En un món de calorades les ciutats es preparen pels 50 graus i la Barcelona metropolitana, que té l’aigua recreativa distribuïda de manera molt desigual per la població de risc, ha de implantar el bany públic assequible perquè tothom pugui refrescar-se a quinze minuts de casa, com propugna Mariana Mazzucato per Londres. La piscina és infraestructura verda, blava, social i de salut pública. I la conurbació barcelonina necessita una política d’aigua compartida que no té, amb un cens real de tot tipus d’instal·lacions i una tarificació social i metropolitana, si volem que protegir-se de la calor sigui un bé compartit. O això o continuar multiplicant els petits oasis privats oberts a l’especulació i la creixent segregació municipal per preus i padró.
En plena onada de calor, una piscina pública deixa de ser només un equipament esportiu o un espai de lleure per esdevenir una infraestructura de salut pública que fa les funcions de refugi climàtic. Poder-hi accedir és molt important perquè la possibilitat de refrescar-se no hauria de dependre de la capacitat adquisitiva o del lloc on es viu. Però si avui ens preguntem «qui pot banyar-se?» a la ciutat dels cinc milions la resposta no és gaire satisfactòria: vivim en una metròpoli on l’aigua recreativa abunda, però està distribuïda de manera profundament desigual.
Fa uns dies, l’economista Mariana Mazzucato dedicava un article a aquesta qüestió fixant-se en el cas de Londres. La capital britànica ha anat restringint, des de la pandèmia, l’accés a les seves piscines a l’aire lliure amb sistemes de reserva prèvia i quotes que exclouen, de facto, els adolescents i les famílies amb menys renda. Mazzucato, coneguda per posar sobre la taula la idea de «missions» com a forma de definir objectius de política pública, en proposava una per aquest cas, consistent en assegurar que tothom disposi d’un lloc segur i assequible on nedar a menys de quinze minuts de casa.
Les piscines públiques, diu l’economista, formen part de la infraestructura verda i blava de la ciutat, però també de la seva infraestructura social, atès que són espais on infants, adolescents, gent gran i famílies en general coincideixen i aprenen a conviure, a més de fer exercici. El seu valor no es pot mesurar només comparant el cost de manteniment amb els ingressos de taquilla. Cal comptabilitzar també els beneficis en aspectes relacionats amb la salut física i mental, com ara la reducció de la soledat i la cohesió comunitària.
Banyar-se a la Barcelona metropolitana
Aquesta mirada és especialment pertinent a la metròpoli barcelonina. L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) calcula que el 16% de la població (més de mig milió de persones) és especialment vulnerable a la calor, per una combinació de renda baixa, edat, antiguitat de l’habitatge, manca de entorn verd i elevada densitat urbana, mentre cada cop més persones freguen les situacions de risc per causa d’uns estius que es van endurint paulatinament. Per a aquestes persones en particular, disposar d’un lloc on refrescar-se és vital. Per a la resta, una condició per assolir un mínim de qualitat de vida.
La xarxa metropolitana de refugis climàtics, habilitada per aquestes funcions, arriba aquest estiu als 319 espais, entre equipaments, parcs i 23 piscines, i dona cobertura a menys de deu minuts a peu al 86,7% de la població dels municipis de l’AMB, sense comptar Barcelona. És un avenç important. Però només 23 piscines públiques dins d’una xarxa de 319 refugis en 35 municipis mostren que el bany públic continua ocupant un lloc secundari en la política d’adaptació climàtica.
La paradoxa és que de piscines no en falten. Segons el Cadastre, que registra de manera indistinta instal·lacions públiques i privades, Catalunya tenia 199.219 piscines el 2024, 6.590 més que dos anys abans. Durant els anys més intensos de sequera, el saldo va continuar creixent a un ritme de vuit piscines noves al dia. Alguns dels increments més importants es van produir precisament a la regió metropolitana: Corbera de Llobregat en va sumar 216; Vilanova i la Geltrú, 188; Rubí, 171; Castellar del Vallès, 145, i la Roca del Vallès, 142.
