En els darrers temps hem presenciat com un moviment autoanomenat “animalista” ha crescut ràpidament a les ciutats. En canvi, a les zones rurals no hi ha aquest “animalisme” i nosaltres ens preguntem per què. La resposta és clara: només aquelles persones que viuen a la ciutat són prou desconeixedores del medi per humanitzar els animals, fer-los persones quan la seva naturalesa no és pas aquesta. Chesterton digué que arribaria el dia en què caldria demostrar que les fulles dels arbres són verdes. Lamentablement, aquest dia ha arribat.
Ja ve d’anys ençà que se’ns acusa ignorantment de no tractar com és degut els animals, però és fals, és una fal·làcia que repetida fins a l’esgotament, sembla veritat. Els cuidadors dels cavalls i bestiar estimen els seus animals com els qui més, en tenen cura i vetllen perquè la seva salut sigui la millor possible. Quan nosaltres carreguem un carro, sembla espectacular; carregat més enllà de l’impossible, però és tot un truc. Per dins, els carros van buits, no pesen. Els grans carruatges que semblen pesar tant, els pot moure un esquifit carreter, tots els qui hem participat ens ha tocat moure carruatges des de la Granja fins a la Mariona empesos per nosaltres mateixos, però esclar, la màgia de la festa estava en no desvelar aquest truc. Carros buits per dins, animals ben tractats. I si algú encara dubta, ens podem preguntar quants quilos pot portar un cavall de tir, i la resposta és que un cavall pot tirar el doble del seu pes, però, com haureu vist, la major part dels carros pesats són tirats per dos o més cavalls. Només cal fer una simple suma de forces i veureu com ho fan sense gaire esforç.
Però la flaire de pixapí que hem trobat aquests anys ha arribat a les mateixes institucions que, a càrrec de persones que desconeixen les arrels del poble de Catalunya i la mateixa essència dels animals que, recordem, es beneeixen però, tot i aquesta voluntat de profunda estima, volen fer-la desaparèixer. Aquells qui ho fan, obliden la gran tasca que han fet els pagesos al llarg del temps i la gran ajuda que han sigut els animals per als homes. Una festa on s’honoren els camperols, els treballadors i els animals no només no hauria de desaparèixer sinó que hauria d’ésser incentivada pel bé de les generacions futures que, malauradament, poden arribar a ignorar d’on venim i, per tant, a on anem.
El futur és ple d’esperança, però cal conèixer la terra. Diuen que la virtut es troba entre dos vicis, rebutgem la violència innecessària contra els animals i la seva humanització, només estimant-los i tractant-los tal i com són podem defensar-los de veritat. Aquells que volen tornar a la vida al camp, en contacte amb la natura, han de recordar qui som, d’on venim, què defensem.
Carles Ruiz i Gil és membre de l’Associació dels Tres Tombs de Molins de Rei.
