Una de les novetats d’aquesta edició del Festival de Cine de Terror de Molins de Rei ha estat una taula rodona sobre el tema principal de la mostra: la censura. Diferents experts en la matèria reflexionen sobre aquest fenomen en el cinema fantàstic i de terror.
Qui pensi que el Festival de Cinema de Terror de Molins de Rei consisteix només en veure un seguit de pel·lícules sobre el gènere s’equivoca. Ja fa algunes edicions que la direcció de la mostra va decidir obrir-se a altres àmbits més enllà de la simple projecció de films i, enguany, ha obert la porta a la reflexió de la mà d’una taula rodona sobre la temàtica destacada de l’edició al voltant de la que gira el festival: la censura.
«Tot i que alguns no ho van voler entendre, a Serbian Film és una metàfora», així va obrir foc a la xerrada Julian Richards, cap de vendes internacionals de la distribuïdora Jinga Films, empresa encarregada de repartir la polèmica pel·lícula que va ser retirada a última hora del festival de fa dos anys per trobar-se immersa en un procés judicial. Richards va fer un recorregut pels problemes que va tenir el film de Srdjan Spasojevic a diferents països com Alemanya o Austràlia. Tot i que finalment va acceptar treballar per aquesta obra, Richards va admetre que «va ser una decisió complicada» per la duresa del seu contingut.
La sala del restaurant de La Peni es va omplir per escoltar reflexions contundents com les de Fausto Fernàndez, crític de la revista Fotogramas. «És censura pel missatge de les pelis, no per les imatges que mostren», va assegurar el periodista. Segons Fernàndez, el cinema fantàstic «sempre ha estat el que ha tingut més esperit crític» amb la societat i per això és sempre objecte de censura.
L’últim dels ponents de la taula moderada pel director artístic del festival, Albert Galera, va ser Xavier García Puerto, director del REC Festival Internacional de Cinema de Tarragona. Segons aquest, la censura «es troba en els ulls de qui mira i no sempre els censors entenen bé el significat de les pel·lícules». La seva reflexió va anar més enllà de la censura en el cinema per arribar a altres arts com la música, posant a debat el casos com el del grup de rock rus Pussy Riot.
