El municipalisme radical, un esforç col·lectiu per a la transformació social

Avui dia, resulta complicat posar en dubte la crisi de representació generalitzada que presenten gran part dels sistemes de democràcia parlamentària. Menció especial mereixen els països de l’arc mediterrani i, en aquest context, tant la península Ibèrica en el seu conjunt com els territoris de parla catalana, en particular, no són una excepció. Com a resposta a aquest trencament, potser parcial, de la legitimitat democràtica, i en l’àmbit local, fa uns anys que proliferen un conjunt d’experiències polítiques que es presenten sota el paraigua d’un concepte que ja forma part del lèxic comú i de l’imaginari col·lectiu: el municipalisme.

Podríem definir el municipalisme, sense adjectius, com a una aposta electoral estratègica, sorgida de la societat civil al marge de les organitzacions polítiques tradicionals, que proposa el municipi com el marc territorial de referència on portar a terme polítiques no necessàriament rupturistes. Sota la disfressa de la innovació política, una bona part de candidatures municipalistes s’articulen com a expressions electorals localistes. No tenen problema en reconèixer i acceptar nivells institucionals superiors i sotmetre’s auto limitant-se la seva capacitat d’actuació. Res no impedeix a  una força política, gran o petita, definir-se com a municipalista. La clau de volta estaria en veure si la seva candidatura sorgeix com a conseqüència del treball, braç a braç, amb els moviments socials de base o si, en canvi, és el resultat de la il·luminació puntual dels seus dirigents. El municipalisme, que té com  a principal exponent el teòric de l’ecologia social i llibertari Murray Boockchin, ha estat desvirtuat i desnaturalitzat fins a extrems escandalosos.

La participació ciutadana és el complement perfecte d’una concepció disminuïda del municipalisme. S’ha normalitzat i sistematitzat mitjançant la posada en marxa de processos, dirigits i tutelats per professionals de l’especialitat, la finalitat fonamental dels quals és recollir les opinions i impressions de la població respecte d’una acció de govern prèviament dissenyada. Aquestes dinàmiques acostumen a fer-se servir com a eina d’auto legitimació per part dels governs municipals en relació a determinades actuacions que mai, o poquíssimes vegades, tenen a veure amb esferes clau com la fiscalitat, el model productiu o l’accés a l’habitatge. El govern disposa els termes en els quals la ciutadania ha de participar i, el que és molt important, quan. En aquest sentit, la participació ciutadana degenera la participació política en una simple declaració de preferències.

En resum, la participació ciutadana no posa en qüestió, en cap cas, l’arquitectura institucional dominant en l’actualitat i, per tant, es configura com un mecanisme de legitimació de les lògiques de representació separades. A més, darrere d’aquest model s’amaga una concepció consultiva del que hauria de ser la democràcia en el període entre eleccions. I a aquesta, conseqüentment, li correspon una població expectant i passiva.

El municipalisme radical, en canvi, té per objecte transcendir la lògica institucional clàssica mitjançant la qual els ciutadans participen en política fonamentalment a través de la delegació en representants impossibles de revocar durant un període legalment establert. És, per tant, una potencial eina de transformació social. Més concretament, i seguint les idees de Bookchin, el municipalisme radical proposa un model de democràcia directa en la qual els ciutadans de les comunitats dirigeixen els seus propis assumptes mitjançant processos de deliberació i presa de decisions cara a cara. Es proposa, en aquest sentit, reanimar les possibilitats latents als governs locals ja existents i transformar-los en democràcies directes. Aspira, així, a descentralitzar les comunitats polítiques locals per tal de configurar-les a escala humana i adaptades al seu entorn natural. La concepció municipalista radical reconeix la capacitat dels individus per organitzar-se de forma autònoma per tal de donar resposta a tot el conjunt de problemàtiques que han d’enfrontar en la seva quotidianitat. En aquest cas democràcia és autoorganització i autonomia. Per tant, és molt important reconèixer la legitimitat de les diferents assemblees i comprometre’s a convertir en accions de govern les seves decisions.

L’aposta municipalista radical no pot acceptar la concepció espectacular de la política, la qual reserva als individus un paper fonamentalment contemplatiu. És per això que necessita la implicació activa i conscient de totes aquelles persones i col·lectius amb una clara voluntat transformadora. En aquest sentit, es proposa potenciar el sorgiment d’instruments de participació efectiva amb capacitat de decisió vinculant respecte als assumptes municipals. Municipalisme radical vol dir construir institucionalitat alternativa –assembleària, no jerarquitzada, no patriarcal…-  i, per tant, la creació d’aquests espais és clau per generar moments de ruptura: punts de no retorn respecte a l’ordre establert.

Un exemple d’institucionalitat radical: El Consell Popular Municipal o Consell de Vila

El Consell Popular Municipal és la forma institucional en qual ha de cristal·litzar l’aposta municipalista radical i és imprescindible que el govern es comprometi a convertir les decisions del Consell en acords, i aprovar-los al ple, fent així realitat que aquesta experiència de democràcia directa tingui caràcter vinculant i decisori.

