Judit Rubio és una molinenca de 21 anys estudiant d’Infermeria que a l’abril va contraure la Covid-19 mentre ajudava en tasques d’auxiliar a la Clínica de Molins. El virus la va afectar tant que va arribar a estar ingressada a l’UCI durant vuit dies. Ara explica el seu cas en una entrevista a Viu Molins de Rei per conscienciar la població: “Hem de tenir molt de respecte”, diu.
Aquesta entrevista ha estat possible gràcies als socis de Viu Molins de Rei, que la van llegir primer. Si vols més històries com aquesta, ajuda’ns a fer periodisme de proximitat amb una petita quota mensual.
Quan comences a tenir símptomes?
Va ser pels volts del 9 d’abril. Feia unes tres setmanes que havia començat a treballar com a auxiliar d’infermeria a la Clínica de Molins per donar un cop de mà de cara a la pandèmia i em vaig començar a trobar molt cansada. Pensava que potser era per la càrrega de feina que teníem, però llavors vaig començar a tenir dècimes de febre que es van enfilar fins als 40 graus.
Llavors t’adones que potser no és cansament.
Exacte. Vaig anar al CAP i, veient els símptomes, em van dir que m’aïlles a casa, ja que era el protocol que se seguia llavors. En els dies següents, des del CAP m’anaven trucant diàriament per fer-me un seguiment, però el meu cos no responia a la medicació i va arribar un moment en què vaig començar a sentir pressió al pit i a notar que m’ofegava.
Ostres.
Sí, llavors em van fer unes radiografies i es van adonar que tenia una pneumònia bilateral, que vol dir que afecta els dos pulmons. Aquí és quan m’ingressen directament a l’hospital Moisès Broggi, on m’apliquen un tractament experimental que tampoc acaba de funcionar.
I què passa després?
En veure que no aconsegueixen apujar-me les defenses i que continuo estan molt dèbil decideixen enviar-me a l’hospital Sant Joan de Déu, on hi havia llits d’UCI disponibles, i em passo vuit dies allà amb coma induït. Només recordo el moment en què em van adormir, el dia en què em vaig despertar i el moment en què la doctora em va dir que havia superat la Covid-19.
Sort que deien que els joves tenien menys risc de contraure el virus…
Sí, el meu cas demostra que ser jove no vol dir ser immune. A més, no tenia cap malaltia prèvia ni tampoc cap problema respiratori. Per tant, que siguis jove no vol dir que no et pugui passar res.
Els metges t’han donat alguna explicació de per què et va poder afectar tant el virus?
No. Però també és veritat que potser a mi em va afectar més perquè treballava com a auxiliar d’infermeria a la Clínica de Molins i, és clar, estava exposada a una càrrega viral més alta que algú qualsevol.
T’ha quedat algun tipus de seqüela? En alguns casos es parla de pèrdua de gust i olfacte.
En el meu cas no he perdut ni l’olfacte ni el gust, però sí que he perdut cabell. És veu que és un efecte que pot passar, sobretot en dones. També em noto més cansada que abans. Per exemple, fa un any seguir el ritme del curs no em costava tant com ara.
Algú més de la teva família ha passat la Covid-19?
Per sort no. Visc amb els meus pares i de seguida que vaig començar a treballar a la Clínica vaig prendre moltes precaucions perquè no es contagiessin. Per exemple, dinàvem separats, no ens tocàvem… De fet, abans que el virus m’afectés a mi, estava més preocupada per si el podien agafar ells que no pas per mi mateixa. (riu)
Em deies que vols explicar el cas per conscienciar la gent.
Sí, ja ho fet amb el meu cercle d’amistats i també ho vull fer amb la resta. Hem de ser conscients que no podem viure la vida com fèiem abans, que hem de prendre precaucions i anar amb compte. Tampoc diria que hem de tenir por del virus, però sí molt de respecte. Si prenem les mesures necessàries podrem evitar que la pandèmia es propagui una altra vegada.
L’experiència que has viscut t’ha fet replantejar ser infermera?
Al revés, m’ha fet estar-ne encara més convençuda. El fet d’haver viscut com se sent un malalt crític, m’ha permès veure com de necessari és que et cuidin i que estiguin al teu costat. Jo vull poder ajudar els pacients tant com m’han ajudat a mi.
