El tancament total de Collserola evidencia com els límits administratius no responen al funcionament dels ecosistemes. Les restriccions de la pesta porcina s’han fet des d’un prisma antropocèntric i en molts casos han esdevingut ineficients. Així és com es planteja experimentar sobre el territori: ampliant les batudes i obrint la porta a una pressió cinegètica molt més gran.
Aquesta setmana, tot i estar molt pendent de la situació amb el porc senglar a Collserola, una companya de feina m’ha compartit una notícia breu i escrita gairebé amb desídia sobre un tema que ja sembla esgotat, sobretot si el comparem amb la crisi mundial.
La notícia parlava del nou tancament de Collserola arran d’un brot de pesta porcina africana, derivat o similar al detectat al municipi de Sant Just Desvern, al terme veí de Barcelona.
Això del terme municipal podria obrir un debat interessant. Podríem començar preguntant-nos com es delimita un municipi —o nou municipis— al voltant d’un entorn continu com és Collserola, i com aquesta fragmentació administrativa acaba convertint-se en notícia cada vegada que “la pilota passa” d’un municipi a un altre.
El debat podria continuar sobre la idea de territori metropolità continu, que sovint només es descriu a partir de grans infraestructures viàries o ferroviàries, però gairebé mai a partir de sistemes ecològics com les conques o els camins de l’aigua. I probablement acabaria la jornada amb les xifres alarmistes que simplifiquen aquesta continuïtat territorial: més de 200 positius, 18 municipis afectats.
Al principi la notícia no em va sorprendre gaire. No confio gaire en la necessitat ni en l’efectivitat de restriccions centrades en limitar la circulació de bicicletes, gossos o activitats grupals. Aquestes mesures poden reduir la dispersió de patògens, però al mateix temps no impedeixen que persones arribin a treballar a Collserola des de llocs molt més llunyans, com la Cerdanya.
Tampoc veig possible tancar de forma efectiva els recorreguts naturals que utilitzen els senglars. Tant de bo fos viable tallar els corredors ecològics, però ni sabem exactament on es troben totes aquestes connexions ni seria desitjable interrompre-les, ja que moltes altres espècies depenen d’aquests mateixos passos.
Tot plegat recorda una mena de macro-illa de l’Eixample, on el pati central seria Collserola. Es tanca l’espai —de nit i també de dia— amb l’argument de prevenir botellots, però al mateix temps ningú garanteix què passa realment dins d’aquest espai ni qui en gestiona les conseqüències.
Antropitzem l’entorn natural mitjançant tanques, límits administratius i règims de propietat, i projectem comportaments humans sobre altres éssers vius. Predíem la dispersió de la pesta a partir d’un punt inicial i en forma radial, dibuixant circumferències perfectes, sense considerar l’orografia, els corredors ecològics o els patrons reals de moviment dels animals. Es com si el senglar hagués nascut exactament en aquell punt i l’únic que fes fos allunyar-se com una ona expansiva. Potser estava de pas o potser es mou en cercles, segueix pendents, rieres o traça trajectòries irregulars. Tot i així, amb una simple distància a l’epicentre ja es determinen municipis afectats i titulars de premsa.
Collserola és un laboratori. Ho és en el sentit positiu del coneixement, però també —massa sovint— en un sentit més cínic. És una font de dades extraordinàriament complexa, amb infinites variables. Si realment volem entendre aquest sistema, hauríem d’aprendre a experimentar-hi amb criteri i amb ètica.
Quan estava immers en la investigació, sovint trobava més informació en el treball de camp que en qualsevol estudi, notícia o tesi doctoral. Quan necessitava una dada, de vegades l’havia de generar jo mateix amb recursos molt simples i amb la pressió del temps.
He posat fils de cosir sota les baranes de la carretera per comprovar l’endemà per on es colaven els senglars. He experimentat amb reixes de relliga per verificar que no les trepitgen a causa de la configuració de la peülla. També he provat de bloquejar papereres amb una simple brida per reduir l’accés a l’aliment. En tots aquests casos el cost d’oportunitat era mínim, però el coneixement generat era directe.
Un parell d’anys després va arribar la COVID. Durant aquell període els analistes de CO₂ observaven com les emissions baixaven a causa de la reducció de la mobilitat. També hi ha alguns estudis i notícies que apunten que la població de senglar es va reduir lleugerament, fet que obre una reflexió incòmoda: som nosaltres mateixos qui sovint alimentem indirectament aquests animals?
Davant d’això, per què no aprofitar situacions excepcionals per observar què passa quan desapareixen temporalment determinades pressions humanes? Què passa sense bicicletes, sense visitants constants, sense alimentació indirecta o sense pressió cinegètica? Si la presència humana és una de les fonts d’aliment del senglar, no podria ser que la reducció d’aquesta presència acabés reduint també la població?
La notícia era breu, però l’algoritme de recomanació va continuar treballant. Probablement va detectar la meva incredulitat i em va començar a mostrar altres notícies relacionades: “Les batudes s’estan incrementant, i no només a Collserola sinó a tot Catalunya”.
Així és com es planteja experimentar sobre el territori per gestionar la pesta porcina africana: ampliant les batudes i obrint la porta a una pressió cinegètica molt més gran.
Aquí només apunto una última idea: definir accions estrictament dins dels límits de Collserola pot ser tan ineficient com limitar-les únicament fins a la Franja de Ponent. Però probablement els científics que treballen amb les dades des del laboratori han conclòs que aquesta és la millor opció disponible.
Àlex Cuesta. Membre de la Plataforma Animalista i expert en la convivència entre senglars i humans
