Jaume Montmany és un polifacètic i heterodox artista, creador i personatge bohemi, amb una llarga trajectòria cultural i vital, sobretot a la Barcelona dels anys vuitanta i noranta.

Quins records conserves de la teva joventut i adolescència a Molins de Rei?
Primer de tot, hola a tothom. Agraeixo l’oportunitat de poder expressar-me. L’expressió ens serveix a tots i a totes per a escoltar-nos, interactuar, aprendre… Jo aprenc escoltant i expressant-me i espero que aquestes paraules que compartirem ens siguin profitoses a tots i a totes. La meva infància va ser la normal dels nens d’aquelles èpoques. Televisió en blanc i negre amb dos canals. Col.legi, un col·legi mixte on es parlava català, l’acadèmia Sant Jordi, que avui en dia és un restaurant xinès.
Assistia a les vagues dels treballadors on el meu pare participava, portant-li la carmanyola, assistia a veure les octavetes antifranquistes que des de la clandestinitat es tiraven pels carrers de nit, i que s’havien de recollir sense que ningú et veiés recollir-les, sota pena de ser detingut. Assistia a la missa del diumenge, mudat amb una molt humil roba de diumenge, sense entendre res del que significava tot allò, però amb una sensació d’estar assistint a algun misteri sobrenatural i esotèric indescriptible. Pensava que les hòsties eren piruletes.
Assistia a aquelles interminables setmanes santes on no es podia posar música, cantar, farcides de misses i processons en blanc i negre, que la televisió retransmitia en completa dedicació, obviant qualsevol altra programació habitual, que en aquells dies era considerada “pecaminosa”.
Assistia a les primeres pel·lícules i revistes eròtiques de l’època del destape amb una curiositat morbosa i una excitació nerviosa sense igual… És a dir, la vida de qualsevol nen d’aquella època, amb les seves fantasies, jocs i trapelleries.
La joventut i l’adolescència van ser un xic mes arriscades. Vaig fer el salt de la infantesa a l’adolescència mogut per una curiositat rebel que ensumava els aromes de llibertat, llibertinatge, sexe, drogues i rock and roll, que suraven graciosament i atractivament als aires com a conseqüència de la mort del dictador, i la transició a la “democràcia”.
El fet d’observar els rebels que existien i que em precedien a l’època, que vestien diferent, que parlaven i es movien diferent, que besaven i feien l’amor diferent, que fumaven substàncies prohibides, que bevien fins a deixar sorgir els moviments més estranys al ballar, aquells ritmes com el ‘I can’t get no satisfaction’, dels Rolling Stones… El fet de relacionar-me sempre amb gent més gran que jo, em va fer veure i experimentar moltes coses prematurament. L’època hippie va començar a deixar pas al punk i jo, com a jove rebel, em vaig trobar fascinat per l’esperit sorollós, destructiu, autodestructiu i violent del punk.
A Molins de Rei en aquella època hi havia molt moviment. Hi havia un gruix important de gent interessant, lliure, creativa, divertida, rebel i viciosa. Hi havia bars divertits, com ara La Lluna, Sota el Tren, La Peni, La Tasca… Llocs on sempre succeïen coses. Hi havia una escola d’art, hi havia concerts, hi havia un casal de joves, hi havia un club del còmic, hi havia revistes –Molins em mata- i fanzines –Guerra de birra en la barra-, festes contínues amb o sense motiu…. En definitiva, vaig viure una adolescència impregnada de les sensacions de l’època. Una època d’explosió expansiva, de llibertat i de colors.

Com expliques l’origen del teu decantament per l’expressió poètica i artística, en general?
Essent un pre-adolescent anava a dibuixar amb l’Alfred Bofill, i després vaig passar per la primera època a l’escola d’art de Molins amb en Sento Masià. Allà vaig conèixer a Ramon Esteve i d’altres artistes locals. Veient que la vida i els oficis ”normals” no em resultaven satisfactoris, i com que dibuixava i tenia un interès per l’art, aquestes circumstàncies van fer que acabés anant a estudiar a l’Escola Massana a Barcelona a l’edat de 16 anys, l’any 1981.
