Portem més de dos mesos sense anar a l’escola ni a l’institut… Però, no pas, sense parlar d’educació.
Ens trobem en ple període de preinscripció escolar, la situació d’alarma pel COVID19 ha fet aflorar aquelles diferències que ja sabíem als centres i sortia la notícia de repartiments d’eines tecnològiques per a l’alumnat que no en disposava, i, ara, el dia 15, un estudi de la fundació Bofill sobre la segregació escolar a Catalunya. I tot, tot va relacionat. Del repte de quan i com es reemprendrà presencialment l’escolarització no hi entraré perquè no puc. No me n’he pogut estar d’escriure i reflexionar de tot plegat.
Intentaré concentrar-me en allò que són certeses. Ni tan sols prediccions. Sinó realitats que sabem i podem compartir de comú acord. Començar amb punts d’acord comuns considero que és millor per a trobar solucions comunes.
Voldria començar afirmant que tenim uns centres educatius públics de gran qualitat. A Molins gaudim, encara, d’un índex molt alt en certificats d’ESO, i, que tant els equipaments com els professionals que hi treballen s’esforcen cada dia, amb COVID19, o, sense, per a fer feliços a molts infants i adolescents, i per compartir el millor de cadascú durant el camí del coneixement. Tothom qui treballa en el món educatiu sap l’esforç que s’està fent perquè l’alumnat no perdi el vincle amb els companys i els seus Mestres. Les videoconferències, les entrevistes i tutories amb l’alumnat i el grup classe, les trucades a famílies amb número ocult, etc, etc, en són un exemple generador de confiança i de coneixement compartit. Està essent una constant vetlla per la salut emocional dels nostres infants i joves en general. Tothom hem après moltes maneres diferents de fer-ho arribar, instruments nous, però, s’ha pogut fer perquè la feina ja estava iniciada.
Molts pares i mares, pares sobretot, han descobert el fill o filla que tenia de debò. Compartir inquietuds, preguntes i actuacions entre professionals de l’àmbit educatiu ha estat un no parar per intentar no fallar a l’alumnat. I, més encara, a aquells més vulnerables, per discapacitat, per situació familiar, etc.. I, per les famílies, no m’ho vull estalviar de dir-ho, també està essent un súper repte. Per tant, un aplaudiment de debò per a tothom, això sí, començant pels propis nens i nenes.
Moltes famílies, en aquests moments, acaben de fer la preinscripció per primera vegada a una escola o institut de la vila o estant pensant on fer-ho. Per desgràcia, aquí com a arreu, no totes van ser-hi a temps de fer les portes obertes. Però, s’han esforçat per mostrar en les seves pàgines web, com són, què fan, les línies del seu projecte educatiu. Les famílies tenen la llibertat de tria. L’administració té l’obligació de garantir que aquesta tria sigui equitativa. Hi ha mitjans establerts com la Comissió de Garanties d’Escolarització que així ho estableix.
Justament, l’informe de la Fundació Bofill sobre la segregació escolar explicita que no es té en compte l’alumnat NESE (alumnat amb necessitats educatives amb suport educatiu) a infantil 3 anys. No crec que sigui així perquè ve donat per decret. En tot cas, aquell alumnat amb necessitats per raons socioeconòmiques que poden influenciar en el desenvolupament educatiu pot ser que no es tinguin en compte de manera categòrica. Caldria, doncs, una revisió si fos aquest el cas. Perquè ens entenguem, si un grup té una reserva de plaça de 2 alumnes amb necessitats educatives caldria distribuir-los per tots els grups per igual. No un centre amb 5 o 6 per grup i un altre amb un. No és fàcil perquè hi entren factors de disponibilitat de les famílies per proximitat, per exemple, però la premissa és clara i justa.
Bé, imaginem que tot això ja es fa –abans del període 2011 segur que es feia i ara vull pensar que també-. N’hi ha prou? Rellegint l’informe, diu que Molins de Rei estem en la posició 12 del rànquing negatiu en dissimilitud per raó d’origen de l’alumnat. Ve a dir que hi ha una distribució desigual entre alumnat i centres, desequilibri, no equitat. Efectivament, cal tenir-ho molt present. Reflexionar-hi bé, analitzar-ho bé, i actuar en conseqüència.
L’informe diu que porta uns 12 anys avançant negativament cap a aquest sentit. Curiós. Es solapa la crisi del 2008 i el que comporta d’oportunitats per a moltes famílies i el tancament en pocs anys de línies de p3 al nostre municipi. Totes en centres públics, per cert.
