A Barcelona, com a les urbs dels Estats Units i de la resta d’Europa, creix de manera extraordinària el nombre de persones que dormen al ras, una de les diverses cares de l’exclusió residencial. L’acció social, l’acompanyament, els recursos per oferir refugi i allotjament temporal són necessaris, però calen polítiques d’habitatge radicals que incorporin la reducció del sensellarisme entre els seus objectius
Fa unes setmanes, l’Ajuntament de Barcelona feia públic que els serveis d’intervenció social al carrer havien detectat 1.748 persones dormint al ras a la ciutat el mes de novembre. Fa uns dies, la Fundació Arrels en comptava 1.982. Amb metodologies diferents, el consistori i l’organització social estan informant de xifres extraordinàriament altes que es corresponen amb la percepció de qualsevol que passegi per la capital catalana. I si el nombre pot sonar alarmant, l’evolució recent ha encès moltes alarmes perquè, segons fonts municipals, els mateixos serveis que al novembre han comptat 1.784 persones, van comptar-ne 1.581 l’octubre i 1.245 només fa un any. El creixement continuat del sensellarisme de carrer no és cap novetat i des de que tenim dades sòlides es van registrant augments. Però l’increment registrat en l’últim any és igual al que es va donar en tot el període 2008-2020.
Quines són les causes d’aquest brusc creixement? Què ha canviat aquest darrer any per trobar-nos davant d’aquesta situació? No és fàcil respondre a aquestes preguntes perquè la informació disponible no ens permet traçar les trajectòries d’aquestes gairebé dos milers de persones. Tant els estudis realitzats a Barcelona com el coneixement generat per entitats i serveis socials de la ciutat indiquen que tenen poc en comú entre elles i que una gran majoria no responen als estereotips que les vinculen als consums abusius de drogues, trastorns greus de salut mental o conductes allunyades de la “normalitat”. N’hi ha que porten temps en situació de carrer, d’altres que l’alternen amb allotjaments precaris, gent que dorm al ras només puntualment quan no li queden diners per pagar una pensió… Sabem que majoritàriament no són persones que acabin de perdre l’habitatge, perquè quan veiem algú dormint en un banc o en un parc és molt probable que abans hagi passat per infinitat de situacions de precarietat residencial.
Fa 15 anys era difícil sostenir que el sensellarisme era un problema d’habitatge però, enmig d’una crisi d’accessibilitat sense precedents recents, aquesta idea resulta més digerible per la ciutadania, els mitjans de comunicació i els decisors polítics. Les evidències disponibles confirmen aquesta manera d’entendre al problema amb força solvència. Els investigadors estatunidencs Gregg Colburn i Clayton Page Aldern publicaven recentment el llibre Homeless is a housing problem (El sensellarisme és un problema d’habitatge). La sentència triada com a títol de l’obra ha estat pronunciada una vegada rere l’altre per moltes persones que coneixen de prop les situacions més extremes d’exclusió residencial davant la mirada incrèdula de tot tipus d’interlocutors, entre els que compten polítics, periodistes i veïns segurs de que una cosa és no poder accedir a un habitatge en condicions i l’altra és “ser un sense sostre” amb tot el que s’associa a aquesta condició estereotipada.
Dels Estats Units i d’Europa
Colburn i Aldern analitzen dades quantitatives de més de 300 àrees metropolitanes dels Estats Units per esbrinar quines variables expliquen les diferències en les taxes de sensellarisme de carrer entre ciutats. Una primera conclusió és que la prevalença de problemàtiques individuals com les addiccions o els trastorns de salut mental, no tenen tenen un efecte estadísticament significatiu a l’hora d’explicar la quantitat relativa de persones dormint al carrer. Tampoc les taxes de pobresa expliquen la variació: el sensellarisme no és més present en les zones urbanes més pobres. Tot sembla indicar que és al contrari, i que en zones més riques hi ha més gent dormint al ras. La segona conclusió és que les variables que sí expliquen el sensellarisme de carrer són les relacionades amb el funcionament del mercat de l’habitatge, en especial els preus dels lloguers.
