MIQUEL

És sabut que en aquest poble hi ha certa predilecció tradicional per als Miquels, i ara jo voldria dirigir-me a un Miquel en particular: en Miquel Tort i Pijuan, que fa pocs dies va morir. Et trobaré a faltar de manera irreversible, Miquel, com m’imagino que li passarà a totes les persones que t’han conegut. Som amics, tu i jo, un dels pocs amics que he fet de gran. I abans que res he de dir que la meva admiració i afecte cap a tu ha anat creixent al llarg dels anys, a mesura que t’he conegut més bé. 

Parlàvem de tot, tu i jo. Vam començar parlant de bolets (vam fundar la societat de boletairisme de la vila, Mýcos), i vam acabar passant-nos-ho de pebrots tenint converses absurdes i surrealistes. Mentrestant vam parlar de moltes més coses: del Barça, del qual n’eres un fan i un entès molt lúcid; també parlàvem moltíssim de cultura, de lectura, de llibres. I de política, àmbit en el qual em vas fer veure coses més enllà de les moltes que ja compartíem; parlàvem de natura, de boscos, de la família, de vins i de ratafies, de cotxes, de la música dels 70…

Increïble, pensaba jo, que a poc a poc descobria que tenies una ment enciclopédica sobre gairebé tots els temes. Perquè eres un superdotat, capaç de memoritzar milers de dades; capaç de fer-li els cors a la teva filla quan cantava; capaç de dissenyar un mètode d’apostes casolanes sobre carreres de bicicletes i, damunt, encertar més resultats que ningú (i tot seguit repartir-ne els guanys). Et savies de memòria tots els bolets i a més, els llibres i fòrums on buscar-ne referències; vas ser capaç llegir més de 70 vegades El comte de Montecristo (d’això fa cinc anys, no sé si de llavors ençà havies superat el teu rècord).

Mentres anaves instal•lant o arreglant tots els ordinadors de l’Ajuntament, continuaves fent un munt de coses, coses per les quals ser intel•ligent és imprescindible. Però com a mostra máxima del teu intel•lecte privilegiat, tenies una virtut que superava totes les altres: la senzilleza de la bonhomía. Senzillesa, sí: un bon vi amb el teu plat predilecte, l’ensaladilla russa. Res de caviar ni d’ostres. I bonhomía, també. Generositat, un sí i bones paraules per a tothom. Qui t’ha tractat ja sap de què parlo: eres tan incapaç de cap malícia com capaç de contagiar el teu humor sorneguer i l‘afecte amb què tractaves les persones.

Em podría estendre, però diría que no cal. I ja per acabar, vull posar un exemple del que ens unia. Si ara mateix et tingués al davant, i et pugués preguntar “Miquel, com et sents? Què en penses de tot aquest merder?”, tu, sens dubte, em contestaries així: “Jaume pataume cul de simbomba cresta de gall puja-li a cavall! ” Miquel, formes part de la meva consciència. Per sempre.

Joan Guitart i Navarro, artista de Molins de Rei