Les alteracions climàtiques s’intensifiquen, i creix la preocupació pel risc d’incendi a Collserola. L’existència d’urbanitzacions, les activitats humanes i la situació greu de sequera generen una evident agitació pública -també publicada- que pretén fer creure que l’única causa de patir un risc extrem d’incendi és “la manca d’actuacions en la neteja del bosc i, en particular, del sotabosc”. Les manifestacions alarmistes d’entitats com ara Collserola Paisatge Viu, amb la campanya “Collserola en perill”, ho evidencien.
Una primera qüestió és que no és acceptable situar el debat sobre el risc d’incendi i les mesures preventives menystenint l’evidència de què a Collserola la gestió del parc natural ha de ser la que determina la legislació vigent com a espai natural protegit.
Les entitats que formem la PCDC, òbviament, compartim la necessitat que s’apliquin totes les mesures necessàries per a la prevenció d’incendis perquè afecten la seguretat dels habitants i la dels seus habitatges i patrimoni.
Els darrers anys molts mitjans han difós de manera no prou encertada, reiterada i simplificada, el missatge transmès pel cap del GRAF, Marc Castellnou, sobre els incendis anomenats de 6a Generació semblants als que s’ha viscut a Califòrnia, Grècia, Portugal o Austràlia.
Considerem que la informació transmesa sobre un hipotètic incendi que afectaria tot l’àmbit de la serra de Collserola no contempla la complexitat d’elements que cal considerar per a la preservació i millora del paisatge forestal i per a una gestió preventiva dels riscos.
Amb aquesta visió lineal i insuficient s’ha alimentat mediàticament l’alarmisme de la població amb el tòpic “dels incendis s’apaguen a l’hivern” i no s’han aportat propostes concretes i efectives per fer realitat un paisatge resilient, divers i que atorgui seguretat. Simplificar-ho en “Collserola en perill” no ajuda.
A la PCDC no ho compartim perquè exclusivament es proposa destruir el que apriorísticament s’anomena “excés de massa forestal” i n’exigeix “l’eliminació”, sota la consigna de la “necessària neteja” del bosc i del sotabosc mediterrani, el qual porta a la seva maduració… i es dificulta l’evolució de les pinedes de pi bord plantades fa desenes d’anys cap a un alzinar amb sotabosc i arbustar endèmic, el que correspon a un bosc mediterrani madur.
La Fundació Pau Costa planteja de manera més equilibrada els criteris i la relació estreta entre prevenció d’incendis, la conservació de les masses forestals i la millora de la biodiversitat que correspon a un parc natural com ho és Collserola.
O, si ho volem veure des de nostra legislació, la Llei 16/2017 del Canvi Climàtic, a l’art.17.4 hi estableix que cal promoure als Espais Naturals Protegits (ENP) una “àmplia xarxa de reserves forestals destinada a la lliure dinàmica natural que sigui representativa del conjunt i diversitat dels ecosistemes forestals de Catalunya, centrada prioritàriament en boscos madurs o semimadurs d’alt valor natural”.
Darrera del “bosc brut”, s’obre pas acientíficament al “cal eliminar la vegetació o la massa forestal excessiva” que és percebuda exclusivament com a “acumulació de combustible”. El bosc mediterrani de Collserola sense sotabosc no podria evolucionar cap a la maduració ni esdevenir un bosc resilient, sinó fer cap a una arbreda tipus devesa estremenya!
Representants dels nous col·lectius que vaticinen els perills d’aquest foc definitiu, declaren que la seva aposta passa per “fer gestió forestal”, en alguns casos ben lligats a criteris de “rendibilitat econòmica” (sic!) que ben difícilment no podran lligar amb els preceptes d’un parc natural. A la pràctica i sense mitjans de comunicació pel mig, veiem que es pot traduir per “pelar-ho tot”.
Les entitats de la PCDC no tenim expertesa sobre incendis; amb tot, pel que fa a les mesures efectives per a la detecció i extinció d’incendis, considerem que el Consorci del Parc ha aportat informació contrastada sobre la vigilància (Collserola manté les torres actives), coordinació amb tots el cossos de bombers i ADF i rapidesa en l’aportació dels mitjans aeris i terrestres per abordar amb immediatesa els inicis dels incendis. No hem escoltat cap font que qüestioni ni que refusi l’argumentari dels tècnics del Parc.
