La debilitat de l’esquerra independentista

L’escenari en el qual se’m va ocórrer escriure aquest breu text va ser qualsevol cosa menys habitual. Res més lluny d’allò que em podria haver imaginat, si m’haguessin preguntat just deu o quinze minuts abans del moment clau. Millor prescindim de rodejos innecessaris i enfoquem la qüestió sense pal·liatius. Va ser el dissabte de festa major al vespre, just després de sentir l’enganxifosa i electritzant melodia a la qual tots acabem sucumbint, vulguem o no. Sembla mentida, però així va ser, no us enganyo pas. I pensareu, de forma totalment legítima, quina relació té exactament el títol d’aquest article amb el multitudinari vespre de dissabte de festa major? Tot arribarà, paciència. Inicialment, només encetada l’escriptura, vaig ser el primer que no va poder evitar que aquesta pregunta aparegués, com un mecanisme tant precís com previsible. Admeto que, almenys en aquest punt, l’interrogant és pertinent i no en grau menor. També és del tot legítim no trobar-li sentit a les meves paraules, impugnar la totalitat d’aquestes línies des de bon començament, quan només han iniciat el seu camí. De fet, a hores d’ara, el subjecte interpel·lat en primera instància, o alguna persona que en forma part o se sent pròxima, ja deu haver formulat l’esmentada qüestió, mínim un parell de vegades. Vull pensar. Sigui com sigui, la meva voluntat és explicar-me i per aconseguir-ho sovint resulta imprescindible desplegar un mínim catàleg de sentències, arguments o fins i tot alguna hipòtesi. Hi ha ocasions, però, que un simple fet ja serveix; diríem que la imatge resulta una mena d’esdeveniment particular, la potència del qual és difícil de discutir, puix que impregna la nostra retina i se’ns fixa fermament a la memòria, sense que ni tan sols calgui l’acció -avui tan quotidiana com respirar- de congelar el moment capturant-lo amb el nostre dispositiu. Així i tot, no van ser poques persones qui ho feren endinsats en aquella nit d’estiu, il·luminada pel foc, de forma totalment inconscient, automàtica. Durant les darreres setmanes, aquella imatge ha estat present d’una manera o una altra al meu cap. Fa només uns pocs se’m va presentar una via lliure per fer-la desaparèixer.

Recentment, passejant pels carrers de la vila, vaig conèixer que la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) ha decidit tornar a activar-se en l’àmbit municipal, després d’una legislatura sense presència al ple, a conseqüència de la seva decisió de no concórrer-hi als darrers comicis, que van tenir lloc la primavera del 2023. No disposo de prou espai per donar compte de les raons esgrimides llavors per l’esquerra independentista molinenca, trencant amb una continuïtat al consistori que es remuntava a l’any 2007. En qualsevol cas, no podia haver-hi retret de cap mena per la meva part, no només perquè no disposava de legitimitat, ja que no hi pertanyia ni tampoc em considero proper a les idees del nacionalisme d’esquerra que representen avui dia, sinó perquè quan la CUP, a Molins, era més un moviment popular que un partit a l’ús, fa una dècada, quan encara aplegava un ventall prou ample de persones ideològicament diverses al seu voltant, vaig defensar que la millor feina que podien fer per la vila és continuar treballant la base, el carrer i renunciar als espais institucionals de qualsevol mena. Malgrat tot, vaig rectificar il·lusionat, no us ho negaré. Ara, però, reconec amb determinació que aquest canvi de parer va ser un greu error, constantment referendat per la crua realitat política i social resultant del cicle encetat el maig de 2011, amb la càndida indignació de qui descobreix la sopa d’all, i culminat, de forma tant submisa com ridícula, durant el bienni 2017-2019.

