El pianista i compositor Joan Monné, de 46 anys, i actual professor al Taller de Músics i a l’ESMUC, desgrana en aquesta entrevista la seva esplèndida trajectòria, al costat de grans intèrprets, i també ens revela les característiques de la seva formació musical i les claus fonamentals del seu art.
Ara ets una figura consagrada i amb una gran projecció, però, quins són els estímuls o les circumstàncies que et van portar a inclinar-te per la música?
A casa s’escoltava molta música, sobretot a través de la meva mare, era com un joc, un entreteniment sense intenció. Més tard ja em va atrapar, com una forma d’expressar-me, que trobava millor que les paraules. Penso que llavors ja tenia la intuïció de que volia viure per la música. Als catorze o quinze anys vaig decidir que seria la meva carrera, i molt aviat vaig veure que podria ser una sortida professional.
Els estudis musicals són tan durs i exigents com semblen?
És veritat que demanen molta dedicació i esforç, disciplina. Però per a mi era un plaer tan gran que no ho vivia com un sacrifici. Estudiava música clàssica i jazz, però em sentia molt més feliç amb el jazz, els estudis clàssics els sentia llavors com una càrrega, no és el que jo buscava. Des dels catorze fins als vint-i-dos anys vaig passar per l’Escola Municipal de Música de Molins de Rei, el Conservatori del Bruc, el Zeleste, el Taller de Músics…
Quins records tens de les teves primeres actuacions?
Vaig començar molt aviat a alternar els estudis amb modestes actuacions amb amics, en festes, grups de ball. Recordo molt clarament el meu primer concert en una formació de quartet de jazz, als setze o disset anys. De fet he tingut molta sort, ja que he actuat amb molta regularitat. Vaig viure una època amb una activitat musical molt més intensa que no pas ara. Als disset anys vaig tenir l’oportunitat d’acompanyar Raimon, al teatre Principal de Lleida. Després van venir els concerts a Bikini, amb Jorge Pardo. La trajectòria acadèmica em proporcionava moltes satisfaccions, i no parava de fer actuacions.
Quins músics o compositors han estat els més influents en la teva carrera?
Segurament el més determinant ha estat Keith Jarrett, és el que m’ha atrapat més. També Oscar Peterson, Bill Evans, i el rock simfònic, Genesis, i el món clàssic, amb Glenn Gould al capdavant.
En quines formacions et trobes més a gust com a intèrpret?
És difícil de dir. Tant pot ser en un duet com en una big band. Tant en jazz com en pop. He interpretat en estils i formats molt heterogenis. Potser em decanto pel format de trio, piano, contrabaix i bateria. Però també he gaudit moltíssim acompanyant a grans cantants, com ara Carme Canela, a la producció de Nou Nonet, amb Sílvia Pérez Cruz, al meu trio amb el bateria David Xirgu i els diferents contrabaixistes que n’han format part (Raimon Ferrer, Bori Albero i Marko Lohikari), i com a free-lance al costat de músics internacionals, com ara Benny Golson, Peter Bernstein, Jesse Davis…
Quines són les dificultats més importants en l’actual panorama musical?
El problema principal és que cada cop hi ha menys espais per a les actuacions en directe. Hi ha moltes dificultats administratives, normativa, llicències, fiscalitat. A Barcelona hi conviuen molts bons músics, tant autòctons com foranis, però amb molt poques possibilitats d’actuar. I, si ho fan, és en condicions d’extrema precarietat. En lloc de posar tantes traves, les administracions haurien d’incentivar la celebració de concerts i actuacions, a través d’exempcions i bonificacions. Vivim en la contradicció de que els estudis musicals han progressat moltíssim, però en canvi han minvat les oportunitats de projectar aquest talent que emergeix.
Com valores la teva aportació a la producció de Els Pastorets?
He estat vinculat als Pastorets des de molt petit. En el moment que en Pere Raich va voler recuperar la música en directe em vaig incorporar a la producció, i vaig fer els arranjaments, a partir de la partitura del mestre Miquel Blanch. Durant molts anys l’acompanyament musical era una reproducció gravada. Ara, en canvi, podem gaudir d’una formació en directe al llarg de les gairebé tres hores de durada de l’espectacle, i de les sis funcions programades. Amb Guillermo Prats al contrabaix, Francesc Puig al clarinet, Xavier Rocosa a la flauta, Jaume Francesch al violí, i jo mateix al piano. És una gran satisfacció per a mi, i també la de poder treballar al costat de directors que m’han demanat adaptacions de la música als canvis escènics que proposaven, com l’Arnau Armengol o l’Oriol Roig, l’actual director de Els Pastorets, i de tots i cadascun dels integrants, intèrprets o tècnics, som una gran colla i ens uneix una molt bona relació.
I en el futur més immediat, quins són els teus projectes més emblemàtics?
Amb la Carme Canela estem presentant el disc de Granito de Sal, el tema que Gato Pérez li va dedicar als anys vuitanta. Al mateix temps treballo en les composicions i els arranjaments de la “Esmuc Jazz Project”, formació que combina la música clàssica i el jazz. Al gener estrenarem una nova producció en homenatge a Keith Jarrett, al costat de Lluís Vidal, Joan Díaz, Francesc Capella o Joan Sanmartí. I continuo com a intèrpret o compositor en diferents orquestres i propostes musicals, i tot allò que es presenti.