La lectura de certs llibres, com ara ‘Las ninfas’ de Francisco Umbral, ‘El lobo estepario’ o ‘Siddhartha’ de Herman Hesse, ‘Trópico de Cáncer’ de Henry Miller, o una biografia de Salvador Dalí, entre altres, m’obrien la ment, convidant-me a endinsar-me en terrenys pantanosos amb aparences idíl·liques. O en terrenys idíl·lics amb aparences pantanoses, mai se sap. El que és segur és que em van empènyer a trencar amb molts motllos i a crear-ne d’altres, que tindrien moltíssima influència al llarg de la meva vida. A l’Escola Massana conec a moltíssima gent d’arreu del món. La bohèmia i la llibertat a la Barcelona d’aquella època era màxima. Tothom hi podia brillar, tothom podia ésser un heroi, com a la cançó de David Bowie i, de fet, tothom ho era. Expressar-se amb art, amb rebel·lia, amb poesia, amb luxúria, amb exquisidesa, amb una certa distinció del mode gris i monòton de la regularitat del sistema i de la societat, eren un plaer i un deure. Un deure a complir amb la pròpia necessitat de rebel·lia.
Has transitat en molts diferents llenguatges artístics. Quin balanç en fas?
M’ha quedat una estranya sensació en aquest tema de la creativitat i de l’art. Les opcions creatives que més he tocat han estat la pintura, el dibuix, l’escriptura i la fotografia. També he provat amb l’expressió directa amb el cos i la veu, a través del clown, i cantant en alguna banda de punk-rock. Aquesta última no es ben bé una expressió artística conscient per part meva, sinó un mitjà d’expressió mes relacionat amb un esperit de batalla. Com et deia, però, la sensació és estranya.
Alguna cosa a dins meu em diu que les parets no necessiten un altre quadre penjat, ni una altra fotografia, així com les prestatgeries no necessiten un altre llibre escrit per part meva. De fet, quan vaig a visitar exposicions la major part de les vegades en surto molt decebut. Hi ha molt poques coses que m’arribin, i penso que és molt difícil fer alguna cosa veritablement significativa. Potser, darrerament, provo de trobar el sentit en altres maneres de ser creatiu, que no tenen res a veure amb l’art, sinó en alguna cosa més útil i palpable.
L’art el valoro en la seva justa mesura. Trobo que es fa una idealització de l’art molt perillosa, així com una utilització dels recursos públics per tal de donar-hi suport que podrien utilitzar-se en qüestions d’ordre social, molt més importants i necessàries. No sóc en absolut partidari de les subvencions amb diners públics a artistes, productors de cinema i de teatre, grans despeses en festes populars, com ara, per exemple, la Mercè a Barcelona, on es sobredimensiona el fet d’oferir a la població una programació cultural que representa una despesa desmesurada, en la meva opinió. Però aquesta és una altra història. O no.

Com valores la teva llarga etapa bohèmia i artística a BCN?
Com et comentava, el fet d’aterrar amb 15 i 16 anys l’any 1981 a Barcelona i descobrir de la mà dels meus cicerones, companys i companyes d’aventures i estudis a l’Escola Massana els laberints de la ciutat, amb els seus bars com ara el Marsella, amb la seva absenta decadent, el Fantastico i el Rivolta, plens de punk i de llibertaris, la Casa Peret i els seus menús per a persones de molt ajustats recursos, on compartien taula personatges de tot pelatge, el Bar Bar, amb el seu ajetreo variat de trapicheos i seduccions, el Kike Bar amb la Paca la tomate com a barman i showman estrafolària i provocadora, amb tot el nucli de l’ambient gai més divertit i creatiu, com ara el dibuixant de còmics underground Nazario o amb Ocaña, la discoteca Karma, un lloc on exercir la promiscuïtat cada nit amb algú diferent, ballar i escoltar música i per descomptat prendre infinites copes. O El Café de l’Opera, un reducte decadent de personatges que esperaven a les taules i als tamborets de la barra per mirar o fer-se mirar, buscant complicitats i embolics de manera molt subtil o no, i antres mós rockanroleros com el Sidecar i el Zeleste o la discoteca Metro, després 666, amb les seves caixes de morts que feien de taules per repenjar el cubata o les cerveses, i les seves quatre plantes on havien desfilat alguns dels millors grups de l’època, nacionals i internacionals. I el barri xino amb els carrers Sant Ramon, Sant Rafael i la fauna que venia xocolata i altres materials més perillosos, si no és que et robaven la cartera a punta de navalla. Els concerts punk a Nou Barris, el rock anti-mili organitzat pel col.lectiu mili-KK, el Euskal rock, el Nicaragua Rock, tots ells al palau dels esports, els pisos i les cases ocupades, o plens de gent variada sempre disposada a oferir-te una conversa, una copa, una festa, un llit…
