Fa 50 anys, el 20 de novembre de 1975, la mort del dictador Francisco Franco, va marcar un abans i un després. Antònia Castellana, Jordi Romeu, Josep Janés, Francesc Castellana, Genoveva Català, Josep Maria Fisa, Joan Barrios i Carles Martínez recorden a Viu Molins de Rei com van viure aquella jornada històrica.
El 20 de novembre del 1975, l’anunci de la mort de Franco va començar a obrir-se pas a primera hora del matí. Feia dies que els comunicats oficials deixaven entreveure un desenllaç imminent, però la imatge de Carlos Arias Navarro mirant fixament a càmera i pronunciant el seu “Franco ha muerto” acabaria convertint-se en el moment que definiria aquella jornada. En una Espanya encara en blanc i negre, amb un sol canal de televisió i uns mitjans estrictament controlats, la informació avançava amb lentitud, deixant que cada municipi, cada barri i cada llar la rebessin al seu propi ritme.
Amb el pas de les hores, la notícia es va anar transmetent per pobles i ciutats. En alguns comerços i llocs de treball, es comentava amb veu baixa; als carrers, es compartia només entre persones de plena confiança, amb la prudència que encara definia quatre dècades de règim. El final del dictador no va sorprendre ningú, però sí que obria un horitzó imminent que es trobava ple d’interrogants. Entre l’esperança continguda i un cert recel, aquell dia marcava l’inici d’una nova etapa que transformaria un país sencer.
A Molins de Rei, com a gairebé totes les ciutats i els municipis del país, la notícia va arribar des de primera hora del matí. Alguns la van rebre a casa i a d’altres els va agafar lluny, enmig de vides que transcorrien fora del poble per obligació o per circumstàncies personals. Antònia Castellana, qui anys més tard seria la primera alcaldessa de Molins de Rei amb la democràcia recuperada, explica que en aquell moment vivia a Cornellà de Llobregat perquè “ens havien avisat que vindrien a registrar a casa del meu pare”. De fet, recorda que va “fugir de Molins, precisament per la repressió”. Recorda que aquell 20 de novembre va tornar a casa de la feina i just va sentir l’anunci per la ràdio. Per a ella, aquell dia, però “malgrat rebre la notícia amb molta alegria” va voler ser prudent “perquè era un moment de molta incertesa, no se sabia què podria passar i veníem d’anys de molta por i repressió”.
També fora de Molins de Rei era Jordi Romeu, que aleshores era un jove que havia viatjat a Brussel·les per visitar familiars exiliats. Romeu recorda que “ens vam llevar molt d’hora perquè tornàvem el mateix dia 20 a Molins”, diu el que després va ser regidor a l’Ajuntament. La notícia els va arribar fins i tot abans que a molts veïns del poble, ja que “ens vam assabentar per la ràdio belga una hora abans que es fes públic a l’estat espanyol”. De fet, explica que el viatge de tornada “l’anàvem a fer tranquil·lament fent parades” però en assabentar-se de la notícia “només volíem arribar a Molins per saber què estava passant”. I a Madrid, Josep Janés, qui anys després seria alcalde, complia el servei militar. Aquell moment el recorda estrany, ja que “ho vaig viure amb molta alegria, però jo hi era a l’exèrcit i era un lloc on també hi havia moltes persones afins al règim”. Igualment, explica que “vaig intentar aconseguir una ampolla de cava per celebrar” i, després, “vaig intentar parlar amb la família i els amics més propers” perquè “la mort de Franco ens va alegrar molt”.
Una celebració clandestina a la Peni
Entre els que sí que hi eren a Molins de Rei, els més conscients de la política i l’activisme sindical, van rebre la notícia amb emocions barrejades. Segons Francesc Castellana, que treballava als laboratoris PEVYA i era representant sindical de Comissions Obreres, hi havia “alegria per la mort de Franco però també por per incertesa”. Apunta però, que en general, es va viure amb molta alegria “dins dels cercles de confiança” i explica entre riures que aquell vespre, un grup de companys molt mobilitzats políticament es van reunir a la Peni per sopar i celebrar, i ho van fer “justificant-ho dient que era l’aniversari d’un company”, perquè “encara que Franco fos mort era tot molt recent i no sabíem que passaria”.
