Ruptura o diàleg, l’ordre dels factors sí altera el producte

Hi ha una regla matemàtica que ens diu que, en algunes operacions, “l’orde dels factors no altera el valor del producte”. I, certament, en algunes operacions aritmètiques –com poden ser les sumes i les multiplicacions- aquest principi es compleix de manera precisa. Podem alterar a plaer l’ordre dels factors, que el resultat no variarà. Però no passa el mateix amb altres tipus d’operacions que si alterem l’ordre dels seus factors, ni una ciència tan exacta com són les matemàtiques, és capaç de garantir la inalterabilitat del resultat. Al contrari, el producte obtingut és radicalment diferent, i en altres casos, senzillament impossible de realitzar.

I em ve la cita al cap quan observo, amb una certa preocupació, els moviments tàctics que s’estan generant a una i altra banda, en un tema tan cabdal com és la fràgil situació en què es troben les relacions entre Catalunya i Espanya. És aquesta una relació complexa (a ningú se’ns escapa), que darrerament està arribant a una situació de fragilitat preocupant, on la complexitat de l’anàlisi i l’abordatge que hom requereix han estat substituïdes de manera irresponsable per la més burda simplicitat d’acció. Mala sort, podríem pensar: s’han trobat cara a cara un provocador i un prepotent (metafòricament parlant, perquè en realitat ni l’un ni l’altre han tingut la capacitat, ni tan sol la voluntat, d’aproximar-se). Una raó més per a arribar a aquest punt d’inflexió, on ambdós personatges amaguen les mútues incompetències per a resoldre un conflicte que, en bona part, han originat ells mateixos. Hi ha altres raons, certament, que podríem afegir a la incompetència dels dos presidents de govern (Mas i Rajoy) per a resoldre un conflicte que s’ha anat gestant des de fa –massa- temps. Però la primera responsabilitat d’un president de govern és donar resposta i cercar solucions als problemes que en cada moment vagin sorgint. No amagar el cap sota l’ala, o mirar cap a altra costat.

Però a on hem arribat? A la paradoxa que el problema complex que tenim, en comptes de trobar-li solució, encara hi ha qui el complica més. Des del govern de Catalunya, el seu president, s’embolcalla en l’estelada i planteja la segregació de Catalunya de la resta d’Espanya, com a solució màgica a tots els problemes que té el país. Tots els mals venen de fora i, lògicament, els governs de CDC –que han governat Catalunya quasi sempre- no tenen cap responsabilitat ni en el model de país que tenim, ni del seus dèficits, ni de les polítiques aplicades, ni de l’acció de govern. Tot ha estat una conxorxa de l’imperialisme extern contra el poble de Catalunya. I què fa l’altra part? Posa cara de plasma, es fa el distret i espera que esclareixi la tempesta.

El guió de la tragèdia ja està a punt.

A Catalunya, els secessionistes amenacen amb una declaració unilateral d’independència, cas que el govern central no estigui disposat a facilitar les condicions necessàries per a poder arribar a una separació acordada. És a dir, si el govern del PP no facilita les coses per a què Catalunya se’n vagi d’Espanya, Catalunya se’n va pel seu compte. Caixa o faixa. Tot o res. No hi ha alternativa. Lògicament, l’estratègia del “tot o res” és el pitjor escenari per a voler negociar qualsevol cosa. És, més aviat, una prova irrefutable de no voler ni entrar en converses. Després, tot serà victimisme…

Allà (a l’”obscura” Espanya) es respon amb més immobilisme. No hi ha resposta. És a dir, si el govern català pretén marxar d’Espanya, el govern del PP mai seurà en una taula per a negociar absolutament res. Com a molt, exhibirà alguna amenaça amb les taules de la llei.

Així, l’un i l’altre (Mas i Rajoy) retroalimenten els seus posicionaments primaris, i justifiquen la inacció des d’una i d’altra banda. La culpa –recíprocament- sempre és de l’altre. Mentrestant, continuen incrementant el conflicte, alimentant el malestar i generant un alt grau de frustració.

Però el que està clar és què en un moment o altre les parts (i aquí s’inclouen totes aquelles opcions que es plantegin com a alternativa al conflicte) hauran de seure i parlar, trobar noves fórmules, nous escenaris a partir dels quals construir una nova relació, una millor Catalunya i una Espanya diferent. És el que estan demanant, cadascú a la seva manera, alguns mandataris estrangers, partits polítics com el PSC, però també des del món de les empreses, de la banca, de la cultura, la mateixa ciutadania. Hi ha un fort clam que està reclamant diàleg, negociació i acords a un conflicte esperpèntic que no fa bé a ningú.

I si en la resolució de qualsevol conflicte entre parts (i aquest ho és), l’única solució civilitzada és la negociació, no s’hi val utilitzar la tàctica del “tot o res”, que acaba sempre convertint-se en sinònim del fracàs més absolut. És de calaix doncs que, tard o d’hora, (els representants de) Catalunya i Espanya han de recuperar la sensatesa, seure, parlar i cercar els acords que permetin recuperar el nivell de convivència i enteniment que tant necessitem en aquests moments.

I la reflexió final és la següent:

• Si qualsevol conflicte requereix de diàleg i negociació per a arribar als millors acords
• Si la negociació és inevitable per a arribar a resoldre els conflictes de manera civilitzada
• Si tard o d’hora s’haurà d’iniciar el diàleg i la negociació per a trobar la sortida de l’actual laberint
• Si en qualsevol dels casos, i amb qualsevol resultat de les properes eleccions, (els governs de) Catalunya i Espanya estan obligades a recuperar el diàleg per a trobar noves vies d’entesa entre les parts

Perquè esperar més del necessari per a recuperar el diàleg? Sempre serà millor actuar preventivament, abans que els conflictes es converteixin en veritables problemes crònics. A ningú beneficia la situació de tensió i crispació a la que s’ha arribat. A no ser que els partits que mantenen la tensió a una i altra banda, estiguin pensant en algun tipus d’espuri rèdit electoral.

I és aquí on l’ordre dels factors sí altera el resultat de l’operació: NO seran els mateixos resultats que produeixi la negociació, si es vol utilitzar la suposada (i poc probable) declaració unilateral de ruptura com a condició necessària per a iniciar el diàleg, que iniciar el diàleg justament abans de començar la trencadissa.

Joan Barrios, president de l’agrupació local del PSC Molins de Rei