L’aixecador de Molins de Rei es prepara per un 2021 en què pot aconseguir, finalment, participar als Jocs Olímpics de Tòquio. En una entrevista a Viu Molins de Rei repassa els èxits aconseguits en un any, el 2020, marcat per la pandèmia.
Un cop finalitzat el 2020, quin balanç fas d’aquest any tan estrany a nivell esportiu?
L’any va començar bé, amb una competició a Malta en la que vaig quedar segon, tot i que no era excessivament important. A partir del mes de març, quan es van cancel·lar tots els campionats a causa de la pandèmia, sí que va ser una mica dur. Però puc dir que el 2020 ha acabat molt bé, perquè vaig guanyar el Campionat d’Espanya al novembre i, a més, superant els meus registres personals.
Què se sent al ser l’atleta que més quilos ha aconseguit aixecar en la història de l’halterofília a Espanya? Ho vas aconseguir, precisament, en aquest Campionat d’Espanya Absolut, celebrat al mes de novembre a Galicia, a l’aixecar 401kg en el total olímpic.
Era una cosa que tenia en ment des de fa molt de temps. El 2017 ja estava molt a prop d’aquestes marques, però encara no estava preparat. Després, les lesions em van passar factura i, a més, entrenava d’una manera diferent a la d’ara que no m’ajudava tant. Quan vaig aconseguir aquesta fita al novembre, em vaig treure un pes de sobre. Sabia des de feia temps que ho podia fer i per fi ho he aconseguit. Ara toca millorar encara més.
En què ha canviat la teva manera d’exercitar-te?
Abans em centrava només en l’halterofília; en aixecar molt quilos, fer els dos moviments olímpics i poc més. Però ja des de fa uns anys he descobert tot un món de preparació física, a nivell general i específic, que m’està ajudant moltíssim. Porto molt de temps arrossegant una lesió al genoll dret, i aquest tipus d’entrenament, pal·lia molt el dolor. A nivell físic estic molt millor.
Acaba de començar el 2021. Quins objectius et proposes a curt i llarg termini?
Després de passar les festes de Nadal a Molins de Rei, torno a Madrid i em centraré de ple en la preparació pel Campionat Absolut d’Europa. Aquesta competició s’ha hagut d’ajornar dues vegades a causa del coronavirus i, en principi, es disputarà a l’abril a Moscou. Queden tres mesos i mig en els que estaré preparant-me per arribar el més fort possible, ja que és el darrer campionat classificatori pels Jocs Olímpics de Tòquio. És allà on, els aixecadors espanyols amb més opcions d’anar, ens jugarem la plaça.
Llavors segueixen sent els Jocs Olímpics de Tòquio l’objectiu principal per a aquest any?
Sí, per descomptat. L’objectiu és el mateix, sols que un any més tard. Tot i que, amb tot el que està passant, a vegades dubto de si s’acabaran celebrant o no.
I han canviat d’alguna manera els sistemes classificatoris a causa de la pandèmia?
De moment segueixen igual. Sí que es va parlar de realitzar algun canvi, però les federacions que ho proposaven eren de països molt castigats pel dopatge. Eren canvis beneficiosos per a ells, però injustos per la resta. Així que tot segueix igual. Tot i que sempre estem a expenses de possibles modificacions.
Com va ser tornar a entrenar-se després del confinament?
El primer dia que vam poder sortir vaig anar al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat. Vaig agafar una barra amb només 70 quilos per practicar l’arrencada, em vaig marejar i vaig haver de parar perquè gairebé vomito. I això tenint en compte que la setmana abans del confinament, a la Joaquín Blume de Madrid, estava aixecant 170 quilos en arrencada. Amb 100 quilos menys era totalment incapaç. La sort és que, amb molt d’esforç i treball, i anant a poc a poc, vaig arribar genial pel Campionat Absolut d’Espanya. Després de tot, començar de cero va valer la pena.
Has passat el Nadal a Molins de Rei. Com t’han rebut al Club d’Halterofília?
Genial. Al final, aquest gimnàs és la meva segona casa. Quan estic a Molins, a més d’estar amb la meva família, m’agrada venir a veure els més joves entrenar. A més, també em sento força bé fent d’entrenador, és com que ho porto a dins. Em passo aquí moltes tardes veient als nois i noies perquè, cada vegada que vinc, han millorat molt amb respecte a la darrera vegada que els vaig veure. I em fa molta il·lusió.
Creus que hi ha bon planter?
I tant! Hi ha gent molt bona i molt jove. I els tinc molta enveja, perquè jo fins als 18 o 19 anys no vaig despuntar. I ells ja estan fent “burrades”. A més, tenen una tècnica increïble i em deixen al·lucinat.
Què li diries a algú que està començant en el món de l’halterofília?
Depèn de l’edat. Si és jove, li diria que tingués paciència, que té molt de temps per endavant per aixecar molts quilos. I, sobre tot, que gaudeixi i s’ho passi bé. Si és més gran, que no es frustri. Perquè quan més gran ets, més complicat és refermar tècnicament molts moviments, per la coordinació i la flexibilitat. Sobre tot que tinguin paciència, perquè al final quan veus que vas millorant les teves pròpies marques, és molt estimulant.
Més comentat 2