Judit Camats és professora de dansa i directora de Pas a Pas, Centre de Dansa. Al setembre del 2019 incorpora a les seves aules Barcelona Dance Center i la companyia BCN City Ballet, que dirigeix Gina Rigola.
Amb la perspectiva dels anys, com recordes els inicis de Pas a Pas?
Tot va començar el 1986. Han passat molts anys però ho recordo amb molta il·lusió. Tots els inicis representen un repte molt particular, una mena d’aventura. Els meus pares sempre em van donar molt de suport i em van ajudar a tirar endavant. De fet, jo, als 7 anys, ja vaig decidir que em volia dedicar a la dansa. Em vaig instal·lar primer a un espai de les antigues cotxeres de Soler i Sauret, al barri del Canal. Més tard també vaig estar un temps a La Peni. Amb el temps l’escola es va anar consolidant, i va ser quan vaig fer el pas d’obrir el centre del carrer Bruc i les aules de Can Malvehy. La meva formació primordial prové de la dansa clàssica, amb Madó Aris i la pràctica d’altres estils de la mà de diversos professionals de dansa.
Quin balanç fas de la teva trajectòria, en l’àmbit de la formació a través de la dansa?
Sobretot, i des del primer dia, el meu objectiu ha estat el de formar ballarins professionals, malgrat acceptar les dificultats objectives que això representa. D’altra banda, potser el balanç personal més rellevant és el d’haver format diferents generacions d’alumnes, tant a nivell professional com a nivell d’enriquiment personal, en la projecció dels beneficis de la dansa, en tots els sentits.
Quina creus que és la principal funció de la dansa en l’educació dels infants o dels joves?
L’aspecte més important de la formació és l’educació en determinats valors. Principalment són aquests: la constància, el respecte i la disciplina, la paciència. La paciència en la dansa és bàsica, ja que els resultats reals d’aquest procés d’aprenentatge són molt lents i presenten evidents dificultats. Igualment, també és molt rellevant promoure l’experiència de la cohesió grupal i la del companyerisme.

Quina relació veus entre la dansa i la resta de les arts escèniques, com la música, el teatre o la poesia?
La dansa és una forma més d’expressió, i em sembla que totes es poden complementar i fusionar. La música és un component fonamental que ens activa. D’altra banda, qualsevol coreografia es pot crear des de la música, des de la paraula, des del silenci, des d’una emoció… Quan fem una classe de dansa clàssica la música és imprescindible, és la que ens marca la velocitat, el sentiment i la pulsació. Per mi, no hi ha cap límit en la combinació de les arts escèniques. Tot és possible.
Com veus el panorama general de la dansa a Catalunya?
Crec que hi ha molta presència de dansa contemporània i que hi ha molts espais d’investigació i creació, i fins i tot, ajudes en aquest camp. Tot i això, em sembla que tots podem observar i constatar que la difusió de la dansa està força minoritzada en els mitjans de comunicació. Concretament el ballet clàssic és el gran oblidat. Hi ha un bon número de companyies de dansa contemporània. En canvi, és molt complicat tirar endavant amb una companyia de ballet clàssic.
També cal dir que el ballet clàssic comporta un esforç molt considerable, ja que la tècnica és molt perfeccionista i no és a l’abast de tothom, tant des del punt de vista de les condicions físiques, com també de la part emocional.

Què et representa la incorporació a les teves aules de Barcelona Dance Center i BCN City Ballet?
És un somni fet realitat. I una gran oportunitat, ja que dimensiona el concepte convencional d’escola de dansa. Compartir l’espai amb l’escola professional Barcelona Dance Center i amb la companyia BCN City Ballet vol dir també una projecció més estimulant per a tots els alumnes del nostre centre i de centres propers de l’entorn. D’altra banda també representarà la possibilitat de col·laboració entre l’escola i la companyia en determinats àmbits. Ja sabem que és prou difícil aconseguir la professionalització en dansa. Hi arriben molt poques persones, és així. Aquesta incorporació ens obre a tots més perspectives de futur.
Com defineixes la distinció tan estereotipada entre la dansa clàssica i la dansa contemporània?
La dansa clàsssica és una forma artística i escènica molt estructurada, molt tècnica, codificada i amb una terminologia de passos molt àmplia. Això vol dir moltes hores de formació, de perseverança i perfeccionament. La recompensa és la bellesa visual que s’obté de qualsevol moviment i la sensació plaent que té el ballarí quan els desenvolupa amb el seu cos. La dansa contemporània és una expressió més lliure, i juga molt amb la investigació i la improvització. A vegades s’acosta més a l’esperit d’una performance. Contempla un fort component d’imaginació. Però, en els dos casos, l’element bàsic és l’estètica artística, que és el nexe primordial. Qualsevol ballarí ha de practicar les dues disciplines.
Creus que la dansa està prou valorada socialment?
Potser la dansa com a art escènica està infravalorada en relació, per exemple, al teatre o a la música. Hi ha molts menys espectadors o crítics o amateurs, tot i que té un públic molt fidel i apassionat. En canvi, el ball és una forma bàsica de la naturalesa humana, en totes les cultures i en tots els temps. Crec que l’estímul del ball està incorporat a totes les persones. Que tothom balli!
