David Izquierdo és un heterodox instigador cultural que combina la seva passió pel món del cinema, en tots els seus registres, amb una persistent devoció per l’univers del rock.
En general ets molt reconegut pel teu treball cinematogràfic, sobretot en relació al Festival de Cine de Terror, però, com ha anat evolucionant aquesta trajectòria personal?
Crec que, en principi, és a partir de la influència del meu pare. Als nou anys vaig veure Ben-Hur, un gran clàssic de l’època, que no et deixa mai indiferent. Després vaig passar uns anys a Andorra, i finalment la família es va traslladar a Molins de Rei. Ací vaig començar a connectar amb altres àmbits culturals, com ara l’antic Cine-Club, la Peni i les 12 hores de cinema de terror. Més tard vaig participar en la gestació del renovat Cine-Club, i també en la producció d’alguns curtmetratges en format amateur. Després ja va venir Hall 2002. Allò que més m’agrada del cinema és la capacitat de mostrar unes determinades emocions, força introspectives, i sempre segons la mirada particular de cada director. Tots sabem que és un món complex, que combina art i indústria.
Vas arribar a Molins de Rei als onze anys. Quines experiències creus que et van marcar més en la teva joventut?
Principalment el fet de viure en un espai físic i convivencial encara molt natural, al carrer Bruc, quan encara no existia el que avui coneixem com a barri de la Granja. Em sentia molt lliure, i a la vegada amb la ment molt oberta. Vaig començar a escoltar rock, en aquells anys tan joves, d’una manera molt eclèctica. Però aquesta experiència em va representar una certa iniciació. Parlo tant del rock anglosaxó, molt reconegut, com de grups com Atila, Iceberg, Burning o Pau Riba.
Com definiries el teu esperit creatiu?
En tots els aspectes sóc un autodidacta. La meva trajectòria em sembla que s’explica per una mena d’inèrcia a partir dels estímuls que he anat rebent, sobretot del cinema, de la música i també de la literatura. Em considero un híbrid, en aquest sentit. He escrit lletres de cançons i guions per a diferents grups o realitzadors. Crec que aquesta energia prové bàsicament del fet que no m’agrada gens el convencionalisme, ni la mediocritat social.
I el teu pas pel grup Chasis, de rock dur, als anys noranta?
Jo diria que es correspon a l’entorn cultural d’aquells anys. Hi ha una etapa d’amistat amb els grups locals, com ara Detectors, Edison o Cuidado, Cuidado. Amistat i festa, és clar. Als anys noranta em van proposar de cantar en un grup, d’una manera bastant inexplicable, però ho vaig provar. Chasis era rock dur, més o menys, i aquest cicle va durar fins l’any 1995. Cal dir que vam estar molt a punt de triomfar, en el sentit mediàtic, però totes les coses s’acaben, d’una manera o d’una altra. Chasis em va representar una combinació molt feliç d’amistat, convivència, adrenalina, visceralitat i emoció. També hi ha l’etapa de El Increible Instinto Jurásico, que va actuar a Sota el Tren. Encara recordo molt bé aquella estranya sensació de por que sentia en els moments abans de començar una actuació. Aquesta por és molt bona, i molt característica.
Quines creus que són les carències més importants en l’àmbit de la cultura contemporània?
Principalment l’excés de superficialitat. També hi ha una combinació d’esnobisme i d’iniciatives artístiques molt minoritàries. És clar que hem avançat molt pel que fa a la formació, en relació a fa vint o trenta anys, però no estic gaire segur que aquest progrés acadèmic comporti massa passió ni entusiasme, en el sentit veritablement creatiu. D’una banda tenim la cultura subvencionada, molt oficial i prestigiada, i també les diferents formes de cultura tradicional. Al costat d’aquest entorn hi ha l’impuls privat, que sovint representa un gran esforç. Però finalment aquest conjunt d’ofertes arriben a un públic bastant minoritari, encara que del tot necessari.
Pel que fa al Festival de Cine de Terror, com t’imagines el seu futur a mitjà termini?
Aquest any ja anem per la 36a edició, per tant estem parlant d’una llarga trajectòria, amb llums i ombres, com sempre passa. Ara mateix tenim un equip de gestió molt competent. Però volem anar creixent en una mesura raonable, sense estridències. El més important és voler aprendre dia rere dia, i acceptar el risc que comporta qualsevol decisió. Anem pas a pas, o aquesta és la intenció.
Més enllà del cinema i de la música, quins altres llenguatges artístics t’interessen o et provoquen més?
La literatura m’agrada i m’interessa, sobretot potser la novel·la negra, però tampoc em considero un fanàtic de cap gènere en particular. Puc llegir narrativa nord-americana, o realisme màgic o Cortázar, sense cap preferència exagerada. També admiro les avantguardes dels principis del segle XX, tant pel que fa a la literatura com a les arts plàstiques. El més important és gaudir de la sensibilitat d’aprendre, admirar, sentir i descobrir, sense prejudicis ni deformacions, i vinguin d’on vinguin.
