Mantenir un compromís clar contra l’extrema dreta i la violència racista

En el ple del 26 de febrer, l’alcalde Xavi Paz ha llegit una declaració institucional condemnant l’agressió del 2 de febrer, investigada com a racista i les pintades que van aparèixer al cap de pocs dies. Aquests actes imperdonables tenen les seves arrels més enllà de Molins de Rei, però en un context general on l’extrema dreta i el seu discurs té cada vegada més força.

La violència racista i l’auge de l’extrema dreta han estat desafiaments comuns a Europa en les últimes dècades. França i Espanya han adoptat diferents estratègies per a enfrontar-los, però tots dos països s’han vist davant dilemes similars: com combatre l’odi sense que les institucions siguin influenciades pels qui el promouen. Mentrestant, figures com Donald Trump i Elon Musk amplifiquen i financen moviments extremistes en l’àmbit global, impulsant una agenda que amenaça l’estabilitat democràtica.

França té una tradició republicana de laïcisme i d’universalisme que, en teoria, hauria de protegir contra la discriminació. No obstant això, la realitat és que la violència racista, l’abús policial i l’exclusió social d’uns certs grups continua sent problemes greus. En els últims anys, França ha endurit la seva postura contra els discursos d’odi i l’extremisme, amb lleis que penalitzen la incitació a l’odi racial i la negació de l’Holocaust. No obstant això, l’extrema dreta liderada per Marine Le Pen ha trobat maneres de sortejar aquests límits, presentant-se com una opció “respectable” dins el sistema.

Espanya, d’altra banda, va tenir durant anys una dreta “moderada” que es distanciava del franquisme. No obstant això, la irrupció de Vox ha canviat el panorama. Encara que Espanya compta amb lleis contra delictes d’odi, la implementació d’aquestes normatives pot ser sovint deficient. A més, l’auge del discurs xenòfob dins de sectors polítics tradicionals ha afeblit els esforços per a contenir la violència racista.

Un dels consensos claus a Europa per a frenar l’extrema dreta ha estat el “cordó sanitari”, una estratègia mitjançant la qual els partits tradicionals es neguen a pactar amb forces ultradretanes. A França, aquest principi ha funcionat en gran manera per a impedir que Le Pen arriba al poder, encara que amb dificultats creixents.

En 2007, quan vaig arribar a Espanya, un company de treball, sovint em deia que França era un país racista per tenir el Front National dins els seus escacs polítics, jo defensava i continuo defensant, que els partits d’extrema dreta han de ser identificats i no amagats dins els partits aquest tradicional com per exemple en el PP. Perquè incloure en un partit polític de referència, ideologia o persones que propaguen idees radicals pot conduir a una normalització de discursos que, lluny de contribuir un debat plural, genera polarització i posa en risc la convivència democràtica.

En excloure l’extrema dreta amb un “cordó sanitari”, es reforça el caràcter centrista i moderat del partit, la qual cosa resulta vital per a mantenir la credibilitat i la cohesió en una societat diversa. Els principis d’igualtat, respecte a la dignitat humana i rebuig a tota forma de discriminació són essencial per a l’estabilitat de qualsevol democràcia. L’extrema dreta, en moltes ocasions, s’associa a postures que qüestiona aquests valors. Per això, mantenir-la al marge de partits que aspiren representar a amplis sectors socials és una manera de protegir l’essència del projecte democràtic.

Un cordó sanitari actua com a barrera que limita la difusió d’idees que, al marge de la seva llibertat d’expressió, pot derivar en actes violents i en la vulneració de drets fonamentals. Els partits polítics tenen la responsabilitat de construir una agenda que fomenta la inclusió i el respecte. La decisió de no integrar en les seves files actors de l’extrema dreta és, en aquest sentit, un compromís ètic i polític amb una visió de societat basat en el diàleg, la tolerància i la justícia.

A Espanya, el Partit Popular (PP) ha trencat en diverses ocasions aquest consens en pactar amb Vox en governs autonòmics i municipals. Junts per Catalunya també ha jugat amb l’ambigüitat en uns certs moments, prioritzant la seva estratègia independentista sobre la defensa dels valors democràtics fonamentals. Aquestes aliances blanquegen a l’extrema dreta i afebleixen la capacitat dels partits tradicionals per a presentar-se com a defensors dels drets humans.

L’expansió de l’extrema dreta no és només un fenomen europeu. Als EUA, Donald Trump ha demostrat com el populisme racista pot convertir-se en un pilar de la política mainstream. La seva estratègia es basa en la por, la desinformació i l’atac a les institucions democràtiques.

Elon Musk, a través del seu control sobre X (abans Twitter), ha contribuït a la propagació de discursos d’odi i teories conspiratives que alimenten l’extremisme. A més, la connexió entre multimilionaris com Musk i el finançament de polítics ultradretans a Europa i Amèrica Llatina mostra com l’extrema dreta no és només un moviment ideològic, sinó també un negoci per a uns certs sectors de poder.

És fonamental que els partits democràtics mantenen un compromís clar contra l’extrema dreta i la violència racista. Normalitzar o pactar amb aquestes forces només enforteix la seva capacitat d’influència. A més, és necessari combatre l’impacte global de figures com Trump i Musk, que estan finançant i legitimant el populisme racista.

En l’actualitat recent, tenim l’exemple de les eleccions alemanyes que han tingut lloc el diumenge 23 de febrer, que il·lustra perfectament l’estratègia de l’extrema dreta. Les eleccions federals van ser marcades per incertesa econòmica, debats sobre immigració i el col·lapse de la coalició de govern. La CDU liderava les enquestes, seguida per la ultradreta de AfD i l’SPD en tercer lloc.

Trump, Musk i Vance han influït en la campanya. Musk ha mostrat el seu suport a la AfD, mentre que Vance (vicepresident dels EUA) ha qüestionat l’aïllament polític d’aquest partit. A més, s’han detectat campanyes de desinformació usant intel·ligència artificial per a afavorir a l’extrema dreta a través de la xarxa social de X.

Enfront de l’auge de la ultradreta, i malgrat les diferències ideològiques, la CDU/CSU (Unió Demòcrata Cristiana) , SPD (Partit Socialdemòcrata) i Grünen (Verds) han ratificat el cordó sanitari, acord per a no cooperar, pactar ni governar amb aquest partit d’extrema dreta.

El repte és gran, però la història ha demostrat que quan la democràcia es defensa amb convicció, pot resistir els atacs de l’autoritarisme i de l’odi.

Jérémy Piel, secretari de política municipal del PSC de Molins de Rei