Reflexions a l’entorn del pregó

Si hi ha un acte de Festa Major a Molins de Rei que sempre ha estat al mig del debat i la controvèrsia, i que ha estat cíclicament en crisi o en procés de redefinició, aquest, sense cap dubte, és el Pregó. Un acte a priori senzill, però que sovint no ha acabat de trobar la seva fórmula o la que s’ha trobat s’ha anat desgastant. Enguany, el pregó com a tal desapareix de la nostra Festa Major i es crea un nou acte, la Crida, durant la qual, les autoritats prenen gran notorietat perquè participen en un passacarrers, tal com es feia en les antigues processons del Corpus o en les anades a ofici de Festa Major. En paral·lel, els elements de cultura popular gaudiran d’un gran protagonisme, una fórmula ja intentada en diverses ocasions en el passat i que no va acabar de quallar al seu dia per manca d’una aposta decidida del moment i de continuïtat. En resum, se suprimeix el pregó com a tal i es fa una crida a la festa introduint amb força la figura del Miquel de l’Any i un chupinazo a la pamplonesa amb una cançó pròpia de la festa que esperem que arreli entre la gent, imitant una mica la fórmula de l’“És Carnaval i tot s’hi val”. Vingui d’avançada el meu més sincer desig que aquesta fórmula, pactada amb els diferents col·lectius, tingui bona acollida entre els molinencs i les molinenques, i que tinguem una bona arrencada de festes, alhora que l’esperança que la cançó de Festa major arreli amb força. Això sí, enguany, amb un domàs com cal al balcó i a les finestres de la Casa Consistorial, una gran demanda enyorada des dels anys 90 per molts de nosaltres que dota de notorietat la Casa Gran, ampliable (ho desitjo) l’any vinent a l’edifici de Ca n’Ametller.

El pregó és un acte habitual a les festes patronals de moltes poblacions d’arreu del país; de fet, es té constància de pregons a festes ja des del segle XV. L’acte, que sol ser en un lloc públic, serveix per convidar la població a participar en unes celebracions  i, sovint, es fa quan s’inicien. Acostuma a tenir un caire solemne i es consolida amb el temps com un acte de gran importància social i cultural on, habitualment, es tracten fets relacionats amb la història, la tradició o els costums de la població on es fa, si bé en els segles XX i XXI, tal com hem vist a casa nostra, el pregó s’ha modernitzant enormement; fins i tot s’ha acostat més al format espectacle que al de pregó clàssic. Aquí ja us avanço que, personalment, soc més amant del format més clàssic i solemne que no de les perfomances, totalment respectables, dels darrers anys.    

Si us sembla bé, primer us relataré la història dels nostres pregons per, a l’acabar, reflexionar sobre aquest darrer tomb a què ens impulsa l’actual Govern sociocomú.

Més de sis dècades de pregó

La nostra vila compta amb un pregó de Festa Major de Sant Miquel des de l’any 1958; per tant, en uns temps en què la programació de la Festa Major encara se sustentava en les programacions pròpies del Foment, la Joventut i l’aleshores Hogar del Productor, mentre que l’Ajuntament tan sols cobria els pocs buits que aquestes tres associacions deixaven. L’honor de ser el primer pregoner molinenc va ser per al catedràtic Josep Maria Boix.  

Els primers pregons tenien aquell toc solemne del franquisme, a la Sala de Plens del consistori, sempre plena de gom a gom, un fet no gaire difícil si tenim en compte les seves dimensions. L’alcalde obria l’acte, com a avantsala al pregó, i era habitual, si convenia, acabar amb alguna poesia. Les persones escollides amb l’honor de fer el pregó estaven estretament vinculades amb la vila i la temàtica dels parlaments també. Alguns pregoners destacats d’aquests primers anys són l’historiador local Joan Tort, l’any 1961, que va fer tota una classe magistral de la història de la vila, com també ho faria l’any 1964 Enric Madorell, entre altres aspectes, fundador i director del Museu Municipal, un pregó que, sense anar més lluny, a mi, personalment, m’ha servit en les meves investigacions sobre l’origen històric del Camell al segle XIX. Serveixi aquest fet de mostra de la importància de molts d’aquells continguts plens de saviesa i testimoniatge popular. També ressaltaria el pregó de mossèn Enric, l’any 1966, que reflexionà sobre la relació de Molins de Rei amb la Mare de Déu de Montserrat. Pregoneres, malgrat ser menys habituals, també en vam tenir en els anys de dictadura: un exemple, la poetessa local Montserrat Pujol, l’any 1960.

