El ‘plebiscit’ europeu i les eleccions municipals

D’aquí a sis mesos, els ciutadans de la Unió estem cridats a participar en les eleccions al Parlament Europeu. Malgrat que el Tractat de Lisboa del 2009 atorga al Parlament més poder i responsabilitats, molts europeus encara perceben el Parlament d’Estrasburg com quelcom de llunyà i amb poques potestats reals, pel que, sense una consciència clara de la seva utilitat, aprofiten aquestes eleccions per expressar el seu malestar. Sovint assistim a l’ascens preocupant d’opcions populistes amb discursos excloents, com els euroescèptics de l’UKIP al Regne Unit, o els xenòfobs del Front Nacional a França. Però el vot de protesta europeu no és monopoli de l’extrema dreta, i en l’actual context de crisi econòmica i retallades socials molts ciutadans exerciran el seu dret de vot amb un altre esperit crític i molts, senzillament, optaran per no participar.

Mentrestant, què pot passar a casa nostra? Catalunya, immersa en un procés que ens pot dur cap a l’emancipació nacional, té el 2014 com l’any en que, seguint el mandat del seu propi Parlament, hauria de poder celebrar la consulta per a que els catalans decidíssim democràticament quin futur volem per al nostre país. Darrerament, però, no son poques les veus que, davant la intransigència del govern central, comencen a admetre més o menys obertament, que potser no s’arribi a poder convocar mai una consulta. Aleshores, si, finalment, i esgotades totes les vies,  l’Estat impedís un referèndum, apareix com alternativa la idea d’unes “eleccions plebiscitàries”, que passarien per la dissolució de l’actual Parlament i la convocatòria de noves eleccions; en cas de sumar una majoria suficient al nou Parlament, i davant la impossibilitat de celebrar una consulta, els partits sobiranistes assumirien el compromís d’una eventual declaració unilateral d’independència, demanant empara a la UE, en un procés semblant al seguit fa anys per Kosovo o Montenegro.
En aquest sentit, crec sincerament, que les eleccions al Parlament Europeu poden oferir una bona oportunitat “d’assaig plebiscitari”. Malgrat la bona sintonia i la feina feta per alguns eurodiputats catalans com Tremosa i Romeva (o Junqueras abans) la causa catalana disposa de molt poc pes específic a Europa, degut al sistema de circumscripció electoral única espanyola, i al fet, precisament, de no disposar de veu pròpia en una Europa que és més dels Estats que dels ciutadans. Considero que fora bo transformar les properes eleccions al Parlament Europeu en un altaveu per a la causa catalana, mitjançant una candidatura unitària d’àmplia base social i política que aprofités el consens entre les forces polítiques del país en relació amb el dret a decidir; des d’aquí, apel·lo a la sensibilitat i d’aquells partits compromesos amb aquesta causa  per a que considerin aquesta opció, malgrat que no es tracti tant de la possibilitat de treure gaire escons –limitada en funció del sistema electoral-, sinó de demostrar amb la força dels vots la voluntat inequívoca del poble de Catalunya de tenir veu pròpia –això és, un Estat- a Europa.
Just un any després, al Maig del 2015, hi ha previst eleccions municipals per renovar els Ajuntaments a tot l’Estat. Amb eleccions plebiscitàries o sense, és d’esperar que Catalunya es trobi immersa de ple en el camí cap a la seva llibertat. I és en aquest sentit que aquestes eleccions cobren una significació especial. En un procés de construcció nacional que va de baix cap amunt i en que és la pròpia societat civil qui empeny i s’articula, per mitjà d’organitzacions d’àmplia base transversal com l’ANC, els Ajuntaments, la institució més propera al ciutadà, han d’esdevenir una peça clau. I per això, en tots els municipis catalans caldran majories independentistes el més àmplies possibles que des de la base ajudin a consolidar el procés polític cap a la plena sobirania nacional. Però cal que en cada poble i ciutat de Catalunya els partits polítics sàpiguen recollir i impulsar aquest procés il·lusionant al qual s’han sumat molts ciutadans anònims. Les enquestes d’opinió mostren moviments importants en el comportament electoral a Catalunya en relació a anys anteriors; aquests sondejos, assenyalen clarament a ERC i CiU com a forces majoritàries si ara es celebressin eleccions. Per això crec que recau principalment –però no exclusivament- en aquestes dues formacions la responsabilitat, des dels seus propis àmbits polítics i respectant la diversitat dels seus propis projectes municipals, d’obrir-se al conjunt de la societat, cercant cada una candidatures participatives, transversals i integradores que aglutinin les diferents sensibilitats existents entorn a la configuració d’una nova idea de país.
A Molins de Rei, els resultats electorals més recents han deixat clar els suport dels molinencs cap aquelles opcions més sobiranistes. En la mateixa línia, la pròpia Corporació Municipal s’ha encarregat de ratificar aquesta voluntat per mitjà de mocions aprovades per àmplia majoria l’Octubre del 2012 (declaració “moral” com a territori català lliure i sobirà) o el Febrer del 2013 (suport a la Declaració de Sobirania pel dret a decidir aprovada pel Parlament de Catalunya). Però en la propera legislatura la institució municipal haurà de deixar una mica enrere les mocions i les declaracions de bona voluntat i fer una passa més en la defensa activa del dret col·lectiu que els catalans tenim a decidir el nostre propi futur. I per això és necessari que l’expressió política de l’independentisme compromès tingui una presència sòlida a l’Ajuntament, lluny de pactes contra natura que en limitin la capacitat d’acció.
L’èxit aclaparador de la Via Catalana arreu del país, i a Molins de Rei en particular, va deixar palès que la ciutadania és capaç d’organitzar-se i que, per damunt d’interessos polítics, la il·lusió de la gent és l’actiu més gran que Catalunya té en aquests moments; i aquesta és una realitat que els nostres partits no poden obviar, a risc que l’onada els passi pel damunt.
Jordi Casas, Solidaritat Catalana per la Independència