L’altre dia vaig llegir un interessant article d’en Jorge Calero, Catedràtic d’Economia aplicada, titulat «Que volen els mercats?», en el que denunciava l’ambició especulativa i inesgotable dels anomenats mercats financers. Explicava com primer van aconseguir que els estats rescatessin amb diners públics els bancs arruïnats, desprès marcant les regles, els han imposat mesures de contenció de la despesa pública per finançar els dèficits que ells mateixos havien generat. Els mercats estan practicant tal exercici de dominació i poder econòmic , que estan posant en qüestió la sobirania dels estats, la capacitat dels governs de governar i fins i tot la mateixa utilitat i viabilitat d’Europa.
A la pregunta ell responia de forma senzilla clara i contundent: Els mercats ho volen tot. I te tota la raó, doncs es evident que mai es mostren satisfets i reclamen constantment noves mesures econòmiques, destinades sobre tot a debilitar la cosa pública, a privatitzar tot el possible, a fer desaparèixer l’estat de benestar conquerit per les lluites socials dels treballadors, sobre tot a Europa.
I els exemples els tenim dia enrere dia… justament en el mateix moment que llegia l’article, el Congrés de diputats aprovava una sèrie de mesures urgents, amb els vots a favor del PSOE i CiU entre elles el Decret que condemna a la pobresa a centenars de milers de persones, per la retirada de l’ajut dels 426 euros als aturats de llarga durada. Una mesura antisocial que ve a complementar la ja aprovada Reforma laboral, que s’està demostrant completament inútil per a generar nous llocs de treball.
L’aberració arriba ja a situacions de perplexitat, quan a continuació , es liberalitza definitivament Correus, part important de les Loteries de l’Estat, es rebaixen els impostos a empreses amb beneficis i a l’hora s’aprova també el rescat d’autopistes d’explotació privada deficitàries. Com es poden treure prestacions socials bàsiques i de subsistència i a l’hora rebaixar els impostos als que tenen beneficis i subvencionar les pèrdues dels concessionaris privats d’autopistes, que s’han beneficiat durant molts anys ?
I la cosa no queda aquí, doncs els «mercats» segueixen demanant sang… perdó volia dir mesures econòmiques urgents, ara sobre les pensions, per rebaixar-les, ampliant el còmput de cotització i forçant la jubilació als 67 anys. I desprès que vindrà més?
És evident que tot això respon a una estratègia elaborada, que es repeteix des de que va esclatar la maleïda crisi financera: Socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis.
Pot ser ja ha arribat el moment de que els assalariats diem PROU !
Lluis Carrasco, president d’Iniciativa i Esquerra per Molins de Rei