Després de moltes aventures, varen venir altres èpoques en les que vaig treballar al teatre, com a tècnic, tramoia i atrezzo. Els primers Festivals de tardor, el Grec, això devia ser a l’any 88. Cap al 91 ja estava treballant al Gran Teatre del Liceu fins al 95, que es va cremar. Després vaig treballar al Teatre Nacional, al Lliure… Fins que em vaig cremar de teatre, jo també, i vaig canviar de derroteros, arrel d’un viatge improvitzat al continent sudamericà. En definitiva, les experiències que vaig viure aquells anys a Barcelona, poden qualificarse, sense cap dubte, de memorables, tant per la seva intensitat com per la seva quantitat. Cada dia i cada nit, i cada segon, eren una festa.Un no passejava per les rambles o entrava a un bar i no passava res, sino que estaven passant coses constantment, perque Barcelona estava habitada pels seus propis personatges, des dels més desesperats exemplars del lumpen barceloní, traficants, prostitutes, alcohòlics, senyors i senyores de bé, lladres, ionkis, ja que la heroina estava fent molt de mal en aquella època, fins a tot el conjunt de tribus urbanes: mods, rockers, new waves, punks, heavys, hippies…, que campaven per la ciutat en aquelles èpoques.
Què és, realment, el que valores més, en el fons, de les persones?
Les persones, totes, excepte algunes que són realment molt repel·lents, malvades i gairebé indignes de ser anomenades persones, mereixen els meus respectes, siguin com siguin. Imagino que aquest tipus de persones, malvades i repel·lents, ho són només per un atzar de la genètica, l’educació i d’altres circumstàncies que conflueixen per donar un resultat com aquest. I és per això que si exerceixo un cert tipus de reflexió com aquesta, puc arribar fins i tot a entendre la seva problemàtica. De fet, tots tenim defectes, en un grau o altre, i jo sóc una persona també amb molts defectes, que he anat polint al llarg dels anys, i que per descomptat continuo polint, pel meu bé i pel bé dels altres.
Es per això que, potser, responent a la pregunta, una de les coses o particularitats que més valoro de les persones, és la capacitat que demostrin de ser humils, amb les seves virtuts i sobre tot molt curosos de voler observar i reconèixer les seves falles i els seus defectes. Tot això amb un bon cor de base, que és molt important. Saber reconèixer quan un mateix s’equivoca, i intentar canviar per millorar.

El budisme, per exemple, creus que representa una forma de revolució permanent?
El budisme el vaig conèixer fa 22 anys, i ha estat un dels regals més importants que m’ha fet la vida. Tot i no considerar-me un practicant de cap de les maneres exemplar, m’ha deixat i em segueix deixant una empremta molt positiva, que no he trobat en cap altra filosofia o religió. El concepte de l’amor i de la compassió han estat decisius per a la meva evolució personal, que encara està en bolquers, cagats, com els d’un nen amb pocs mesos de vida.
La visió de tots els éssers com a destinataris d’amor i de respecte, la motivació d’autosuperació dels defectes -o no-virtuts- pròpies, per poder ser més beneficiós, tant per a un mateix com per als altres, i conceptes com buscar una pau interior, posats a la pràctica, amb mes o menys èxit, ha estat una mena de salvavides que m’ha permès surar per sobre de les aigües tempestuoses de l’existència en molts moments dificils. De fet, gairebé tots els moments d’aquesta existència són difícils. Fins i tot aquells que ens semblen dolços, també porten implícit el patiment.
Les tribulacions variades de l’existència, com ara la supervivència, el sense sentit existencial, la soledat, les malalties, les absències, l’envelliment i la mort, entre d’altres, necessiten molta dosi de filosofia i de saviesa per anar digerint-les, acceptant-les o superant-les. En aquest sentit, un salvavides com el budisme acompanya, ens ensenya i ens proposa una forma de revolució permanent, tal i com apuntes.
De totes maneres, m’agradaria matisar una cosa important: El budisme, com el mateix Buda va ensenyar, insisteix molt en que tant a l’ensenyança com al mestre, els analitzis, els observis, els posis a prova, com un orfebre que compra una peça d’or per fer joies ho fa abans de comprar-la i de quedar-se-la. Això significa que tant la teva pràctica personal com les ensenyances i els mestres estan subjectes a un permanent procés de revisió, per no actuar equivocadament. Sobretot, l’autoanàlisi és molt important. Mirar d’evitar l’engany i l’autoengany. És millor reconèixer els propis errors que no pas mirar de maquillar-los.