També volem posar de relleu la contradicció entre la campanya de pressió i urgència que observem a l’hora d’exigir a les administracions que apliquin la normativa que comporta tallar arbres, com els plans perimetrals de protecció (actuacions sobre un 20% de la superfície total del parc!); més les franges perimetrals de les urbanitzacions i les limítrofes del parc; més les estassades a pistes, carenes, corriols; més el desbrossat sota línies elèctriques; més les diverses actuacions i projectes de recerca; més la recuperació de zones agrícoles (s’arriben a proposar rompudes!); més les diverses actuacions de ramats que actuen en diversos municipis… que contrasta amb ignorar o mirar cap a un altre costat a l’hora de demanar a les mateixes administracions (ajuntaments, AMB, DIBA, Consorci, Generalitat) posar ordre, inspeccionar i reduir el nombre de persones que poden viure, actuar i transitar en l’espai natural sense ocasionar riscos inassumibles.
Les diferents administracions que haurien d’actuar per tenir un parc ben ordenat urbanísticament, gestionat amb proactivitat i recursos, no sembla que tinguin clara la declaració de Parc Natural i el que això comporta. El creixement de la construcció d’habitatges o equipaments, i la densificació de la massa forestal han anat avançant en paral·lel durant els darrers 60 anys. La gestió i presa de decisions no acostuma a prioritzar la conservació de la biodiversitat, sinó més aviat un “laissez faire” envers la hiper-freqüentació, la legalització o tolerància de desastres urbanístics -com es pretén fer en voler créixer amb 260 cases més la Rierada-Vallpineda-, la construcció d’infraestructures amb estàndards aliens a una serralada forestal, o la dotació de serveis com si es tractés d’una zona urbana del pla de Barcelona o del Vallès.
Compartim, per suposat, el neguit per la seguretat de la població que viu al parc i demanem mesures efectives per garantir-la, però no és acceptable difondre conceptes contraris al que estableix la ciència, com el pervers “el bosc està brut” que mai no es refereix als residus, vidres o impactes de les activitats humanes, o considerar “focs accidentals” els produïts per la hiper-freqüentació, sempre poc compatible amb un espai natural a protegir.
L’investigador en conservació i maneig de la biodiversitat en els espaisnaturals Alfredo Ojanguren recorda sarcàsticament que “més combustible hi ha a les benzineres, però és prou clar que no cremen si ningú n’inicia el foc.”
Per aquestes raons insistim en què cal defugir la visió unilateral sobre la prevenció dels incendis que alhora dificulta fer una avaluació encertada sobre les actuacions del Parc i menys encara per aconseguir, mes enllà de la publicitat, l’objectiu de prevenir els incendis forestals. Cal posar la prioritat de les actuacions públiques en la prevenció o, dit de manera planera, en les mesures per evitar que es “cali foc a la benzinera”.
Alguns exemples poden ser:
- Aplicar i fer aplicar estrictament les normatives per executar les franges de protecció establertes legalment i fer-les complir subsidiàriament rescabalant-se del seu cost en els responsables de fer-les (particulars, ajuntaments, activitats, …). Insistim en recordar que els treballs s’han de fer normativament en el període tardor-hivern, i fora del període de nidificació i cria de les aus. Cal abandonar la política de fer esbrossades que només generen empobriment en espècies i erosió; sí cal fer franges, realitzar i mantenir les que marca la llei, no menys, però tampoc més. Els bombers reconeixen que molts tallafocs no serveixen i són innecessaris.
- Reclamar un cens detallat i prioritzat de les activitats d’alt perill i limitar dràsticament els accessos i les activitats amb risc d’ocasionar incendis, especialment les línies elèctriques (en els inicis de massa focs forestals mai no es cita la important casuística per la manca de conservació de les línees!); els treballs forestals i agrícoles; l’accés i concentracions amb vehicle motoritzat; les revetlles i celebracions; les curses; les estades i activitats inadequades…
- Augmentar la vigilància i l’aplicació de sancions per eradicar les activitats i comportaments no permesos al Parc amb implicació real i compartida per les diferents administracions i en especial pels 10 municipis del parc. Cal sensibilitzar, informar, advertir i denunciar totes les actuacions que poden provocar o facilitar els inicis d’incendis forestals, així com d’activitats que dificultin l’evolució i bon estat de conservació del bosc, dels hàbitats i de les espècies, tant entre els usuaris com entre els residents al parc, incidint amb èmfasi alhora en la pròpia responsabilització.
- Presentar, donar a conèixer i sensibilitzar tots els municipis sobre els plans d’autoprotecció a les urbanitzacions i les activitats que es fan al Parc, així com els plans d’evacuació.
- Cal una planificació i gestió del parc duta a terme reforçant i prioritzant els criteris de sostenibilitat i pensant en la preservació del conjunt de valors de la serra i en fer possible que arribin a properes generacions.
Josep Lluís Moner, en nom de la Plataforma Cívica de Defensa de Collserola PCDC