Aquestes dades no permeten separar automàticament piscines particulars, comunitàries i públiques, però dibuixen amb gran claredat la geografia residencial que les produeix. Sant Cugat del Vallès encapçalava el 2024 el rànquing català amb 4.978 piscines, mentre que Lliçà d’Amunt, en segon lloc, en tenia 3.000. Barcelona, amb una població immensament superior, en registrava 1.570, però la segona ciutat catalana en població, l’Hospitalet de Llobregat, només 78. Ja el 2022, Sant Cugat multiplicava per 74 el nombre de piscines de l’Hospitalet, tot i tenir menys de la meitat dels seus habitants. Vist des d’una altra perspectiva, a l’Hospitalet hi ha aproximadament una piscina per cada 5.000 persones.
En aquesta qüestió, doncs, el contrast entre la ciutat compacta i la urbanització dispersa resulta difícil de negar. És cert que el turisme i les segones residències també expliquen concentracions elevades a determinats indrets, especialment a la costa. Però la piscina és un dels elements característics del paquet residencial format per casa unifamiliar, jardí, cotxe/s i consum privat de serveis que Jorge Dioni va descriure al seu llibre La España de las piscinas. A les perifèries de baixa densitat, la piscina privada o comunitària funciona alhora com a reclam immobiliari i mecanisme de distinció. De vegades també com a espai de socialització, però fonamentalment «entre iguals».
Bany públic versus bany privat
El problema, en qualsevol cas, apareix quan aquest model no és un complement, sinó un substitut de la provisió pública. La piscina particular resol individualment una necessitat col·lectiva i redueix els incentius dels grups amb més capacitat d’influència per reclamar bons equipaments comuns. Al mateix temps, concentra la vida social en recintes residencials homogenis, on ens relacionem sobretot amb persones de renda i trajectòria similars. Dioni ho resumia de manera planera com una cultura en què cadascú es busca la vida.
Hem arribat fins i tot al punt que la piscina privada ha esdevingut un element més d’especulació. Des de fa uns anys que funcionen unes aplicacions amb les quals es poden llogar piscines particulars per hores. En una d’elles, aquesta mateixa setmana es poden llogar prop d’un centenar de piscines a l’entorn metropolità de Barcelona amb preus que van dels 30 a més de 300 euros l’hora. El bany, per a qui se’l pugui pagar. La piscina pública ha de representar justament el contrari.
En un territori sotmès simultàniament a la sequera i a temperatures creixents, cal decidir quins usos de l’aigua generen més valor col·lectiu. A l’exposició Suburbia que l’any 2024 va programar el CCCB es posava de manifest que les piscines privades, evidentment, consumien molta aigua, però que el veritable problema de consum venia del manteniment de jardins amb gespa. Tot i així, de la mateixa manera que un autobús és més eficient que 40 automòbils, una piscina pública es molt més eficient que desenes de privades, tant des del punt de vista ambiental com social. A banda de servir moltes persones, permet incorporar sistemes avançats de recirculació i control, oferir vigilància i acollir altres activitats complementàries, com ara programes educatius.
Malgrat això, l’oferta pública és especialment escassa allà on més persones la necessiten. Badalona, amb prop de 231.000 habitants, no disposa de cap piscina municipal descoberta. L’Hospitalet, amb uns 292.000 habitants, només en té dues. Barcelona n’ofereix catorze a l’aire lliure. Vet aquí que les ciutats més denses, amb habitatges més petits, menys espais verds i una població més exposada a l’illa de calor són precisament les que tenen menys aigua recreativa disponible per habitant.
La «prioritat local»
A la desigualtat en la dotació sembla que s’hi afegeix ara una segona frontera: la del padró. Una investigació recent de Crític ha documentat desenes de municipis que cobren tarifes superiors a les persones que no hi són empadronades, malgrat que la Síndica de Greuges considera que aquesta diferència vulnera el principi d’igualtat i no té cobertura legal. A Sant Vicenç dels Horts, l’abonament mensual familiar passa de 70 euros per als residents a 360 per als no residents. A Matadepera, el preu es dobla. A Tiana, només poden adquirir l’abonament les persones empadronades al propi municipi o Montgat. La Síndica havia demanat revisar aquestes ordenances abans de l’estiu de 2026, però enguany ja ha rebut noves queixes.
La situació és reveladora d’un problema de governança més ampli. Les onades de calor, com tants altres fenòmens que afecten les nostres ciutats, no respecten termes municipals. Tanmateix, una infraestructura que hauria de protegir la població es finança i gestiona com si només servís una comunitat local tancada.
