La pandèmia ha obligat a canviar el funcionament de les llars residència que l’entitat Acosu té per a persones amb discapacitat intel·lectual, així com també a modificar les pautes de treball que molts dels usuaris segueixen al taller ocupacional de l’entitat i al centre especial de treball Ceoball.
En Fernando Cobas va arribar a una de les llars residència d’Acosu fa 23 anys, quan en tenia 17, i des de llavors ha assistit al taller ocupacional d’Acosu. Ara treballa en una empresa ordinària de càtering i ho compagina amb la seva passió pel món DJ.
Ell és un dels 36 usuaris que Acosu acull en les tres llars residència que té repartides pel municipi per a persones amb discapacitat intel·lectual i on l’arribada de la Covid-19 també ha obligat a modificar hàbits i rutines.
Per exemple, abans del coronavirus cada usuari treballava al matí al centre especial de treball de Ceoball o assistia al taller ocupacional de l’entitat, segons el seu grau de discapacitat. A la tarda, era el torn d’activitats socials com anar al gimnàs, veure amics o la família. Però, l’esclat de la pandèmia ho va aturar tot.
“El 13 de març vam haver de tancar seguint les directrius de l’administració i vam confinar tots els usuaris a les llars residència”, explica la gerent d’Acosu, Analía Conti, que admet que no va ser fàcil i que al principi es van sentir en terra de ningú. “En un inici no es parlava de discapacitat, es va focalitzar tot en centres educatius, empreses i residències, però no en llars de discapacitats o tallers ocupacionals”, argumenta.
Per això, de mica en mica van haver d’anar improvisant protocols i adaptacions de funcionament. Per exemple, el centre especial de treball Ceoball va tancar durant el primer mes de confinament i el taller ocupacional d’Acosu va abaixar la persiana fins al juny. Tot i així, l’entitat va decidir no fer un ERTO.
“Hem viscut un confinament molt llarg”
El que també es va capgirar va ser el funcionament de les llars residència, que van establir grups bombolla de 12 persones en cadascun dels tres dispositius i que van haver de suplir les activitats socials amb activitats grupals dins de les llars. “Se’ns ha fet un confinament molt llarg”, admet en Fernando.
Ell i els seus companys de residència han passat el confinament fent manualitats, xapes i també alguna pancarta amb el lema ‘Tot anirà bé’, però malgrat les activitats grupals també reconeix que la convivència no ha estat fàcil. “Mai havíem passat tant de temps junts tots allà tancats”, diu.
El director de les llars residència, Higini Ballesteros, explica que amb la pandèmia han hagut d’adaptar telemàticament serveis com l’atenció psicològica per fer front a possibles problemes conductuals o d’ansietat d’algun dels usuaris. També han modificat rutines com la de fer la compra: “Abans sortíem a comprar tots junts, educadors i usuaris, però amb la pandèmia ara només hi anem els educadors”, diu Ballesteros.
Un altre canvi han estat les visites amb els familiars, que segueixen el mateix patró que a les residències de gent gran, amb torns presencials d’una hora com a màxim per a familiars i amb equips de protecció: “A molts d’ells els ha costat assimilar que s’havien de posar mascareta sempre, que havien de mantenir les distàncies o que no podrien veure els seus familiars com abans”, comenta el director.
Pèrdua d’autonomia i mobilitat d’alguns usuaris
Des de l’entitat també reconeixen que amb el confinament alguns usuaris han perdut mobilitat i autonomia. “Al taller o al centre especial de treball s’han hagut d’acostumar a treballar amb guants i mascareta i per a ells tampoc ha estat fàcil”, afegeix Conti, que també admet que la crisi derivada del coronavirus els ha fet disminuir un 30% la demanda de productes al taller i al centre especial de treball.
La gerent explica que algunes empreses ja no els han tornat a fer encàrrecs quan han engegat de nou per la situació de crisi: “Un dels productes que fèiem eren peces de cotxe per a una empresa externa a Nissan i clar ja no ens n’han demanat més”, diu.
La incertesa de la pandèmia
En paraules de Ballesteros un altre element que ha fet més difícil la gestió de la pandèmia ha estat no saber quan acabarà i la incertesa que això provoca tant en usuaris com en familiars.
En el cas d’en Fernando explica que el que porta pitjor és no poder veure els seus amics com abans: “Tinc ganes d’abraçar-los i que junts anem a Esparreguera a fer sessions de DJ”, exclama somrient i confia que pugui ser aviat i que, com diu la pancarta, “tot vagi bé”.