Fa l’efecte que el conjunt de l’espai polític de l’esquerra independentista no està en disposició de fer una reflexió profunda al voltant de les conseqüències -molt complicades de revertir, temps al temps- derivades del fet que s’hi pugessin al tren del procés de la petita burgesia i la classe mitjana acomodada, validant acríticament l’estratègia autoritària, essencialista i retrògrada dels actors polítics dominants: CiU, després Junts, i ERC. Tampoc sembla ser conscient de la seva responsabilitat en l’escenari municipalista actual, mediàticament dominat per les preocupants projeccions electorals de l’extrema dreta nacionalista, amb independència de les barres que llueixin les seves respectives banderes. 

Aliança Catalana és una bomba de rellotgeria. També ho és Vox. Els seus programes constitueixen preocupants receptes farcides dels pitjors ingredients imaginables: racisme, xenofòbia, discriminació, desigualtat, fronteres, essencialisme, fonamentalisme identitari -o sigui, nacionalisme sense embuts- i, sobretot, autoritarisme d’Estat. Se suposa que l’esquerra independentista representa en bona part el contrari de tot allò que acabo d’esmentar. Ara bé, ens agradi més o ens agradi menys, el partit de Sílvia Orriols i el de Santiago Abascal no són equiparables, no són el mateix. La seva presència, tan innecessària com desvergonyida, als nostres carrers no té el mateix significat, ni de lluny. I és necessari dir-ho, malgrat que constitueixi una realitat incòmoda. Aliança Catalana no és un instrument de l’estat espanyol. Clama al cel que semblant deliri provingui de la persona que ocupa la posició -o hauria de dir el càrrec?- de més visibilitat dins la CUP. Aquesta premissa no fa justícia a la feina de milers i milers de militants de base que han format part de l’esquerra independentista des del 1968. Tampoc als d’ara, i ho afirmo malgrat l’abisme paradigmàtic que ens separa, bo i considerant que el significat actual de la paraula militar, en un moment d’absoluta colonització tecnològica i emmirallament patològic davant l’espectacle, enfront de l’omnipresent pantalla, no s’assembli en absolut al significat que encara avui té per alguns pocs. Per la seva banda, la Plataforma Antifeixista de Molins també s’equivoca, a un article publicat a l’edició de setembre d’El Llaç, quan afirma que l’extrema dreta ha mutat per arribar a l’independentisme. Res més lluny de la realitat, em sap greu. L’extrema dreta catalana, ultranacionalista, xenòfoba, a volts racista, sempre ha format part del nucli de l’independentisme i del moviment sobiranista. Prova d’això són les nombroses manifestacions públiques de personalitats tan conegudes com Quim Torra, Laura Borràs o el mateix beatificat Puigdemont. Però també altres fets menys coneguts com la trajectòria política de Jordi Aragonès, ideòleg d’Aliança Catalana o la sospitosa recurrència de cartells d’Estat Català entre els manifestants que protestaren contra la sentència del procés a Barcelona. 

Per tant, de cap manera es pot entendre el sorgiment, creixement i consolidació del partit ultranacionalista català sense reflexionar profundament sobre el paper de les organitzacions polítiques que van esdevenir hegemòniques durant la darrera part del procés sobiranista: Junts x Catalunya, ERC i grau més baix la CUP. A vegades és més important la cosa consentida sense interposar cap mena de qüestionament radical, el què s’accepta per inèrcia o simplement per falta de valentia política, que l’executat activament, quan s’està en mans del timó. A causa de l’anterior, i també degut a l’ambigüitat política, el seguidisme servil i la polarització amic-enemic, és per tothom conegut que existeix transvasament de vots entre aquestes tres organitzacions partidistes i AC. Però no només. Hi ha una raó més simple i que al seu torn constitueix el nucli de la patològica negació cupaire, allò que no han estat capaces d’enfrontar i superar amb totes les conseqüències per por d’esdevenir assenyalades com a aliades de l’espanyolisme, agenollant-se al clàssic xantatge dels bàndols, exercit per qui constantment va dominar el relat (Junts, Puigdemont, ERC, ANC…). Em refereixo al mínim comú denominador: el nacionalisme. Acceptar, doncs, el transvasament de vots com a normal o comprensible és greu, molt greu, sobretot si assumim com vàlides -és a dir, sinceres, no pura hipocresia-, les premisses ideològiques sobre les quals s’aixeca el programa de l’esquerra independentista. Insisteixo, teòricament. En cap cas hi haurien d’existir punts de contacte entre l’electorat cupaire i el que dona suport a Sílvia Orriols. No obstant això, l’anterior succeeix i aquest fet constitueix un autèntic drama polític, una desgràcia monumental. Amb tots els respectes, no crec que tirar pilotes fora sobre les causes de la punyent i dolorosa popularitat d’AC sigui part d’una estratègia mínimament intel·ligent que pretengui combatre-la. És necessària una autocrítica radical i el resultat d’aquesta n’hauria de fer néixer un moviment absolutament renovat, veritablement internacionalista, autònom i municipalista. L’anterior, però, implica baixar dels núvols com més aviat millor. Dubto molt que succeeixi. Només es pot lluitar contra allò que es coneix, gairebé a la perfecció. Així i tot, abans de conèixer l’altre és necessari que et coneguis a tu mateix amb anàloga profunditat, com a mínim. 