El resultat és absurd: hi ha infants, per exemple, que comparteixen escola durant tot l’any però no poden compartir piscina a l’estiu perquè viuen al poble del costat. O el simple fet que habitants d’un municipi sense piscina pública hagin de pagar tres o quatre vegades més per utilitzar la del municipi veí, quan molt probablement aquest equipament hagi estat construït amb fons de la Unió Europea, de la Generalitat o de la Diputació. És a dir, de tots els contribuents. La frontera administrativa es transforma així, una vegada més, en frontera social.
El contrast amb la proposta de Mazzucato és alliçonador. Mentre ella reclama tractar la piscina pública com a infraestructura verda i blava, al mateix nivell que un parc o el litoral, i comptabilitzar-ne el valor social real (a Austràlia, per exemple, s’estima que la xarxa de piscines públiques genera més de 12.000 milions de dòlars anuals en valor social, i que perdre’n només un 10% costaria prop de 900 milions en salut, seguretat i cohesió comunitària perduda), a la regió metropolitana de Barcelona el debat continua atrapat entre dues lògiques contraposades: la de l’aigua privada, cada vegada més estesa als municipis de baixa densitat, i la de l’aigua pública, escassa als municipis més densos.
Compartir el bany per cohesionar la metròpoli
La sortida no és evident, però sí que hi ha pistes. En trobem, per exemple, en la lògica que ciutats com París, amb l’obertura de desenes de punts de bany al Sena, o la tasca de xarxes com la Swimmable Cities Alliance, que aplega més de 120 ciutats de 38 països (a Espanya, de moment, només Sevilla i Saragossa) estan començant a formalitzar: la piscina, el riu o el llac com a servei públic gratuït o accessible, pensat a escala metropolitana i no municipi a municipi.
Així, parlar de la metròpoli de les piscines hauria de servir, doncs, per plantejar una política metropolitana de l’aigua compartida. El primer pas seria elaborar un cens complet que diferenciés piscines privades, comunitàries, hoteleres, esportives i públiques, i que les relacionés amb densitat, renda, vulnerabilitat climàtica i accessibilitat a peu o en transport públic. Avui coneixem força bé la quantitat cadastral, però molt menys la capacitat real d’accés. Comptar piscines no és el mateix que comptar possibilitats de banyar-se. Aquesta informació s’hauria de combinar amb la d’accessibilitat a les platges.
El segon pas seria fixar un objectiu mesurable. Una missió similar a la que proposa Mazzucato: que tota la població metropolitana, i especialment els infants, adolescents i persones grans, disposés d’un espai públic de bany segur i assequible a una distància raonable. Això no exigeix construir immediatament desenes de grans complexos. Es poden ampliar horaris, obrir instal·lacions escolars i esportives durant l’estiu, establir convenis amb clubs, crear piscines temporals o de dimensions reduïdes, recuperar espais fluvials quan la qualitat de l’aigua ho permeti i incorporar sistemes d’ombra, reutilització, cobertura i recirculació que minimitzin el consum. O fins i tot, facilitar el transport cap a les platges i els equipaments d’aigua.
El tercer pas hauria de ser una política tarifària metropolitana. Si disposem d’un transport integrat perquè la vida quotidiana supera els límits municipals, també podem imaginar un passi comú per a piscines i refugis climàtics, amb tarifació social segons renda i no segons padró. Els costos s’haurien de compensar mitjançant un fons supramunicipal que reconegués la càrrega assumida pels municipis que ofereixen servei a una població real superior a la censada. L’accés a la frescor no pot dependre de la capacitat fiscal de cada ajuntament ni de la fortuna d’haver nascut a un costat o altre del carrer.
En un món en el que les ciutats es comencen a preparar per escenaris de 50 graus de temperatura, hem d’anar pensant com garantir que tothom té formes de combatre’ls. Les piscines públiques no són un luxe del passat ni una despesa ornamental: són equipaments de salut, lleure i convivència. Tres factors essencials per a una societat avançada. En el fons, la piscina ha esdevingut un símbol quina societat construïm. Podem continuar multiplicant petits oasis privats, separats per tanques, preus i fronteres municipals. O podem fer de l’aigua, el bany i la possibilitat de protegir-se de la calor un bé compartit a l’abast de tothom.
Oriol Estela Barnet, coordinador general del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona
Article publicat originalment a Catalunya Metropolitana