La crisi d’accessibilitat a l’habitatge també és el principal factor explicatiu del creixement del sensellarisme a Europa. Tot i que l’impacte dels preus queda matisat i modulat per la diferent intensitat de la protecció social als diferents països del continent, l’augment generalitzat de l’exclusió residencial es reflecteix any rere any als informes de diverses institucions. FEANTSA, la federació d’entitats que atenen a les persones sense llar a Europa, estima que entre 2015 i 2023, el nombre dels ciutadans que dormen al carrer o en albergs i centres a Europa ha crescut un 30% i s’ha situat en gairebé 900.000 persones. Tot i no disposar de dades quantitatives tan exhaustives com en el cas dels Estats Units, als països de la UE les ciutats i zones metropolitanes que han vist créixer els preus dels habitatge de lloguer amb més intensitat també registren increments de la població que viu al carrer. A Brussel·les, gairebé s’ha multiplicat per 5 des de 2008 i només entre 2022 i 2024 s’ha registrat un increment del 25%. A Londres, el sensellarisme visible ha augmentat en un 38% en el darrer any i el nombre de persones que viuen al ras supera les 13.000.
L’acumulació de riquesa hi té una relació clara
Com afirmen Colburn i Aldern, les taxes de pobresa no expliquen el sensellarisme de carrer, però l’acumulació de riquesa sí que hi té una relació clara. A les ciutats més exitoses econòmicament, l’accés a l’habitatge s’ha convertit en un luxe i els lloguers abusius tenen un impacte directe en el mercat de l’allotjament irregular. En només 10 anys llogar una habitació a Barcelona ha passat de 300 euros mensuals ha 600. El que veiem a carrers i places només és una de les moltes formes sensellarisme i exclusió residencial greu. Els llits calents, els pisos massificats, passar la nit en trasters, l’ocupació de locals comercials i naus industrials en desús… són solucions informals a la crisi d’accessibilitat.
El que ha augmentat a les grans ciutats europees no és només el nombre de persones sense sostre. Cada cop hi ha més gent dedicant els seus ingressos baixos i inestables a solucions residencials precàries i insegures: un mercat d’habitatge inaccessible obre grans oportunitats de lucrar-se llogant legalment o il·legalment aquests petits pedaços de llar a qui no té altra opció a causa de la pobresa o el racisme immobiliari. Alhora, l’escalada de preus no permet que les persones ateses en allotjaments temporals d’entitats i serveis socials puguin estabilitzar la seva situació després de rebre suport i s’allarga la seva estada en centres residencials i pisos de transició i la seva dependència de programes assistencials.
Sense dades fiables de la metròpoli i de Catalunya
El sensellarisme no és un problema local, fàcilment delimitable i que es pugui abordar amb les polítiques adequades. Ens alarmem per les xifres de Barcelona però desconeixem què passa fora dels límits municipals de la capital perquè no existeixen dades fiables del conjunt de Catalunya i de l’Àrea Metropolitana. Ens preocupen els resultats dels recomptes de carrer però no veiem què passa dins dels immobles ni sabem quantes persones estan malvivint refugiades en cases alienes, pisos atestats, locals sense aigua corrent o altres formes d’infrahabitatge. El que veiem al carrer està causat pel mateix marc legal i institucional que expulsa persones i famílies dels seus barris, que mina els projectes de vida de joves i no tan joves, que facilita l’extracció de rendes cap a propietaris i fons d’inversió. L’acció social, l’acompanyament, els recursos per oferir refugi i allotjament temporal són necessaris, però calen polítiques d’habitatge radicals que incorporin la reducció del sensellarisme entre els seus objectius.
Albert Sales Campos. Investigador de l’Institut Metròpoli.
Article publicat originalment a Catalunya Metropolitana