Un esforç institucional, veritablement alternatiu, implica el trencament de les lògiques dominants de representació, fonamentades en la separació entre representants i representats. Cal escurçar, de forma urgent, la distancia, tant física com simbòlica, existent entre els ciutadans i les persones que han sigut escollides per representar-los. Per tal d’aconseguir-ho és imprescindible garantir el funcionament assembleari dels espais de presa de decisions. Aquests espais estan cridats a funcionar d’acord amb els ritmes propis de la democràcia deliberativa. Tot això significa treure protagonisme a la figura del polític/a, que és vist com un especialista de la gestió dels assumptes públics. La forma institucional assembleària és, essencialment, igualitària i ningú hauria de destacar per cap raó que no fos la seva capacitat de defensar les idees pròpies i propostes enfront de la resta. En aquest sentit, el Consell Popular Municipal desafia el model polític dominant fonamentat, en part, en els personalismes i lideratges carismàtics.

Finalment, la forma institucional radical ha de capaç de fer front a qualsevol circumstància més enllà que aquesta formi part, o no, del marc competencial que, en l’actualitat, l’estat assigna als municipis. Per tant, suposa un clar desafiament a l’Estat en clau descentralitzadora. D’altra banda, una institució és, també, radical perquè la seva existència depèn del fet que es produeixin canvis que van més enllà de l’esfera política. No només es tracta de crear  o facilitar l’existència d’aquests espais de democràcia directa sinó de treballar perquè tothom hi pugui participar en condicions d’igualtat.

Potenciar l’autoorganització i fer valdre l’autonomia com a bé comú

Evidentment, tot això cal posar-ho en pràctica. I per fer-ho ens cal un veritable canvi qualitatiu en la mobilització popular, un increment significatiu de la consciència col·lectiva. Sobretot pel que fa a la necessitat de propiciar canvis d’estructura que capgirin, definitivament, la correlació de forces i que iniciïn el camí d’una transformació social profunda. Però també, diguem-ho clar, ens cal la consecució d’un govern local veritablement municipalista. Un govern que sigui capaç de cedir el protagonisme a les diferents experiències assembleàries i autogestionàries en tots aquells àmbits on aquestes decideixin determinar el seu destí col·lectiu. Respecte, reconeixement i no interferència serien els tres pilars sobre els quals s’hauria d’aixecar la política municipalista radical pel que fa a la seva relació amb els moviments socials i els seus espais d’autogestió i autonomia.

Més enllà que la posada en marxa del Consell Popular Municipal pugui ser una realitat a curt termini, el govern municipalista ha de defensar i protegir els espais d’autoorganització popular de la vila. La cultura autogestionària ha de formar part de l’imaginari col·lectiu. En lloc d’adoctrinar els nostres infants en les destreses i competències de la participació ciutadana, s’ha de reivindicar la memòria històrica de les lluites populars, doncs han estat un agent fonamental en la consecució de molts drets socials que avui considerem irrenunciables. De cap manera es pot reprimir a qui no es conforma amb escollir entre diferents ‘productes’ electorals cada quatre anys. Hem d’acabar amb la criminalització d’aquelles que es mobilitzen per tal de canviar una realitat que, legítimament, consideren injusta.

Una aposta de llarg recorregut

Els partits polítics acostumen a preocupar-se per les necessitats de la població durant els mesos previs als comicis, després pateixen un estrany síndrome d’amnèsia generalitzada. Els seus programes són prefabricats amb data de caducitat: s’autodestrueixen el dilluns posterior a les eleccions. El municipalisme radical no pot funcionar d’aquesta manera ja que, si ho fes així, s’arriscaria a quedar-se amb un bon titular a les mans que s’ha buidat de contingut. L’objectiu de les candidatures municipalistes de ruptura ha de ser la transformació radical de la societat en democràcies directes, no la gestió de les engrunes competencials que l’ordenament jurídic actual reserva als municipis i barris.

L’aposta municipalista de la Candidatura d’Unitat Popular, a Molins de Rei,  és molt més que una simple estratègia electoral i, per això, vol formar part d’aquest esforç col·lectiu, d’aquesta aposta per transcendir els actuals marcs institucionals. Malgrat tot, la candidatura municipalista de ruptura no és res més que un sol element del complex trencaclosques de la transformació social. És per això que la modificació profunda de l’arquitectura institucional municipal, vigent en l’actualitat, a favor d’espais assemblearis de presa de decisions necessita la implicació de totes aquelles que, des del carrer, han creat, i creen, espais d’autonomia social, política i econòmica. I no es tracta només d’un suport puntual el dia 24 de maig, que també pot tenir la seva importància, sinó que va molt més enllà. És el moment de l’anhel. De veure el municipi com l’espai idoni per generar punts de no retorn: institucions comunitàries sense marxa enrere cap a la superació definitiva dels monstres burocràtics que ens mutilen la capacitat d’incidir de forma real sobre les nostres vides, el representant més destacat dels quals és l’Estat.

Isaac Arriaza és sociòleg i simpatitzant de la CUP Molins de Rei.

Aquest article és una versió resumida. Podeu consultar l’original a molins.cup.cat