El saxofonista i compositor molinenc Gorka Garay, que resideix actualment a El Papiol, ens explica els principals eixos de la seva trajectòria musical i també personal.
Com vas iniciar-te al món musical?
Tot va començar quan el meu pare em va regalar un acordió, als 10 anys, per Nadal. Després quan estudiava l’educació secundària em van deixar un saxo, i vaig combinar els dos instruments. Vaig cursar els estudis a l’Escola Municipal de Música de Molins de Rei, amb el professor Lluís Rovira. Més tard vaig obtenir una beca de dos anys per seguir la formació al Conservatori del Liceu. Mica a mica em vaig desencantar del sistema acadèmic, hi estava molt a disgust. Vaig començar a estudiar pel meu compte, amb molta més llibertat, i passant per la composició i tota mena d’estils. Posteriorment vaig cursar els quatre anys a l’Escola Superior de Música de Catalunya, i em vaig llicenciar en el grau superior en l’especialitat de saxo jazz. Els meus mestres més rellevants van ser Eladio Reinón i Pedro Iturralde.
Creus que el treball musical és el valor més important a la teva vida?
Sí, absolutament. No puc estar gaire dies allunyat de la composició o de l’estudi instrumental. Per a mi és una necessitat bàsica, primordial, i si no ho faig em sento desestabilitzat emocionalment. En realitat el saxo només és una eina, el més important és el contacte afectiu i efectiu amb la música, en el seu conjunt.
Has interpretat al costat de músics molt diversos, com definiries el teu estil?
El meu estil ve determinat per les influències musicals rebudes al llarg de la meva carrera. Charlie Parker, John Coltrane, Chris Potter, sobretot. Realment el que més m’agrada és la forma musical quan es separa de qualsevol estil convencional, i que esdevé com una forma intemporal, i més particular. De fet, els estils no m’importen gaire, el que m’importa és l’autenticitat de la composició. Tampoc soc partidari de la improvització gratuïta, i penso que les lletres dels temes han de tendir a la màxima abstracció. Sí que valoro molt una bona improvització amb lirisme, és a dir, que apuri fins al límit de l’expressió.
Com veus la situació del món de la música, en general, al nostre país?
A l’origen d’aquesta situació hi ha el factor educatiu, que és primordial. Els estudis musicals encara són considerats de segon nivell, en relació a la projecció i a la percepció que tenim del món de les lletres o de les ciències, per exemple. En l’àmbit laboral i professional el món de la música és una selva, sense llei ni norma. Hi ha molts espais que voldrien presentar actuacions musicals, però al mateix temps hi ha tot un seguit de dificultats administratives i d’impediments. Això condueix a un domini aclaparador de les institucions pùbliques, que habitualment programen música clàssica i grups internacionals. D’altra banda hem de conviure amb la música més popular, o folclòrica, o festiva, però caldria que no existís tanta confusió amb l’àmbit dels intèrprets o creadors professionals. El mercat ha anat molt a la baixa. Hem de tornar a dignificar la funció del músic professional, en tot el seu abast: compositors, arranjadors, tècnics de so…
En quins projectes treballes actualment?
Segueixo amb el quintet amb qui vaig gravar el darrer disc, El Cazador De Luz, el 2013. M’acompanyen: Marco Mezquida, piano; Paco Perera, baix; Pau Domènech, clarinet baix, i Carlos Falanga, bateria. Igualment mantinc els concerts a trio, on m’acompanya Joan Munné al piano. I també la formació de quartet, amb Roc Calvet a la guitarra, i les col.laboracions amb la big band de Girona Jazz Project. Estic a mig camí de les noves composicions d’un nou disc amb músiques per a big band. Soc endorser de la casa italiana de saxos Rampone Cazzani.