La teva actual militància veganista, molt activa, com la valores en l’àmbit de la societat actual?
Aquesta pregunta m’agrada molt que me la facis. Hem parlat del passat, com un fil conductor cap al present, i el present es quelcom molt valuós. Ara és quan tinc l’oportunitat d’intentar aportar alguna cosa. Abans, quan parlàvem d’art i et comentava que no creia que fos necessari que pintés cap més quadre per penjar a les parets, estava pensant en la diferència entre crear objectes o interactuar amb la vida, per intentar ajudar als éssers que pateixen. Això és el que es fa des del veganisme.
Primer, prendre consciència de la infinita quantitat de dolor, patiment, maltractament, abús, explotació, tortura, violació i assassinats que representa la nostra relació basada en l’egoisme, la gola i la ignorància amb els éssers del regne animal.
Els éssers humans, des dels nostres costums adquirits i, per cert, gens analitzats ni reflexionats, utilitzem els animals com a menjar, obligant-los a néixer a la força del ventre d’una mare inseminada, violada a la força, i mantenint-los en privació de llibertat, entre barrots a les gàbies durant tota la seva curta i cruel existència. Convertim els seus cossos assassinats de formes horroroses en carn trinxada o en talls de carn, o els utilitzem com a màquines vivents de produir llet, ous i altres derivats, fins a l’extenuació de les seves energies, moment en què ja els enviem a l’escorxador. També els traiem dels mars, o els disparem als cels, utilitzem les seves pells per fer sabates, bosses, jaquetes, per divertir-nos disparant-los i parlem de pràctiques “esportives” com la caça o la pesca, els torturem a les places de toros o els utilitzem per divertir-nos, veient-los estirar carros inhumanament carregats, com els Tres Tombs i altres activitats cruels i innecessàries que, al segle XXI, ja haurien de començar a eliminar-se dels nostres costums.
L’activisme vegà intenta ser útil denunciant, informant, exposant i ajudant sobre totes les situacions en què els éssers innocents són víctimes de l’abús innecessari per part dels humans. Em sento molt afortunat d’haver vist aquesta realitat que fa patir, ja que on una altra persona veu un pernil que li provoca gana i desig de gaudir d’un sabor, els vegans hi veiem el patiment d’un ésser que ha estat menyspreat, torturat, abusat i assassinat.
Així doncs, em sento molt feliç de poder ajudar a que aquest holocaust d’éssers innocents i sensibles s’acabi. Els animals són éssers sensibles, dotats d’una intel.ligència, sentiments, pors, carinyo, i altres qualitats iguals o molt semblants a les humanes. De fet un porc, un be o una vedella tenen un coeficient intel·lectual equivalent al d’un nen de tres anys. Igual que el vostre gos o el vostre gat. Si no us mengeu el vostre gat o el vostre gos, o no el tanqueu en una gàbia la resta de la seva vida, per què ho feu amb els animals que us mengeu?. No necessitem menjar animals per viure, jo fa gairebé nou anys, que no menjo res d’origen animal.
Per cert, des de ¿Serás su voz? Molins de Rei, una de les organitzacions d’activisme vegà en les que treballo, estem fent una programació de xerrades, conferències i documentals sobre veganisme a la Federació Obrera.
Per anar acabant, m’agradaria posar un símil, inspirat en la realitat que tots vivim aquests dies a Catalunya i que ens ajudarà a entendre el rerefons de les demandes de justícia que fem des de l’activisme vegà: Com a ciutadans catalans, reconeixem que no volem ser sotmesos, reclamem el dret a decidir sobre la nostra vida, no ens agrada ser agredits ni empresonats, reclamem llibertat i justícia, però quan se’ns planteja la possibilitat de nosaltres mateixos deixar de ser agressors, d’empresonar a innocents, de fins i tot assassinar-los i ser còmplices indirectes de totes aquestes injustícies, deixant de consumir animals per menjar-nos el seu cos o per vestir les seves pells, o bé de divertir-nos amb la seva explotació i tortura als zoos, fires i festes populars, mirem cap a una altra banda. Hem de posar-nos en la seva pell. És molt important que siguem capaços de fer-ho!