El meu fill Pol té 26 anys i té autisme: una discapacitat del 88 %. El confinament ha estat dur per ell i per totes les persones com ell. Les primeres setmanes estava desubicat, apagat, trist: ell no parla, però té
sentiments: notava l’ambient estrany, els carrers buits, el to de les notícies, la tristor i la por de tots, i plorava.
Malgrat tot, a ell l’han salvat:
1) La dedicació, paciència i afecte dels seus pares.
2) Els passeigs terapèutics, que són per ells una necessitat vital; passejar per Collserola, perquè ell pogués gaudir de la seva estimada terra, de l’aire, el sol, l’ombra i el cant dels ocells, que el fan feliç.
3) La música, que el rescata del seu aïllament i el tranquil·litza en moments d’angoixa.
4) El Servei d’Atenció Domiciliària (SAD).
Amb la desescolarització causada per la crisi del coronavirus, les persones amb discapacitat han perdut rutines, referents, companys, professors i psicòlegs (que fan, en els dos casos, una gran tasca mai prou
ben pagada), teràpies personalitzades.
Ara, amb la desescalada, tornar a les escoles especials, centres ocupacionals, centres de dia i centres especials de treball és absolutament necessari, però tampoc serà fàcil: restablir tot això comporta temps
d’adaptació, i els psicòlegs ja avisen de que els nois tornaran a estar angoixosos, i hi haurà repunts de conducta.
I sí, cal tornar a les escoles especials, però… quan? Les escoles convencionals ja han obert, però els pares de persones discapacitades seguim sense saber res de quan ho faran aquests centres. I com? Hi haurà transport? Els horaris i grups seran iguals o reduïts? Hi haurà més educadors, professors i psicòlegs? Hi haurà infermeres a cada centre per garantir i organitzar la part sanitària?
Com funcionaran els menjadors, com seran les hores de pati i de lleure? S’adaptaran els espais i els programes educatius a les noves circumstàncies? Moltes preguntes, potser massa, però crec que molts pares ara ens les estem
fent: algú de la Generalitat ens les pot respondre? Ja toca que el col.lectiu de persones discapacitades deixi de ser tant invisible i que es mostri més voluntat política cap a ell.
Ara mateix, les escoles i centres especials, que depenen de Sanitat i Serveis Socials, tenen el finançament pràcticament congelat des de 2008-2010, i molts d’ells estan a punt de fer fallida: caldria assegurar-se de que la Generalitat destini partides econòmiques a sufragar l’increment dels costos
derivats de tot això perquè no hagin de fer els pares, que ja no poden més, i menys amb la crisi que vindrà.
La famosa «justícia social» només és una expressió buida si no es pot concretar, quantificar i avaluar. Què més ha de passar perquè els polítics pensin una mica en totes aquestes qüestions?
Carme García, membre de l’associació Enreda’t per la (dis)capacitat i Personatge de l’Any Viu Molins de Rei 2017