Un article a la revista Llaç d’Unió del setembre de 1967, d’autor no explicitat, precisament en reflexionar sobre el pregó de Festa Major, ja remarca  que “ens agrada fer ressaltar un acte que, potser perquè és relativament jove encara, conserva certa nitidesa d’esperit, honradesa, serietat, bona intencionalitat i, fins i tot diria, una intimitat sincera i agradable enmig d’un ambient netament vilatà” i al llarg de l’article destaca que “una cosa important del pregó d’aquest any, pronunciat pel Sr. Buscall, Secretari de l’Ajuntament, ens sembla que pot ser la revalorització de fets i personatges que, a vegades, en el transcurs del temps van quedant oblidats i tendeixen a desvaloritzar-se. El redactor, […] precisament amb el pregó, ha descobert, i ha aclarit confusions”, a la qual cosa més endavant afegeix: “acabem aquesta reflexió pensant que tots tenim quelcom per aprendre de tothom, i agraïm la col·laboració del Sr. Buscall, que ens ha ajudat a descobrir noves experiències que han de servir-nos per a les nostres consideracions”. Per a mi, aquesta descripció del pregó que publica El Llaç explica molt bé el que ha de ser el pregó i el seu contingut. Aquell any, el pregoner Josep Buscall va exposar un ampli recull, entre d’altres, sobre la Festa Major de la Rierada.

Sense dubte, el pregó que trenca amb tot això és el de 1979, el primer amb el retorn de la democràcia a l’Ajuntament. Mai més el pregó tornarà a la reclusió de la Sala de Plens, de la mateixa manera que la població tornava al carrer com a espai de trobada i socialització. En aquella ocasió van ser tres els pregoners -Josep Lluís Revenga, Miquel Rius i Jaume Romeu-, mentre que l’escenari va ser a la plaça del Mercat, plena de gom a gom, gegants inclosos. A més a més, aquell pregó seria especial, ja que els pregoners rememoraren la tradició antiga del Camell i llençaren el repte de recuperar aquella bèstia desapareguda. Dos anys més tard, els Amics del Camell responien a aquell repte i, furgant la nostra arrel, tornà el Camell a la nostra vila. Veieu com poden arribar ser d’importants els pregons i uns bons pregoners?   

A partir d’aquí, l’any 1980 s’instaura una cercavila inicial de festa que inclou el pregó durant el seu transcurs i tingué lloc al teatre de la Peni a càrrec d’alumnes de l’Institut, amb més pena que glòria segons les cròniques del moment. Posteriorment, la cosa no millorà al 1981, quan els pregoners foren el Circ Cric, que van fer el pregó a mode d’espectacle a la seva carpa. La fórmula de restar importància a la figura del pregoner, i, fins i tot, desarrelar-lo de la vila, acabà amb un 1982 sense pregó, tot i que, per altres circumstàncies, no era el primer cop: cal recordar que al 1962, a causa de les fortes i tràgiques riuades, es va suspendre tota la Festa Major i, per tant, també el pregó.

Els anys 80 són realment uns anys en què no se sap quina tecla tocar per al format del pregó, el qual desapareix i reapareix, mentre se’l situa sovint com a acte previ al correfoc de divendres i fent-lo des del balcó de l’Ajuntament, però puntualment també s’introdueix la fórmula del pregoner/a mediàtic/a, com l’any 1988, amb Núria Feliu, i el 1989, amb Alfred Luchetti. A poc a poc, però, es consolida un nou model que funcionarà i perviurà durant vint anys, unit també a l’estabilitat de governs municipals amb Iniciativa com a pal de paller (1991-2011). El pati de Ca n’Ametller es converteix en el lloc habitual per celebrar el pregó i s’aposta per figures locals com a pregoners i pregoneres. Als anys 90 veurem Josep Lluís Revenga, Joaquim Saura, Francesca Tuset o Maria Rosa Padilla, mentre que a la primera dècada del nou segle ho seran Manel Cordero, Sílvia Bel, Jaume Romeu, Antònia Castellana, Miquel Pellicer, Joan Sàbat, Joan Domènech i Salvador Castellví, amb una menció especial al pregó del 2004, que serví d’homenatge al desaparegut il·lustre molinenc Josep Maria Madorell, de qui enguany celebrarem el centenari del seu naixement, però feu el pregó Ramon Folch i Camarasa, escriptor i guionista de Les aventures d’en Massagran. 

