No som especials

Un dia qualsevol. Sortim al carrer de bon matí, ben orgullosos de la nostra particularitat. Sabates llampants i conjunt a la moda. Aquest abillament, aquest outfit, el podria portar qualsevol, és cert. Però nosaltres no som qualsevol, som nosaltres. Això és el que compta. Traiem el mòbil, activem la càmera frontal i posem, d’una banda, de l’altra, fins que trobem l’angle perfecte per a poder disparar la foto definitiva. La definitiva de primera hora, per descomptat, que després vindran més, desenes, totes diferents.

Molt breument, més amunt, he descrit un acte quotidià, un acte aparentment, banal, innocent, ocorregut milers de vegades, cada dia, des de fa més d’una dècada, quan els dispositius mòbils permanentment connectats a internet es van estendre com una taca d’oli a tot arreu, de nord a sud. Avui es tracta d’un hàbit absolutament mimetitzat per a bona part de la població mundial, com ara menjar, beure o mantenir relacions sexuals (això últim cada cop menys, com indiquen els estudis realitzats sobre aquest assumpte, a mesura que vessem la nostra vida a la xarxa, per cert).  L’univers a la terra, però fonamentalment a Occident, és a dir, tot allò que constitueix l’àmbit del possible, s’ha multiplicat de forma exponencial. En els nostres dies la realitat comença i acaba en nosaltres: el subjecte, l’individu és el centre de l’existència i, per tant, l’objectiu a conquistar pel mercat. I per això hem d’estar bé, no podem tenir problemes ni mostrar tristesa o excessiva preocupació per la nostra existència. Hem de sortir bé a la foto, necessitem tots els agradaments possibles per a construir la nostra identitat ja que, cada cop més, simplement ens tenim a nosaltres mateixes.

Davant tot l’anterior, vulgarment sintetitzat -m’haureu d’excusar-, el molinenc Alejandro Pérez Polo ens adverteix en el seu primer llibre, oferint-nos un diagnòstic tant encertat com incisiu de l’individualisme i el narcisisme contemporanis, inherentment lligats a una existència vital centrada a agradar als altres i obtenir la seva aprovació en una dinàmica neuròtica d’adaptació constant per a assolir la felicitat a través del consum, la primacia de la imatge, de les formes, l’estètica i la immediatesa. No som especials o singulars, tampoc autèntics, ens diu. Més aviat el contrari.

Pérez Polo, que el 2013, com qui escriu, va formar part de Molins En Lluita i de l’Espai Autogestionat Mallolis per després col·laborar amb la creació del cercle local de Podem i acabar treballant com a assessor per a l’esmentada formació política, realitza un repàs per les conseqüències personals (i també comunitàries) del capitalisme contemporani. Allò que Axel Honneth, exponent contemporani de l’Escola de Frankfurt i, per tant, de la teoria crítica, ha anomenat amb encert patologies de la raó per a referir-se a les manifestacions individuals contemporànies del vell -però també actual- concepte marxista d’alienació. Psicòlegs, mascotes i selfies. Qui no es pot sentir identificat? Qui pot presumir de mantenir-se al marge? L’assaig, publicat l’octubre passat per l’editorial Akal, proposa un petit viatge pels paratges més significatius del pensament filosòfic acadèmic oferint-nos un seguit de reflexions interessants al voltant de la dissolució dels vincles comunitaris i, paral·lelament, la multitud de dependències personals que el mercat, a través del consum ininterromput com a mode de vida, fins i tot el consum de nosaltres mateixos, quan ens fem una selfie i la publiquem al nostre compte d’Instagram, ha incorporat de forma quasi permanent i sense pràcticament resistència a les nostres vides.

