El guitarrista i compositor Dani Figueras, veí temporal de Molins de Rei, ens explica els principals elements que han configurat la seva trajectòria i també la seva visió crítica del món de la música a la nostra societat.
Quins són els factors que determinen els teus inicis en el món de la música?
En realitat, jo volia ser dibuixant de còmics, dibuixava sempre. Vaig començar a estudiar música sense cap mena de pretensió, purament per hobby. Els meus pares van considerar que aprendre música seria bo per al meu creixement personal. Segueixo dibuixant, però he acabat dedicant-me a la música de manera professional. Jo no la vaig escollir, va ser ella –la música– la que em va escollir a mi.
Com explicaries la teva trajectòria en aquests darrers anys?
En un principi, i a causa de factors externs com ara “haver de treballar per subsistir” o “la necessitat – espúria- de crear-te una carrera” és molt fàcil extraviar-se. Perds la música de vista i, en algunes ocasions, el seu gaudi. Quan vaig comprendre això, vaig canviar profundament de direcció i ara em centro exclusivament en la música; els meus esforços són per i per a ella. És a dir, he abandonat la “tirania” externa i tan sols m’interessa el meu interior, el que succeeix en mi i com ho puc traduir en música. En el meu cas, o faig “carrera” o faig obra. Jo trio això segon.
Has actuat acompanyat de formacions molt diverses. Com descriuries el teu propi estil o la teva personalitat com a intèrpret?
Sóc una persona molt eclèctica. M’inspiro en tot el que m’agrada i m’emociona. Això m’ha permès tocar en una gran diversitat d’estils. Jo em defineixo com a aprenent de tot, mestre de res. No m’interessa ser un especialista, per a mi l’essencial és sentir la música amb tots els porus. Amb aquest ingredient, i amb treball i dedicació, pots tocar tot el que et vingui de gust i ser genuí. La puresa està en el cor.
Què et sembla la situació del panorama de la música en general?
És complicada. La música és un regal diví i, malgrat això, està immersa en un món superficial. Aquesta banalitat imperant depèn de nosaltres, els éssers humans. Quan comprenguem amb i des de l’ànima -músics inclosos- que la música és un miracle, que no hauria d’estar regida per lleis, ni subjecta a paràsits i depredadors, que aquest miracle ens pertany a tots, potser llavors, i només llavors, li darem el lloc que li correspon i, per tant, les circumstàncies que es mereix.
En quins projectes propis estàs treballant actualment?
Estic treballant en l’adaptació de peces de Johann Sebastian Bach a la guitarra flamenca. El projecte porta per títol El Sembrador Incansable.