El feixisme no apareix d’un dia per l’altre, com els bolets a la tardor, després del plugim i els primers freds, sinó que s’incuba a l’estructura social durant anys, sovint dècades, nodrint-se de greuges, prejudicis i mística patriòtica. És difícil dubtar que la incubació d’Aliança Catalana va tenir lloc durant el procés sobiranista, gràcies a la fertilització demagoga d’un substrat que havia estat llaurat des de l’època del fallit pacte fiscal. Tenim dret a demanar responsabilitats als espais polítics que, per acció o omissió, varen contribuir a l’enriquiment del terreny que ha fet néixer el monstre de l’extrema dreta nacionalista catalana. Quan l’oblit sistemàtic suporta qualsevol mena de statu quo, o en facilita el naixement d’altres igual d’immobilistes, o directament repressors, la memòria és lluita. Aquesta premissa és condició necessària per a la crítica radical i s’ha d’aplicar en tot moment, no de forma selectiva segons determinats interessos o càlculs polítics. No hi ha dubte que l’esquerra independentista, però no només ella, prefereix l’oblit a la memòria. Parafrasejant Marx, a una cèlebre carta a Annekov escrita el 1846, la CUP no ofereix una crítica falsa de la situació política actual perquè la seva aproximació sigui ridícula, o incorrecta; ens ofereix una crítica totalment inservible perquè no ha aconseguit comprendre la situació social dels nostres dies en el seu engranatge, en la seva dinàmica real.

Sigui com sigui, l’esquerra independentista es desperta tard, molt tard. Van haver-hi nombroses ocasions per rebentar la bombolla de mentides i postureig, per qüestionar frontalment els lideratges ultra personalistes, la pulsió estatista, autoritària i l’essencialisme identitari, sovint materialitzat en forma de supremacisme cultural i lingüístic. Però no es va fer. Es van deixar passat totes i cadascuna de les oportunitats mentre la bola de neu -buida d’antagonisme i de radicalitat per dins- s’anava fent gegantina. En esclatar, hom va poder veure que dins la bombolla descomunal hi havia la Sílvia Orriols, somrient. A hores d’ara, qualsevol intervenció d’urgència és inútil; el que no s’ha combatut al carrer -la coneguda disputa gramsciana per l’hegemonia-, no s’aconseguirà al ple municipal. Per descomptat, tampoc al parlament. Els discursos i les mocions són tan efectius per modificar la realitat, per revertir una tendència política que ja ha calat entre la població o, al contrari, per augmentar la consciència social en benefici de l’emancipació i tant altres objectius lloables, com col·locar una estelada a l’esquena del Camell. 

Isaac Arriaza produeix el programa ‘Alt Voltatge’ a Ràdio Molins de Rei i forma part de la redacció de la revista Antagonistas.