Elogi de la 30a Fira del Llibre en Català

Enguany, la Fira del Llibre en Català fa trenta anys i és un motiu justificadíssim per a l’enhorabona. L’any 1985, Molins de Rei va decidir celebrar la diada cultural del nostre país, sant Jordi, amb una fira centrada en el llibre en català. Quina mesura tant transcendent de compromís amb la llengua pròpia! Compromís del Servei de Català de la vila i de les llibreries molinenques, pel fet que conjuntament prenien una posició valenta i l’han defensada fins avui, trenta anys més tard.

Només tres anys després de la primera fira, a la ciutat de Palma, a Mallorca, inauguraven una llibreria, la Quart Creixent. La seva característica principal és que només venen llibres (i altres obres editades) escrits en català. I així duen el negoci des de fa vint-i-set anys. Gairebé un miracle!

Els catalans sempre ens hem d’estar justificant. I per què una llibreria només amb títols en català? I per què una fira de sant Jordi només amb llibres en català? Per un gest de normalitat i per un gest de compromís. Si els catalans no hi fem res, si nosaltres –la gent, els parlants, les entitats i associacions, les empreses, les administracions…– no prenem part en les accions, la llengua queda desemparada. I si la producció editorial (i els seus canals de venda) només s’hagués de cenyir a criteris d’increment de capital, o de suposada igualtat, el català poc hi tindria a dir.

La conya de la nostra llengua és que, els qui la parlam (menys de la meitats dels catalans), també dominam el castellà, però, els altres, els catalans castellanoparlants, generalment, només consumeixen lectures en castellà.

La normalització cerca de capgirar la situació. Com qui diu, aconseguir que tots els catalans siguin plenament competents en català (entendre’l, llegir-lo, parlar-lo i escriure’l). Paradoxalment, cercam la situació avantatjosa que viu –encara avui– el castellà a casa nostra. Com a prudents que som, però, no volem parlar obertament de conflicte. Ara bé, malgrat fer els ulls grossos, la nostra llengua pateix desgast pel contacte amb la llengua castellana. Paper de fumar contra paper de vidre. Fem una prova: si durant uns quants anys, els catalans deixéssim de produir res en català, la oferta de productes en castellà seria letal per a la nostra llengua. I ara ja no parlam només de llibres.

Si la tradició de sant Jordi com a diada llibresca i amorosa ha agafat dimensió internacional ha de ser gràcies a haver-se originat en un punt concret, en una realitat concreta, aquesta és, la que va de la tradició medieval catalana d’oferir roses a les aimades fins a la proposta de la Cambra del Llibre de Barcelona (1925) de fer del 23 d’abril el Dia del Llibre. De fet, la proposta catalana (motivada pel valencià Vicent Clavel Andrés) convergia amb la data de defunció de les bèsties universals Shakespeare i Cervantes (dia amunt dia avall), raó per la qual a Anglaterra i a Espanya van abraçar-la. I és més tard que s’hi apunta la UNESCO. (Oportú com els seus adjectius, Pla també es va morir un vint-i-tres d’abril.) S’esdevé universal des de la particularitat. Per què en Sánchez Piñol ha vist com el seu Victus era traduït a les grans llengües de literatura? Perquè és un gran escriptor, segur, però perquè relata una història concreta, d’uns humans concrets, els catalans del segle XVIII, i així, gràcies a això, ha pogut esdevenir universal.

Algú diu que de fires de sant Jordi només amb obres en català als estands de les llibreries només existeix la de Molins de Rei. Potser sí. Un motiu més d’orgull.