La setmana passada l’alcalde, Ivan Arcas, va anunciar que el regidor d’economia, finances, serveis generals i seguretat pública de l’Ajuntament de la nostra vila, Enric Franch, deixava les seves responsabilitats públiques per a “jubilar-se”. És –sembla ser- l’única manifestació pública que el govern municipal ha donat sobre el tema.
Escoltant les paraules de l’alcalde, i algú que no conegui el regidor Franch, pot arribar a imaginar-se que l’alcalde Arcas està referint-se a una persona esgotada (previsiblement amb molts anys a l’esquena… molt gran) que no li queden forces per a acabar els quatre mesos de mandat que encara resten. Qualsevol que no conegui els personatges de la història pot, inclús, sentir una certa tendresa pensant en les poques energies que li deuen quedar a aquest servidor públic per a no poder acabar el seu compromís amb una part de la ciutadania molinenca, dipositària de la seva confiança en la capacitat del regidor per a formar part d’una candidatura que aspirava a guanyar els anteriors comicis municipals.
Si no fos així no s’entendria que acabés de manera tant sobtada el seu mandat, deixant l’Ajuntament en una situació d’orfandat difícil, donada la molta responsabilitat del cartipàs municipal que fins ara venia ostentant.
Si fos per altres causes, qualsevol ciutadà ben pensant creuria que un grup de persones que tenen la responsabilitat de governar el seu municipi, i que diuen fer-ho de manera transparent, oberta i participativa, no tindrien cap inconvenient en explicar les coses tal com són. No tindrien cap problema en exposar davant els ciutadans que els hi varen dipositat la confiança, que ara concorren algunes circumstàncies que fan inviable que el regidor continuï durant quatre mesos més amb les responsabilitats assumides.
Ningú no podria pensar que hi ha altres raons que les estrictament atribuïbles a un esgotament per una fallida sobtada.
Qualsevol ciutadà podria arribar a pensar que les causes per deixar les responsabilitats del regidor Enric Franch (que no ha estat ni un cessament ni una dimissió, segons la versió oficial fins ara coneguda) deuen ser poderoses. Si no, no s’haurien produït, originant una nova incorporació a final de mandat (quan molts temes encetats han de concloure i tancar-se, per tal de fer balanç i donar comptes a la ciutadania). I no només això, sinó què –casualitats de la vida- la persona que reemplaçarà el regidor sortint és qui ostentava fins ara l’assessoria d’alcaldia. Amb la qual cosa –previsiblement- també s’haurà de pensar en substituir l’assessora de l’alcalde, amb les dificultats que això pot comportar a final de mandat.
Tot plegat, deu seguir pensant el molinenc de bona fe, és una llàstima que el regidor no vegi acabat el mandat que amb tanta il·lusió li van delegar els electors de Molins de Rei a les darreres eleccions municipals.
Però, oh sorpresa! Quan el confiat ciutadà s’assabenta que el regidor aspirant a tant merescuda jubilació només té seixanta-tres anys; quan sembla que no hi ha un problema de fallida biològica darrera de tant sorprenent decisió; quan descobreix que la regidoria d’economia i finances, dirigida pel regidor, ha estat actuant amb excessiva freqüència de manera poc correcta; quan diversos informes de la intervenció de l’Ajuntament han denunciat les irregularitats i deficiències d’algunes decisions preses de manera arbitrària i poc ajustades a dret; quan els propis socis de govern es descarten amb més o menys contundència de l’actitud i maneres del regidor; quan el mateix Alcalde es limita a donar-nos una explicació dels fets pròpia d’una classe de pàrvuls; quan el mateix regidor no és capaç d’exposar les causes que han originat una decisió de tal transcendència; quan el silenci i la indiferència es converteixen en l’explicació més plausible per a l’equip de govern… és molt probable que l’astorat molinenc arribi a la conclusió de què li estan venent una jubilació poc creïble.
