Ja han passat dues setmanes des de les eleccions autonòmiques del 28 de novembre. Hem tingut uns dies per a reflexionar sobre uns resultats que, tot i no discutir (han estat la voluntat de la sobirana ciutadania), sí ens han deixat un panorama certament sorprenent. Sorprèn, si més no, que, tant a Molins de Rei com a la resta de Catalunya, s’ha produït un ascens aclaparador de les opcions conservadores i de dreta. No només ha guanyat les eleccions d’una manera clara i sense discussions CiU, sinó que també ha incrementat la seva renda electoral el PP –que continua alineat en les posicions més neoliberals i ultraconservadores de l’Europa dretana, i que inclús es permet la frivolitat de jugar amb un discurs populista que ratlla la xenofòbia -. I sense oblidar-nos d’altres opcions que ideològicament es troben, amb el matisos que calgui fer, en aquest ampli ventall sociològic que representa el conservadorisme polític… i que també han obtingut uns resultats força interessants (interessant, està clar, per als interessos que aquestes forces representen).
Per contra, els partits d’esquerres (i entre aquests, el PSC) han patit uns resultats certament decebedors. Les esquerres han estat, hem estat, els veritables perdedors d’unes eleccions que, malgrat les sospites inicials d’uns resultats contraris, la realitat ha superat abastament les previsions més pessimistes.
És ben segur que un seguit de factors han coincidit en el temps, per al final produir-se uns resultats com els del 28 de novembre, totalment negatius per al PSC. Tot ha ajudat:
- El desgast de govern en una situació de crisi econòmica desbordant.
- La consolidació de l’ideari neoliberal a nivell internacional (i també en una Europa poc cohesionada políticament).
- El record, encara proper, d’una sentència del TC sobre l’Estatut, que (malgrat produir-se un avenç substancial respecte a l’anterior) s’ha viscut a Catalunya de manera quasi humiliant.
- La dificultat de complicitats –en alguns temes rellevants- des d’òrgans estatals.
- La visualització de les discrepàncies dels partits en el govern, potenciades des dels mitjans de comunicació.
- L’error d’alguns membres del propi govern –o dels seus partits- de voler remarcar les diferències, més que les afinitats.
- L’arribar a confondre la ciutadania en una discussió identitària (quan el pacte de govern es va fonamentar, bàsicament, en accions programàtiques de caire ideològic).
- La dificultat d’explicar –i assumir per una part del socialisme estatal- la concepció (o la via) de l’estat federal, i el que això significa.
- La poca capacitat –i encara menys cobertura des dels mitjans de comunicació- de l’acció de govern (paradoxalment, quan més s’ha fet… menys s’ha explicat).
- La falta de determinació en algunes decisions de govern.
- Etc.
Lògicament uns resultats d’aquestes característiques no tenen, com es dedueix, una lectura ràpida i simple. Els haurem d’analitzar amb tot el rigor que mereixen les dades de qualsevol contesa electoral. Però en aquesta ocasió –segurament més que en altres- han coincidit un seguit de circumstàncies que donen a aquests comicis un caràcter especial.
No podem accelerar-nos a donar respostes urgents com a solucions immediates a qüestions de gran calat, que han de requerir tota una repensada i orientació política que ens ajudi a abordar la nova realitat en la que està immersa la societat del segle XXI. Hi ha un gran debat pendent des de l’esquerra (i no parlo només de l’esquerra a nivell local o nacional). Parlo de la clarificació i posicionament ideològic en la nova era de la globalització, on la tirania dels mercats s’han imposat al control de la política i dels governs, gràcies a la generalització d’un pensament neoliberal que ha envaït tots els nostres escenaris. Parlo de l’actualització d’un discurs coherent amb les idees i el pensament de progrés que sempre ha defensat –i defensa- l’esquerra (sociològicament i políticament parlant).
No és veritat –com alguns volen fer creure- que la ideologia és neutral. Que és el mateix governar des de l’esquerra o des de la dreta. Que l’únic que s’ha de fer és gestionar des d’un posicionament pragmàtic. Que allò que interessa són els resultats. Que el progrés i el benestar es gestionen estrictament com si es tractés d’un balanç econòmic, on només es consideren sumes, restes i diferencials a favor o en contra. La Política és quelcom més que la simple gestió de la cosa pública…
I per tot això –i altres qüestions que deixarem per a uns altres moments- des de l’acció política no ens podem “despistar” només en atendre les qüestions urgents (que les haurem d’abordar de manera prioritària), sinó que hem d’abordar algunes qüestions necessàries (que de vegades poden quedar relegades per la immediatesa de la urgència).
Des del PSC hem de posar fil a l’agulla, i preparar el full de ruta que ens ha de portar a un debat tranquil i en profunditat de les qüestions necessàries. Ens hem de posicionar davant un futur que no serà (ja no ho és) gens fàcil. Però ho hem de fer amb les màximes garanties de no equivocar-nos. I aquesta presa de decisions ens obliga a no prendre-les de manera precipitada.
Si som capaços de fer les coses com cal –que ho serem- sortirem d’aquesta situació crítica enfortits, per a fer front als nous reptes que el futur (que ja ha arribat) continuarà deparant-nos.
Joan Barrios Gutiérrez, president PSC Molins de Rei