Qui trenca aquesta fórmula consolidada, potser en aquell moment ja desgastada, és el Govern sociovergent sorgit de les urnes del 2011, el primer any de Xavi Paz com a alcalde i amb Joan Ramon Casals al capdavant de Cultura, a l’espera d’esdevenir alcalde el 2013. El pregó es trasllada a la plaça de la Vila i el pregoner esdevé una entitat, grup o associació, sovint pel fet que celebra alguna efemèride fundacional. Aquest model, amb més o menys variació, és el que es consolida fins a l’any passat, amb l’excepció, per raons òbvies, del 2020, amb la pandèmia de la COVID, que es fa amb aforament controlat a La Peni.

Aquest model de pregons col·lectius, en què habitualment es tendeix a fer més un petit espectacle que no un pregó amb el format clàssic i en el qual el pes del text perd importància, ha vist passar els Amics del Camell, conjuntament els diferents esplais de la vila, la Colla Gegantera, els Diables de l’Agrupa, l’Associació Obrera, Els Dracs, Impuls Teatre, Molins de Rei Solidària, Els Miquels, Terror Molins i, la darrera i potser més forçada, la batalla de monuments entre el Foment, la Peni i la Federació, crònica avançada d’un final de model i manca d’idees.

Val a dir que el model de pregó sociovergent ha tingut retractors, imagino que no per cap pregó en concret, sinó per l’abús de la fórmula de col·lectiu pregoner, per reivindicar l’essència del pregó clàssic i de la figura protagonista del pregoner o pregonera com a persona. En aquest aspecte voldria recuperar una reflexió del 2017 Josep Lluís Revenga sobre aquest aspecte, pregoner en dues ocasions: “(…) un pregó, senyors, és, principalment, una crida i ha de contenir un discurs literari. Que es pugui arxivar, per entendre’ns. Amb tots els complements d’expressió, si calen, però amb discurs”.

Arriba La Crida

I arribem al 2023, el que hauria d’haver estat el 65è aniversari de pregons a la vila, potser per això la seva jubilació. Veient el desgast de model i sense voluntat de mantenir aquesta tradició del pregó, des de la Regidoria de Cultura ens llencen una nova proposta d’obertura de festes, al meu entendre, amb propostes innovadores i que potser arrelaran fermament -sense anar més lluny, crec que és un encert enfortir una figura i tradició tan nostrada i alhora poc promocionada dins la Festa Major com la del Miquel de l’Any-, però el pregoner o la pregonera desapareix i, en conseqüència, sempre segons la meva opinió, un inici de Festa Major sense pregó perd el seu costum i tradició, i més quan, insisteixo, el pregó, en una justa mesura i contingut de qualitat, no és incompatible amb una crida a la festa, tal com la planteja l’actual Govern.

El pregó no ha de pretendre ser un acte multitudinari, però té el seu públic i, a parer meu, prou tradició a la vila com per no desaparèixer. El pregó ha de ser un espai d’homenatge, testimoniatge i reflexió dins la festa. No necessita d’una gran inversió tècnica, necessita d’un missatge potent per part de qui fa el pregó, persones que engresquin  a ser escoltades, que puguin fer la seva aportació pública i ens les vulguem escoltar. No cal ser un espectacle; la Festa Major ja en tindrà molts i millors, d’espectacles. El pregó vol ser escoltat i gaudit. Les paraules del pregó han de poder ser païdes amb posterioritat a casa. Un pregó ha de ser recordat i ha de quedar de referència per a les següents generacions, pel que aporta, pel que impulsa a reflexionar. Tot això, repeteixo, només s’aconsegueix confiant aquesta tasca a persones la rellevància de les quals és important per a la nostra societat local. Però, malgrat que això sembli senzill, no ho és pas i cal pensar i cercar bé aquesta persona. Una fórmula perfectament podria ser que la mateixa població i/o les entitats poguessin proposar candidats i candidates amb aquesta finalitat. Així, el pregó esdevindria una mena de reconeixement públic a una trajectòria o a una tasca. Segur que ara mateix  us venen al cap diverses opcions de persones ben vàlides. 

