El Patronat Local d’Habitatge reclama la propietat d’un pis de protecció oficial cedit en època franquista. La persona que hi viu explica que «la propietat va ser cedida als seus pares» però l’empresa remarca que només en règim de «lloguer». El cas es resoldrà al Tribunal Suprem.
Més de 50 anys després de la seva construcció, el Patronato Local de Vivienda de Molins de Rei reclama la propietat d’un pis del barri de Bonavista. Aquest habitatge va formar part dels 100 pisos de protecció oficial construïts durant el franquisme per diverses empreses molinenques amb la col·laboració de l’Ajuntament i el Patronato, que en aquells temps -l’any 1960- tenia una vessant benèfica. La persona que actualment viu al pis, Marcos Pérez, qualifica la situació en la qual es troba com «inversemblant».
«Resulta que després de viure durant tots aquests anys alguns volen fer veure que ara la casa no és meva», diu en declaracions a Viu Molins de Rei. La discussió està entre si el pis que van cedir-li per un mòdic preu als seus pares ara fa més de mig segle era en règim d’amortització, per el qual la propietat passava a mans dels seus hereus després de 50 anys o de lloguer, règim pel qual el pis encara seria propietat del Patronato.
Ramon del Barrio, president del Patronato, diu en declaracions a aquesta redacció que «el pis va ser cedit en règim de lloguer als seus pares» i, afegeix que «els papers així ho demostren». El cas va arribar als jutjats on, en primera instància, el Jutjat de Sant Feliu de Llobregat va donar-li la raó al Patronato. Però davant el recurs de Pérez en segona instància la justícia provincial va donar-li la raó al veí. Ara, el Patronato ha decidit recórrer el cas al Tribunal Suprem i, per tant, el veredicte final es dictarà des de Madrid.
L’entramat legal que envolta el cas és força complex. En un principi els contractes dels pisos eren de venda però, anys més tard, els veïns es van assabentar que l’empresa gestora va llogar diferents pisos en qualitat de «lloguer amb contracte indefinit» que «anava passant de pares a fills de manera indefinida», segons explica Marcos Pérez. El cas de Pérez és especial. El Patronato va adjudicar «en propietat» un pis a seva família per una greu malaltia del seu pare, que patia de mobilitat reduïda i era incapaç de pujar i baixar les escales del tercer pis situat al carrer Sant Miquel on vivien. Josep Pascó, metge de Molins de Rei durant aquells anys, va pagar personalment l’entrada del pis al llavors alcalde de la vila i president del Patronato, José Vilagut, qui va accedir a donar-li el pis a la família Pérez.
El testimoni de Pascó, encara viu, va ser clau en l’última sentència de la justícia. Ramón del Barrio denúncia que el testimoni de Pérez es va basar en «l’opinió i el criteri d’un senyor que ja no es troba en ple ús de les seves facultats». Pérez el desmenteix rotundament: «el senyor Pascó va testificar davant un notari i, tot i tenir una edat avançada, mentalment està perfecte», diu. Altres proves, com el rebut original o la cartilla inicial en la qual es reflexa l’entrada de 22.000 pessetes de l’època pagades per Pascó també van ser clau, tot i que des de l’empresa es dubte de la seva validesa.
Un cop els pares de Marcos Pérez van morir, aquest va sol·licitar l’escriptura de la casa passats els 50 anys establerts, que era el temps fixat per a la amortització de la vivenda. El Patronato, ja transformat en una empresa privada, va negar-li argumentant que la casa va estar cedida en règim de lloguer. A més, segons el propi Pérez, van amenaçar-lo de «posar un lloguer un 200% més alt per actualitzar-lo als nivells dels lloguers actuals». Del Barrio defineix el Patronato com «una entitat sense ànim de lucre enfocada a la construcció d’habitatge social» però el veí afectat per aquest litigi veu com la solidaritat que es va tenir amb la seva família anys enrere ara queda estèril. La lluita per la propietat del pis cedit als pares de Pérez en temps franquistes continuarà oberta, el Tribunal Suprem tindrà l’última paraula.
