Joan Guitart i Navarro és un autor i creador molt polifacètic que, al llarg de la seva carrera professional, ha experimentat en diferents llenguatges artístics, sobretot en la literatura, la plàstica, la ficció televisiva i el cinema, i que acaba de publicar la novel.la Sangre Impura, escrita conjuntament amb Pascual Blasco. Aquí ens explica les claus particulars d’aquesta inesgotable passió.
Quina creus que és la gènesi o el fonament de la teva dedicació artística?
Al meu entendre aquesta dedicació és producte d’una tara o d’una deformació, però en desconec la causa. És evident que no hi ha cap motivació pràctica. Per alguna raó certes persones ens situem en un punt de vista diferent en relació al comportament més comú o més habitual. Tot parteix de l’instint, i no és gens descabellat pensar que, en realitat, ens falta un bull. Mica a mica aquest instint es transforma, però qualsevol pràctica artística comença per un impuls, que després esdevé un joc o una manipulació o una execució, en el mitjà que sigui.
Com vas començar en el món de l’audiovisual?
De ben jove ja m’agradava escriure i pintar, i més tard em vaig decantar per la filmació en l’antic format del super-8. Em semblava que així combinava la imatge, el cromatisme, la narrativa i la fotografia, en un únic suport. Vaig començar a buscar feina en aquest mitjà, després de fer periodisme esportiu al rotatiu Dicen. També donava classes particulars de ciències. Vaig cursar la carrera d’enginyeria industrial, i finalment vaig entrar en contacte amb Antoni Ribas, director de cinema, que havia estrenat recentment La Ciutat Cremada. Això va suposar un canvi definitiu, ja que em va representar una formació global i pràctica en tots els registres de la producció cinematogràfica. Vaig entrar en el llarg procés de producció i de rodatge de Victòria, que posteriorment es va dividir en tres parts. En aquest entorn vaig viure el món del cinema de primera mà. Al mateix temps continuava rodant curtmetratges, com ara Instants o Programa, amb un esperit amateur que encara valoro moltíssim, ja que comporta la col.laboració de moltes persones a partir de la seva bona voluntat i de la seva llibertat. Amb Victòria vaig consolidar la meva carrera i la meva professió, però just després em va començar a interessar més el món televisiu, als durs i apassionants inicis de TV3. Em sentia més atret per l’escriptura de guions que no pas pel rodatge, que moltes vegades esdevé més aviat un feixuc procediment tècnic, i no del tot estimulant.
Amb la perspectiva del temps, com valores la teva carrera professional?
No em ve gaire de gust fer-ne cap valoració personal. En realitat allò que més aprecio són les satisfaccions del contacte humà, amb tot el conjunt dels actors o directors o tècnics. El que perdura més enllà d’una carrera professional finalment són els records i les anècdotes i el coneixement de les persones. Aquesta feliç circumstància em va donar l’oportunitat de realizar-me personalment, i això ja és prou rellevant.
Creus que els paràmetres de la creació artística han canviat molt, en relació als anys setanta o vuitanta?
La resposta a aquesta qüestió va en dues direccions. D’una banda és molt clar que els medis i els nous mitjans tecnològics han transformat moltíssim l’ofici. Però d’altra banda, l’impuls de la creació és el mateix de sempre, és a dir, l’instint o la deformació de la que ja hem parlat en un principi, i la bàsica necessitat de comunicar-se. En el moment actual la pràctica visual s’ha democratitzat o socialitzat de forma exponencial, però el que mou a una persona a convertir-se en autor prové de la mateixa essència o naturalesa.
Mai has rebutjat un cert vessant científic o especulatiu en la teva obra, per què?
Crec que la meva formació acadèmica em va permetre assimilar i acceptar la consideració del coneixement científic en el mateix ordre de coses que qualsevol altra expressió cultural. S’identifica massa fàcilment la ciència amb el racionalisme, però em sembla que l’impuls o la pulsió inicial d’un científic o d’un creador visual, o d’un escriptor, en tots els temps, és exactament el mateix.
Fins a quin punt creus que som hereus estètics o morals de l’imaginari generat per la cinematografia?
Penso que aquest veredicte és vàlid per a una generació, com ara la nostra, però en el moment present els estímuls i les influències en el comportament emocional o moral ja provenen d’altres fonts, de tot l’extens univers digital. Això no obstant estic convençut que el cinema no morirà, sempre persistirà l’esperit creatiu i rebel a travès del mitjà fílmic.
Posats a somiar sense traves ni limitacions, hi ha alguna proposta artística específica en la que t’agradaria implicar-te?
A vegades ens passa que els arbres no ens deixen veure el bosc. En aquest periode de la meva vida em decanto més per procurar de veure el bosc. No em fa sentir gens bé la desconsideració de la cultura com a motor fonamental de progrés, i continuo creient que la creació artística és un dels principals eixos de la constitució d’una societat més justa. El meu empeny actual és, sobretot, el de fer pedagogia d’aquests principis. Qualsevol activitat en l’ordre utilitari o crematístic ja m’ha deixat d’interessar. La meva principal energia és la de reiterar la importància de l’art en les nostres vides, i això ja és prou engrescador.
