La violència és estructural i cal consens polític per combatre-la

Ara que ja han passat unes hores dels greus aldarulls de la nit del dissabte de Festa Major, és hora d’analitzar els diferents factors desencadenants de la violència i el conjunt de teories que ajuden a explicar el perquè dels desordres públics juvenils.

Aquest és un fenomen complex i multifactorial; per tant, quan ens trobem davant d’actes com aquests, sabem que no hi ha una única causa, sinó que és la interacció de diversos elements que contribueixen a aquests comportaments.

Sense justificar-la, i que quedi clar que tot acte de violència és condemnable, sí que és necessari entendre per què es produeix i conèixer algunes de les principals  causes, sobretot per prevenir-la. Tal com ja he dit, aquest és un fenomen complex i multifactorial, i, per tant, la prevenció i el desistiment delictiu també ho són i, sobretot, i potser el més important, és un problema la resolució del qual no és immediata.

Un dels factors més importants que poden desencadenar la violència juvenil té a veure amb les desigualtats socials i econòmiques. La desigualtat econòmica i l’accés limitat a oportunitats educatives i/o laborals poden generar frustració i descontentament entre els joves, cosa que els impulsa a participar en actes de violència i desordres públics com a forma de protesta o expressió d’angoixa. Aquest factor genera també una manca de perspectives de futur, de manera que quan els joves perceben que no tenen un futur prometedor, ja sigui per manca d’educació i d’oportunitats laborals, o per desigualtats estructurals, poden sentir-se desesperançats i propensos a implicar-se en conductes antisocials.

Un altre dels factors desencadenants és la marginalitat i la discriminació. La discriminació basada en l’origen ètnic, el gènere, l’orientació sexual o altres característiques pot provocar ressentiment i ira entre els joves, que els condueixen a actes de violència com a resposta a aquesta discriminació. Molts d’aquests joves són ciutadans de ple dret, però se senten “ciutadans de segona”.

També ho és la falta d’exemples i de referents positius a la vida dels joves, com ara la família, tutors, adults significatius o models socials, i això pot fer que se sentin perduts i recorrin a grups o comportaments antisocials per trobar un sentit d’identitat o pertinença. La delinqüència juvenil en la majoria dels delictes es comet en grup. També ho és, per tant, la crisi d’identitat i la pressió del grup. L’adolescència és un moment crític per al desenvolupament de la identitat i alguns joves poden sentir una pressió significativa per ajustar-se als seus grups d’iguals, fins i tot si això implica participar d’actes de violència com els desordres públics.

Hi ha altres elements, com la disponibilitat fàcil d’armes i l’exposició contínua a la violència en els mitjans de comunicació, a les xarxes socials o als videojocs, que poden contribuir a normalitzar aquests comportaments i a augmentar la probabilitat que alguns joves recorrin a la violència com a forma de resoldre conflictes. També la manca d’autoritat o la desconfiança en el sistema social pot ser un element que porti a atemptar i transgredir a través de la violència, per la recerca del límit. Potser aquest és un element importat a tenir en compte, ja que l’adolescent necessita transgredir la norma per cercar el límit i reafirmar la seva identitat. L’autoritat no es pot imposar; l’autoritat s’ha de guanyar a través del vincle i a través d’un lideratge que generi acceptació i seguretat. Per últim, altres factors personals, com l’abús de substàncies o determinats problemes de salut mental no tractats, poden ser també elements que augmentin la probabilitat d’exercir conductes violentes. També pot desencadenar la violència el fet de pertànyer a ideologies polítiques radicalitzades, que justifiquen la violència com a mitjà per assolir o per mostrar les seves idees polítiques.

Les teories apunten a diversos factors que tenen relació amb diferents àmbits. No entraré a citar-les totes, però de les diverses aportacions destacaria la teoria de l’etiquetatge (Edwin Lemert i Howard S. Becker, Erving Goffman), que suggereix que la manera com la societat etiqueta i tracta els joves pot influir en la seva conducta i, per tant, que designar-los com a “delinqüents” fet que pot portar-los a adoptar aquesta identitat i comportar-se d’acord amb les expectatives negatives. Per això és tan important destacar que els esvalotadors són un petit grup del col·lectiu dels joves, i reforçar positivament al conjunt de joves de Molins de Rei que treballen de forma voluntària a moltes entitats per fer la Festa Major més lluïda.

