tampoc ens van ensenyar la suposada factura, que segons ells, els hi havia cobrat una empresa per treure el parquet i el sostre (600 eures, deien!) per que evidentment ni existia tal factura. Tampoc van tenir en compte que vam deixar instal-lada una porta de seguretat valorada en 500€ que haviem pagat nosaltres, per que la porta original la tirabes a terra d´una patada. MENTIDERS, ESTAFADORS, MISERABLES….no hi ha paraules per a definir a aquesta gentussa.