Altres diuen que durant els dies previs a la mort “ja estàvem esperant aquesta notícia”, explica Josep Maria Fisa, qui era el mossèn de la parròquia de Molins de Rei. Ell recorda que “ja esperaven que en qualsevol moment podia morir” i que tot el clima polític era d’una “fragilitat extrema”. Uns dies abans del 20 de novembre, Fisa havia viatjat a Madrid com a testimoni en un judici contra el molinenc Jaume Garriga, però “precisament per la situació mèdica de Franco, quan vam arribar a Madrid el judici es va suspendre i vam tornar a Molins”. Pocs dies després, assegut davant la televisió, va rebre la notícia sabent que aquell moment seria un abans i un després a la història del país. Per la seva banda, Joan Barrios, militant del partit socialista, recorda que tot plegat es va viure “amb una mena d’alliberació, amb incògnita del que passaria i una gran esperança” però afirma que la notícia “quan la vaig rebre vaig sentir tranquil·litat perquè ja havia acabat l’angúnia de l’espera i sabíem que a partir d’aquell moment tot canviaria”.
Va agafar-li lluny la mort de Franco a Carles Martínez, qui en aquell moment es trobava fent de xofer transportista a Tuy (un poble de Galícia) i vivia a Barcelona, amb la seva parella, la Gemma Tribó, en un pis del Poblenou que servia de punt de distribució de propaganda clandestina del PSUC. Explica que aquell vespre “ja només feien música fúnebre a la televisió” i que al matí van sentir pel transistor que Franco havia mort. La notícia es va agafar just quan es trobava a un bar proper a la frontera amb Portugal, envoltat de guàrdies civils i policies portuguesos “absolutament indiferents a les notícies de TVE”. Explica que allà van escoltar el discurs d’Arias Navarro, que descriu com “patètic”, mentre intentaven dissimular “com podíem la nostra alegria”. Aquell mateix dia Genoveva Català, militant del PSUC de Molins de Rei, llegia la notícia a la premsa a Barcelona mentre acompanyava una amiga a l’hospital Clínic. Recorda que “vaig sentir un sentiment d’alliberament i alhora de por pel que pogués passar”. Abans de tornar cap a Molins, van comprar el diari del dia i, diu també entre riures que va ser un dia de dues “molt bones notícies” perquè havia mort Franco “i la meva amiga estava embarassada”, recorda qui després seria regidora.
Transformacions urbanístiques i socials al municipi
Després de la mort de Franco, Molins de Rei va començar a canviar de manera palpable. L’arribada del primer Ajuntament democràtic després de la dictadura el 1979, governat pel PSUC amb Antònia Castellana com a alcaldessa, va marcar l’inici d’una etapa de transformacions urbanes i socials. Segons Castellana, “es van fer moltes coses per la salubritat del poble”. Es van crear la residència de gent gran, l’escola de música i Ca n’Ametller, es van asfaltar els carrers i es va eliminar el pas a nivell del centre, integrant els barris i el nucli en un únic municipi que començava a respirar d’una manera nova. També es va cobrir el canal de la Infanta, una transformació que, segons Catellana “va transformar el barri del Canal, que fins aleshores estava infestat de rates”.
Els canvis no van ser només materials, sinó també socials. Els moviments sindicals clandestins es van reactivar, les entitats recuperaven la seva activitat i la Festa Major va tornar als carrers. Jordi Romeu recorda que “Molins era un municipi molt fosc més enllà del carrer Major, com altres municipis”, i que la feina de l’Ajuntament es va centrar a crear serveis, millorar la infraestructura i fomentar la participació ciutadana. Els barris perifèrics, com el Canal o la Riera Bonet, on s’havia concentrat la migració, “van començar a veure canvis palpables” que milloraven la vida quotidiana i la salut pública.