El diagnòstic del politòleg i filòsof molinenc, com el què va fer en el seu moment Gilles Lipovetsky a La era del vacío, és impecable. I no només això. L’autor, responsable juntament amb Óscar Guardingo, ex-senador de Podem, del podcast sobre actualitat política i crítica de la cultura ‘Antes del derrumbe‘, demostra amb escreix que es troba ben connectat amb la quotidianitat contemporània i se’l veu molt còmode utilitzant un bon grapat de referències simbòliques actuals provinents de la publicitat i del món de la cultura audiovisual, com sèries i pel·lícules. Això fa que el text sigui a la vegada mínimament profund en el teòric, com no podia ser d’una altra manera per l’objectiu que es proposa, i també accessible, ja que, com deia, demostra sobrada facilitat per vincular-se amb l’imaginari de les persones més joves, precisament les més exposades a l’expressió sense fi del jo; les més vulnerables davant l’egocentrisme, la manca de solidaritat i suport mutu que han dissolt a hores d’ara pràcticament qualsevol possibilitat de transcedència col·lectiva no mercantilitzada.

El subjecte, l’individu, és, doncs, l’únic objectiu; de fet, la fi última de la vida contemporània. Fer feliç al jo com a aspiració màxima i procurar que es construeixi una identitat pròpia, singular i única, però no fonamentada en creences fortes com les religions o les ja antigues utopies il·lustrades d’emancipació, sinó prou permeable, líquida, seguint Zigmunt Bauman, un dels grans pensadors del segle XX, per a poder absorbir sense reticències significatives les necessitats del mercat, les exigències de la mercaderia.

A la part final del llibre, que l’escriptora Carmen Domingo va ressenyar fa un parell de mesos a les pàgines de El País, l’autor ens ofereix la seva pròpia proposta per a intentar contrarestar la deriva individualista i la dissolució dels lligams comunitaris. En aquest punt discrepem. Els dos en som conscients. La seva aposta per a construir una sort de «nou nacionalisme cívic» d’inspiració més nord-americana que francesa, segons jo ho he percebut, no va més enllà dels rígids marges d’un statu quo institucional que s’ha demostrat clau, factor absolutament necessari, en la conquesta per part dels diners i la mercaderia de totes les esferes de la vida. O del que ara ens queda després d’enllaçar consum i treball sense solució de continuïtat; treball i consum, consum com a treball que genera valor, benefici, a tercers i deixa angoixes i dependències per allà on passa. L’Estat nació i el sistema econòmic devastador que l’és inherent constitueixen part fonamental del problema i, per tant, no poden participar de la solució. No és cap eina neutra que puguem fer servir al nostre antull. La seva forma és conformada, existeix, a imatge i semblança dels interessos de l’acumulació sense fi de plusvàlua, de guany, els mateixos que erosionen la nostra salut mental.

En contrast, segons jo ho veig, la construcció de vincles comunitaris que siguin capaços de transcendir els dictats del capital i de la mercaderia, del consum, però també de la racionalitat burocràtica i del desenvolupament tecnològic depredador de recursos; una autèntica entesa al servei de la destrucció del territori, necessita canvis radicals i disruptius, d’estructura, sense possibilitat de marxa enrere perquè res no torni a ser igual. Perquè la vida ens pertanyi a les desposseïdes d’una vegada i per sempre. En aquest sentit resulta obvi, a parer meu, en contrast amb l’autor de ‘Tú no eres especial‘, que l’Estat nació, sigui tal com el coneixem o sigui diferent, amb altres banderes o fronteres, no pot contribuir a res diferent d’allò que de forma encertada s’assenyala al llibre com a causant de l’individualisme i el narcisime hegemònics als nostres dies. Perquè n’és corresponsable. Vincular-se amb la comunitat és avui esmenar la totalitat de l’actual estructura social, econòmica, política i territorial. I fer-ho reivindicant el senzill i calmat, trencant frontalment amb l’acceleració cibernètica de la vida, fet per nosaltres de forma autònoma sense grans ni complexes mediacions o dependències. No és còmode defensar-ho, però és molt necessari fer-ho.

D’entrada, podríem apagar la pantalla i llegir l’interessant assaig de l’Alejandro Pérez Polo. Ara sí seríem realment especials, diferents, si ho féssim. I com heu pogut veure els que heu arribat a aquest punt, probablement el text no us deixarà impasibles. Per la meva part, company Alejandro, espero que el teu proper llibre arribi aviat.

Isaac Arriaza produeix i presenta ‘Alt Voltatge’, aparentment, un programa de música jamaicana a Ràdio Molins de Rei.