Sense que sigui incompatible amb el pregó en si, em sembla bé tornar a apostar per la presència de la cultura popular, el famós “seguici” que governs anteriors havien intentat. No totes les fórmules funcionen a tot arreu i Molins de Rei té la seva “sintocràcia”. A veure quina fortuna tindrà aquesta nova aposta que aquest cop crec que sí que podria quallar. El factor que ajuda és la concentració prèvia de tots aquests elements a l’exposició de cultura popular del Molí (anteriorment coneguda per “Essències”), la qual ja els reuneix geogràficament ben a prop de la plaça de la Vila. És evident que aquesta exposició està consolidada, sobretot perquè permet fer xup-xup a l’arribada de la festa i alhora apropa els elements immòbils als infants, tot i que com a exposició té molt a millorar pel que fa a qualitat visual i expositiva, així com en la tasca pedagògica més enllà de les visites escolars. Al meu entendre, caldria definir millor la seva visió i missió, alhora que fer-hi de nou una aposta amb pressupost (tal com es va fer a la primera edició), el qual permeti una posada en escena més òptima quant a immersió i visibilitat. 

Finalment, pel que fa a la introducció del chupinazo a la molinenca, és un format poc nostre per aquestes latituds, però prou popular per ser ben rebut. A part, que aquest honor recaigui en Els Miquels recull una de les joies menys difoses i popularitzades de la nostra Festa Major, a la qual se li fa justícia. No obstant això, Els Miquels ja disposen del seu discurs durant la Festa dels Miquel; perpetuar-los també en aquest “no pregó” municipal potser no és la millor de les fórmules per diverses raons: la primera, perquè deixa l’elecció del “pregoner” en mans d’un cercle reduït i reincident de persones, alhora que perpetuem el patriarcat, perquè, que jo sàpiga, tant sols hem tingut una Miquela de l’Any, Miquela Aguilò l’any 2015 (títol compartit amb Miquel Tarragó i sense ella fer el pregó pertinent a l’any següent, com si va fer Tarragó), però Miquela és un nom que, estadísticament, no convida a que en tinguem gaires més. Res en contra del col·lectiu dels Miquels, al contrari, i insisteixo que cal posar-los en valor, però l’elecció del “pregoner” potser hauria de ser una elecció més dinàmica i oberta a la ciutadania. 

Reflexionem, obrim el debat i millorem la fórmula. El consens sempre ens farà anar més lluny. La meva proposta personal: apostar per aquesta nova Crida. Hem de veure, però, si agrada a les entitats i a la població, però per a això hi hem d’apostar uns quants anys, no canviem a la primera de canvi. Si el chupinazo ha de recaure en els Miquels, perfecte. Altrament, espero que recuperem el solemne pregó i la figura del pregoner o la pregonera com a tal, que tenim molts molinencs i molinenques que bé mereixen ser escoltats en diferents àmbits. Escollim-los de forma popular, que la societat pugui presentar els seus candidats… i si algun any puntual ha de ser una entitat, perquè l’ocasió bé ho val, endavant.

No estic descobrint la sopa d’all. Sense anar més lluny, a les Festes de la Mercè ja fan una fórmula mixta entre la nostra Crida i el perdut Pregó. El Seguici Popular amb gegants i bèsties surt pels carrers i fan el Toc d’Inici mentre al Saló de Cent de l’Ajuntament,, i per pantalla gegant a plaça de Sant Jaume, té lloc el pregó solemne. Finalment, tots dos actes conflueixen a la mateixa plaça amb una mostra de balls. 

Però no patiu, fem una cosa o en fem una altra, el nostre estimat Pregó sempre seguirà estant al mig del debat i la controvèrsia. Bon senyal! Senyal de la importància que té. Visca la Festa Major de Sant Miquel! Gaudiu de la festa! 

Ricard Vinyets i Cid, regidor a l’oposició per Esquerra Republicana de Catalunya