De fet, els anys previs havien estat temps de por i de molta prudència, amb molts espais convertits en llocs de refugi i de reunió discreta que en aquell moment, per fi, començaven a sortir de la clandestinitat. El mossèn Josep Maria Fisa recorda que el pis de la parròquia i el de Càritas servien per acollir reunions clandestines, i que “eren llocs de refugi”. Explica també que durant els primers anys de transició “encara s’utilitzaven per fer reunions perquè continuava havent-hi una mica de por, però també molta esperança que això s’estava acabant”. Des de l’escoltisme i els esplais, així com des del grup cristià de defensa dels drets humans, se sensibilitzava la població i es preparava el terreny per participar activament en la nova etapa. La gent tenia por de ficar-se en política i “els que ajudàvem també estàvem vigilats”, però a cada petit gest es percebia que els anys de foscor s’acabaven i que el poble començava a recuperar la seva vida, les seves festes i la seva llibertat.
De la incertesa a la il·lusió
La transició es va viure a Molins de Rei com un període de canvi molt intens. Segons Antònia Castellana, “a Molins hi havia un moviment democràtic molt maco perquè hi havia una colla de gent que movíem moltes coses”. Aquells anys van ser un temps de complicitats i unitat entre persones de sensibilitats polítiques diverses, amb projectes que anaven més enllà de la política i tocaven la cultura, l’educació i la vida comunitària. Castellana recorda, de fet que “una de les primeres manifestacions va ser per l’aministia l’any 1976” i també com la parròquia va ser un punt de trobada per al grup cristià de defensa dels drets humans, on es podien organitzar iniciatives i preparar la ciutadania per una nova etapa després de la dictadura. Joan Barrios afegeix que per a ell “després de tants anys a la clandestinitat poder per fi recuperar aquesta llibertat d’expressió va ser molt important”, recordant també la seva participació en la Marxa Verda i en les manifestacions clandestines de la comarca del Baix Llobregat.
Per als veïns més implicats en el món sindical i polític, la transició va significar veure com les possibilitats d’acció s’obrien i com es començaven a transformar realitats que fins llavors semblaven immutables. Jordi Romeu explica que “els sectors organitzats van començar a guanyar capacitat de maniobra” i que els mesos posteriors a la mort de Franco van ser temps de dubtes i esperança, fins a arribar a la Constitució i el primer Estatut de Catalunya. Cesc Castellana assenyala que la nova etapa va permetre consolidar el moviment obrer i sindical, i que es va convertir “en una lluita comuna de la condició del treball i també per la democràcia”. De fet, apunta que amb la indústria i l’arribada de la migració al Baix Llobregat “va sortir molt reforçar aquest sentiment de comunitat i d’organització col·lectiva” representat en gran part per sindicalistes i treballadors.
Per a qui va arribar a Molins més tard, com Carles Martínez, la transició era visible en la vitalitat del poble, com també passava a altres municipis. Quan va arribar el 1983, explica, “vam trobar les potes obertes i vam fer moltes coses per la millora de l’educació”, traduint-se en projectes educatius, culturals i socials que contribuïen a consolidar la democràcia des de la base. Genoveva Català recorda que el PSUC, que havia estat clandestí fins al 77, es va convertir en un nucli de mobilització ciutadana i política i que per a molts “va ser el partit que va liderar la mort del franquisme als carrers de Molins de Rei”. De fet, tant Català com molts altres expliquen que no s’ha d’oblidar que el dictador va morir tranquil, però que la mobilització social va ser la que a permetre al país transformar-se. En aquest aspecte, recorden que “Franco murió en la cama, el franquismo murió en la calle”.
