Adrià Bofarull és un músic especialitzat en les composicions electròniques, i ha participat en diferents propostes artístiques al costat de Xavier Tort, Rafa Zaragoza, Huan, Jean François Pauvros o Joan Saura. Els seus treballs, a vegades sota el nom de Dargelos, Cràter o Hydra, són un referent de la música avançada, la improvisació i la manipulació sonora.
Per quin motiu et vas decantar per la música electrònica?
Els meus inicis a la música provenen del rock, el techno i el punk, però sempre tirant cap al cantó més estrany i més fosc. La meva curiositat, als anys joves, es decantava per les formes més enigmàtiques i més obertes. A Molins de Rei es vivia una època en la que predominava el pop-rock. Amb Dani López, Luis Calomardo i Ramon García vam crear el grup Mint400, que va tenir una trajectòria molt intensa. També amb el grup Morralla. Després va venir Beef, i sobretot el meu descobriment del sampler, que em va obrir a un nou món de possibilitats i a una manera molt diferent de tractar el so. En aquells moments no hi havia una tradició de música electrònica o experimental a Catalunya i això significava sortir bastant del context general i comportava una sensació de solitud. També reconec que jo mateix ho vivia amb una certa ingenuïtat, però al mateix temps amb molta frescor. Tot era extremadament nou i em sentia com si acabés de trepitjar la lluna.
L’etapa de Dargelos, amb set àlbums publicats, que va representar?
Dargelos representa el moment en què decideixo que puc decantar-me específicament cap a la música electrònica, i que, en un principi, vaig compartir amb Ramon García. Eren composicions basades en el sampler i també utilitzant sons d’altres músiques, com ara de pel·lícules o d’objectes, és a dir, no pròpiament instrumentals. Després ja vaig col·laborar amb Xavier Tort, en els concerts i en les composicions d’Esquema. Tot i així, l’àmbit artístic de la música electrònica que es creava a Barcelona era força endogàmic i molt particular.
Quina és la connexió entre la música electrònica i altres llenguatges artístics?
He participat en moltes propostes escèniques i performances i està clar que el suport musical sempre és un component important en la dramatúrgia. El concepte principal és el de comunicar amb els sentits, tant per part dels actors com dels músics. El text dramàtic, la paraula, posa en joc uns mecanismes molt concrets i definits. La música és un llenguatge més mal·leable i també més fràgil, però genera una capacitat onírica molt determinant. És suggestió i és hipnosi. Tot plegat fa que l’expressió escènica sigui molt més rica.
Què ens pots dir de la teva amistat i col·laboració amb Joan Saura?
El contacte amb Joan Saura [Molins de Rei, 1954-Barcelona, 2012], que va propiciar Josep Bergadà, va significar un canvi d’inflexió molt important en els meus paràmetres de la composició i de la projecció musical. Em sembla que ho va canviar tot. En el tracte personal era una persona molt generosa i molt afable, que es feia estimar. L’homenatge pòstum al Mercat de les Flors, al Grec de 2014, durant dos dies d’actuacions, és una prova d’aquest agraïment i reconeixement. Era un explorador incansable, sense fronteres d’estils. Els meus treballs amb Joan Saura també van coincidir amb un cert final d’etapa de Dargelos, ja que les meves inquietuds van canviar d’orientació. El que ens importava més era la improvisació i l’experiència única de la interacció emocional que s’establia en els concerts. Això comportava un fort factor de risc, i també per al públic, però cal acceptar que l’espectador ha de saber a què s’exposa, quan tria un concert.
Creus que l’experimentació sonora té alguns límits?
No, però això és igualment vàlid per a qualsevol experimentació dels sentits, en tots els àmbits artístics, i en les nostres vides. En realitat el clixé de la música experimental és una etiqueta bastant estranya, ja que també hi ha convencionalismes en la composició electrònica, i en tots els gèneres, o en la gent que fa pop o rock o indie. El més important és l’actitud. No tothom experimenta.
L’àmbit de la música electrònica té prou difusió al nostre país?
Normalment es qualifiquen de músiques estranyes i molt minoritàries. Però tot el món de la creació musical viu, ara mateix, una època força difícil. Hi ha una facilitat d’accés a la informació molt absorbent, exagerada, però hi ha molt pocs filtres. Això genera un considerable estat de confusió. Pots escoltar qualsevol música, si vols, però essencialment no escoltar res. Crec que cal incentivar la curiositat, el descobriment i la tria no mediatitzada. Allò que vam fer cadascú de nosaltres, amb molts menys mitjans. També cal afegir-hi les creixents dificultats per a la realització de concerts, i el tancament de moltes sales. La situació actual de l’Heliogàbal n’és un bon exemple.
En quins projectes estàs treballant?
Seguir amb els concerts i les col·laboracions amb d’altres músics. La participació a Gràcia, Terrritori Sonor. De fet hi ha un potencial enorme, si comptem amb la qualitat del conjunt dels nostres músics, però també ens trobem amb un panorama molt compartimentat. Ens fa falta sentir-nos més lliures per experimentar, al marge de les etiquetes i dels preconceptes.
