Irlanda Artés, ceramista i professora d’arts plàstiques, és una infatigable promotora de la creació artística, i el seu taller estudi de La Cadira és una mostra permanent de la creativitat de molts artistes joves, de diferents disciplines, i també moltes coses més.
Quins són els teus inicis en el món de les arts?
De fet jo vaig començar completament bolcada al món de la música, des de molt petita. Vaig cursar els estudis de violoncel i piano al Conservatori, i fins als 19 anys era la meva dedicació principal. Però després vaig viure un trencament interior, i no em sentia prou a gust. Vaig marxar a Osca i vaig iniciar una etapa de contacte directe i permanent amb la natura i d’ací en va emergir la meva vocació per la producció en fang, per la ceràmica. No obstant la música segueix molt present en qualsevol de les meves activitats, és un vehicle imprescindible en la meva manera de percebre el món, és fonamental.
Com valores la dimensió dels ensenyaments artístics en el sistema educatiu?
A la meva època d’estudiant els ensenyaments artístics es consideraven un complement a la formació estrictament acadèmica. Més aviat es contemplava com una activitat d’esbarjo, o d’esplai, un entreteniment. Em vaig adonar que la meva formació humanística no era suficient per a dotar-me d’una capacitació en les arts aplicades. Vaig optar per anar a la Llotja i em vaig especialitzar en Ceràmica Artística i Tècniques d’Arts Plàstiques. Val a dir que actualment la percepció del que representen els ensenyaments artístics en el procés educatiu ha progressat molt, però encara depèn molt de l’actitud concreta de cada centre escolar i del conjunt del professorat.
Què t’aporta l’acció pedagògica amb els teus alumnes?
[pullquote]»Cada alumne és una persona particular i única i el meu plantejament pedagògic és individualitzat»[/pullquote]
Els tallers amb adults i amb infants em permeten desenvolupar un espai al servei de la creativitat al marge de les normes convencionals. És una interacció molt profitosa però no només pels objectes o les obres que generem, sinó per l’esperit de llibertat i acolliment que s’hi respira. Cada taller és una transició temporal en la que el món extern s’atura, perd força. Per a mi representa la millor forma d’aprenentatge. Cada alumne és una persona particular i única i el meu plantejament pedagògic és individualitzat. Jo miro de compartir i de guiar els seus projectes i les seves il·lusions, sense establir cap barrera.
És fàcil combinar les teves diverses facetes?
No, això no. Cada taller suposa moltes hores de preparació i de gestió, i les exposicions i les fires també. És bastant complicat poder-ho combinar amb la creació pròpia, tal com jo voldria. Però això ens passa a la majoria d’artistes plàstics, hem de conjuntar moltes activitats complementàries per mirar d’obtenir un mínim de benestar, i aquesta pressió genera, moltes vegades, un ritme massa frenètic.
Què ofereixes a La Cadira, el teu taller i estudi al carrer Verdaguer?
La Cadira és un espai que es va fent dia rere dia, sempre és diferent. La intenció fundacional és presentar diferents disciplines artístiques, amb tècniques molt diverses, i al mateix temps facilitar el contacte entre els creadors. No és una botiga, ni és només una escola ni un taller. El que busco és interactuar, i en certa forma superar l’aïllament habitual de cadascun dels artistes, i establir ponts entre les diferents aplicacions de l’artesania o de l’art en general. Ofereixo una mostra trimestral de creadors molt diversos, en aquests moments, per exemple, bijuteria de reciclatge, complements, teixits, ceràmica, costura, roba, pintura, gravat o il·lustració.
Creus que hi ha algun element comú en els artistes que promous?
Està clar que combino tècniques i materials molt diferents, sense cap prejudici. L’element comú és que tot està fet a mà. M’agrada compartir les experiències personals dels artistes que acull La Cadira, i en aquests moments el món de l’art també exemplifica la situació general de precarietat que tots vivim. L’art sempre és un reflex de la societat. Cadascú ha de trobar el seu lloc propi, i això representa una complexitat afegida, que a vegades distorsiona el procés creatiu. No podem parar, i hem d’estar constantment oberts als nous llenguatges i a les noves propostes.
Creus que l’art i la creació poden esdevenir l’eix nuclear de la nostra vida?
[pullquote]»Els models imposats per l’economia i els patrons culturals o mediàtics valoren uns altres tipus d’adquisicions, els objectes de consum o les necessitats més primàries»[/pullquote]
Crec que hauria de ser així. Però també hem de reconèixer que l’obra artística no és prou present a les nostres vides, a les nostres cases. Els models imposats per l’economia i els patrons culturals o mediàtics valoren uns altres tipus d’adquisicions, els objectes de consum o les necessitats més primàries. Però aquesta realitat no és igual a tot arreu. La consideració per la creació i la producció artística és un senyal de civilització, i també és un símptoma del perfil educatiu d’una societat. D’altra banda estic convençuda de que totes les persones som creatives, a condició de disposar de les eines adeqüades i de fomentar l’esperit lliure, de manera continuada. És el que intentem a La Cadira, entre tots els que participem d’aquesta aventura.
