Les alumnes han abordat la situació d’aquests joves en un microprojecte de l’escola perquè volien “canviar l’opinió” de la gent que “no vol tenir cases de menors no acompanyats als seus carrers”.
La Júlia i la Paula van veure notícies de gent que “no vol tenir cases de menors no acompanyats als seus carrers”. No els va semblar “just” i, en un dels microprojectes que han fet a l’escola La Sínia, les dues alumnes de 6è han decidit abordar aquest tema per intentar “canviar l’opinió” dels qui pensen així i conscienciar que “tots tenim els mateixos drets”. “Un menor estranger també és un infant”, han assegurat.
D’aquesta manera, la Júlia i la Paula han aconseguit aplegar una quarantena de persones a la biblioteca de La Sínia aquest dimarts a les 18:00 hores, amb les veus de la coordinadora de Can Santoi, Helena Quesada, l’escriptora Cristina Bueno i dos menors no acompanyats, el Jawad i l’Elias.
Quesada ha explicat que la majoria de nois que acull Can Santoi són del Marroc, encara que també n’hi ha d’altres regions africanes. Tot i que hauria de funcionar com a centre d’emergència en què els joves hi passen dues setmanes fins que són relocalitzats en un altre espai, a la pràctica hi acaben passant “dos mesos”, i n’hi ha uns quants que s’hi han quedat a passar la primera acollida, segons ha comentat la coordinadora.
És el cas del Jawad, un noi marroquí de 17 anys que fa vuit mesos que viu a Can Santoi, i que ha donat a conèixer la seva experiència en aquest centre a la xerrada. El jove ha comentat que, per ell, “els educadors són com una família”. Al seu país va estudiar un curs d’Energia Solar, i aquí vol formar-se per ser ramader.
La majoria dels menors de Can Santoi té 17 anys
Can Santoi acull 37 nois. La majoria té 17 anys, i alguns 15 o 16. Els joves fan esport diàriament, sortides culturals, classes de castellà i català, i també reben atenció psicològica, segons ha indicat Quesada.
La coordinadora de Can Santoi ha explicat que un dels problemes als quals fan front aquests menors és que, en arribar a la majoria d’edat, deixen d’estar tutelats per la DGAIA i poden topar-se amb diverses dificultats per trobar una nova llar i recursos per sobreviure. Alguns tenen la sort d’aconseguir “un pis”, però d’altres han de “recórrer a familiars” o a solucions temporals com “albergs”, on les llistes d’espera arriben als dos o tres mesos.
L’Elias farà 18 anys d’aquí poc i també és del Marroc. En àrab i amb l’ajuda del Jawad, que l’ha traduït, el jove ha explicat que al seu país no es rep gaire formació perquè “no hi ha feina”, “no hi ha res”. “Venim per estudiar més”, ha assegurat el menor, que només fa dos mesos que viu a Can Santoi.
La xerrada que han organitzat la Júlia i la Paula també ha comptat amb Cristina Bueno, una escriptora que ha escrit un còmic amb la Creu Roja sobre com les dones viuen els desplaçaments forçats.
Més comentat 1