També vull destacar la teoria l’anomia de Robert K. Merton i la de la subcultura dels delinqüents de Cohen, que apunten al fet que no hi ha una manca de només sinó que existeix una pèrdua del sentit d’aquestes normes i, per tant, “poden transgredir-se” o que en la seva subcultura s’entén el delicte com a forma d’oci plaent. Perquè ens convé pensar sobre els models d’oci que predominen socialment i sobre els models d’autoritat i de criança de les famílies. També per treure’ls del focus mediàtic.

Com podem prevenir-la? És molt difícil donar resposta a tots els elements apuntats. La teoria ens ajuda a explicar i a entendre’n els factors. Identificar-los ens ha de portar a pensar en estratègies, polítiques i accions comunitàries i socials orientades a pal·liar-la. Cal, doncs, ser crítics amb el model punitiu i les respostes únicament orientades a “qui la fa la paga”, perquè actuen a curt termini i no resolen el problema. Un model de justícia restaurativa, un model educatiu molt més centrat en la responsabilització i orientat a reduir les desigualtats socials, a fomentar la inclusió real, a no discriminar, no etiquetar, no posar-los en el focus mediàtic, oferir-los un futur, promoure un estat de benestar equitatiu, educar… són accions que ajudarien a reduir aquests comportaments.

La violència és el símptoma, l’expressió d’un malestar soterrat. En una societat democràtica, de cap manera i vingui de qui vingui, la podem justificar. Hem de ser contundents i dir les coses pel seu nom. Ens dol molt el que hem vist aquesta Festa Major i el que ja s’albira que pot passar de nou en altres municipis…

Ara és prioritari reparar i atendre les víctimes d’aquests actes, però també hem de poder ser autocrítics i identificar què estem fent malament a tots els nivells. Perquè estem donant respostes ineficaces i, en molts moments, fins i tot contraproduents quan comprem el discurs de l’odi. Aquest és un fenomen promogut per estructures de poder contra les que ens és més difícil ser crítics. La precarietat a què ens està sotmetent el model purament economicista, que no valora les persones, cercarà l’enfrontament entre els ciutadans, perquè els interessa més dividir-nos. Per això, utilitzaran tots els altaveus possibles per criminalitzar la pobresa. Tal com he dit, aquest no és un problema que es pugui resoldre amb més seguretat o amb més dispositius, sinó que calen grans consensos polítics i estabilitzar les mesures a llarg termini; deixar de banda les polítiques o accions que només cerquen rèdit a curt termini o “la foto bonica”, i, per descomptat, una política que garanteixi la qualitat de l’Estat del Benestar i posi els ciutadans i les ciutadanes al centre. Com que aquest és un camí de llarg recorregut, mentrestant hauran de conviure conjuntament les mesures educatives i les mesures més repressives per assegurar la seguretat i la protecció davant la violència. Però hem de tenir en compte que el foc no s’apaga amb més benzina. I que cal un treball en més profunditat.

No assenyalo la gestió del nostre Govern municipal. El repte és general, és comú i ha de ser compartit. I les competències que tenen, malauradament són limitades. A nosaltres ens trobaran al seu costat si és necessari pactar un consens de treball a llarg termini orientat a pal·liar les desigualtats socials, a ser més inclusius i a oferir models educatius prosocials.  La convivència ciutadana és un element clau de cohesió social, i per assolir-la, cal consens.

Mertixell Campmajó Garcia.

Diplomada en Treball Social a l’ICESB de Barcelona i postgraduada en Lideratge i innovació social a ESADE, ha exercit durant molts anys d’educadora, coordinadora i directora d’un centre d’acolliment per a infants de 0 a 12 anys i ha estat directora del servei de Mesures Penals Alternatives gestionat per Intress, del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. És coordinadora de la Comissió d’Àmbit Penitenciari i Execució Penal (CAPEP) d’ECAS i membre de la Taula de Participació Social. Actualment és la Directora de l’àrea de justícia, comunitat i inclusió social d’Intress i exerceix la presidencia de l’associació PrevenSI que treballa per la prevenció de la violència sexual infantil. La seva trajectòria és de més de 20 anys d’experiència en l’àmbit de la violència, protecció a la infància, de gestió d’equips i innovació. Actualment també és regidora de l’Ajuntament amb el grup municipal d’ERC a Molins de Rei.