Curiosament, també, l’any 2009 s’aprova la LEC (Llei d’Educació de Catalunya) en que, després de treballar-hi anys i de manera transversal forces polítiques, agents socials i de la comunitat educativa, resulta que no és transformadora de debò i ni tant sols s’ha desplegat com caldria. Per exemple, no s’eliminen els concerts a escoles segregadores per sexe o perd protagonisme d’influència del municipalisme com agent màxim coneixedor del territori proper alhora de planificar. Llavors, qui em representava a la Generalitat, Iniciativa, no vam votar íntegrament aquesta Llei. I, crec, sincerament, que no ens vam equivocar. Moltes de les coses que han anat arrossegant cap a la segregació se’n deriven. Un exemple clar es reflecteix en la notícia també publicada per mitjà de l’Assemblea Groga: Fins dos mesos després de tancar les aules no es reparteixen instruments tecnològics a l’alumnat que ho necessita. I, a sobre, fent anar malament i de corcoll a les direccions dels centres, no al propi Departament, que per això està. On és l’equitat aquí? Informacions contradictòries, improvització… No pot ser que la Generalitat actuï així en educació. La crisi revela el que ve passant, res més. L’informe dóna solucions però només carrega al municipalisme… On és la idea de baixar ràtio per ara i per sempre? On és la idea de dos mestres per aula? On són els recursos de debò per atendre a l’alumnat amb NESE? No hem d’escatimar recursos en res d’això i encara és massa així.
D’altres variables no cal buscar-les tant amunt. Es troben en la manera d’administrar l’educació a la vila aquests darrers quasi 10 anys. No tinc clar si hem estat capdavanters per exigir al Departament allò que necessitàvem. Ens hem confiat en que des de l’administració local poc es podia fer. Sí i no. Recordo bé quan demanàvem tenir OME (oficina municipal d’escolarització), és a dir, allò que diu l’informe Bofill que necessitem sí o sí per a reduir segregació. Ens deien que no ho necessitàvem perquè teníem uns nivells molt bons d’equitat. I, tot i així, de les arques municipals i la voluntat de treballadores de la Casa de la Vila vam aconseguir tenir un equip molt ampli de persones referents treballant pels centres, per les famílies, per l’administració supralocal (inspecció per exemple) sobretot en el període de preinscripció. Per cert, enguany sembla que quasi no ha arribat informació a les famílies novelles. Sap greu. Les sigles no fan la cosa. La cosa és fer-ho, invertir recursos i fer-ho bé. Per què només hi ha una persona treballant a educació encara a dia d’avui? Què ha passat a educació a la nostra vila? Si ho volem fer bé calen recursos i agilitat per aconseguir-los. No pot ser que es deixi pel darrer. No ho vull vincular-ho al que diu l’informe Bofill, ho vull vincular a que la proximitat, l’atenció directa, la capacitat tècnica per ajudar a la planificació i per la no segregació han de ser un puntal de qualsevol municipi que vulgui fer polítiques d’esquerres de debò.
Per tot això, demano no prediccions sinó prevencions. Prevenir que no augmentin els desequilibris pel fet de néixer en una o altra família, és feina de l’administració pública, és responsabilitat municipal poder posar les eines per minimitzar-ho. Algunes ja les he dit, però, vull afegir a més del “què” el “com” de fer les coses. I el COVID ens ho ha mostrat a la cara.
Necessitem compartir, conversar, entomar els reptes de l’educació, i, de l’educació pública en particular, de manera molt seriosa. No podem tirar per terra la feina de molts i molts anys, no podem viure de renda. Tothom tenim responsabilitat, qui ara mana, la té per informar bé i quan toca a la resta, la té per oferir espais de participació i decisió de debò. Una taula per l’educació va més enllà de títols, va de posar-nos les piles. L’educació no és cosa de cada família, perquè nosaltres volem una educació comuna i de qualitat per a tothom.
Potser hem de defugir de debats parcials, com fins ara, i fem, una vegada per totes, un debat ampli, sense por a perdre medalles, la desigualtat no hi entén d’això. Debat per afrontar la planificació tots i totes juntes, de fer demandes tots i totes juntes. No és hora de protagonismes o de ser egoistes, cal treballar en cada cosa que signifiqui millorar en equitat: enfortim com cal els serveis educatius municipals, trobem espais de debat i presa de decisions compartides amb tota la comunitat educativa (AFAs, A.G., centres, forces polítiques, associacions d’estudiants, persones reconegudes del municipi, etc., etc..).
Em sento orgullosa de la xarxa educativa de la Vila però m’agradaria estar-hi durant molts més anys.
Laura Durán Bravo, Psicopedagoga, membre de Molins en Comú i exregidora d’educació.
