Molins de Rei, poble o res?

El teixit associatiu de Molins de Rei està acostumat a endur-se elogis desmesurats pel sol fet d’existir, ser prou divers i tenir certa rellevància en el dia a dia d’una part significativa de la població. Lloances fetes, massa sovint, per persones que no participen de cap col·lectiu però que no dubtarien a defensar-ne aferrissadament totes les seves virtuts, si és possible, en comparació amb la resta de pobles de la comarca.

Potser ja va sent hora que renunciem a aquesta idea mística i romàntica del «Molins, vila associativa» i ens enfrontem a la realitat. Ens convé desobeir l’elogi fal·laç i tornar a picar tanta pedra com faci falta per bastir un poble organitzat a través d’entitats, casals i col·lectius diversos.

Des de l’Ateneu Mulei percebem una sensació de cert esgotament del projecte tal i com el vam crear ara fa 8 anys i mig que ens porta a plantejar-nos-en la continuïtat en una assemblea de socis (en som 150!) durant el proper mes de novembre. En aquests nou anys hem cremat una etapa d’un grup de gent que va començar amb un armari a l’Agrupa i ha acabat a l’actual Ateneu Mulei del carrer Ponent, passant per l’entranyable i enyorat antic Mulei del carrer Església. Centenars d’activitats organitzades que mirarem de sintetitzar perquè no es faci feixuc.

L’Ateneu Mulei, en aquests nou anys, ha organitzat més de cent xerrades defensant la llengua, sobre història local, presentacions de llibres, de projectes, de documentals, sopars tertúlia, debats electorals… Més de seixanta concerts, des del de Lluís Llach i Brams fins a tants i tants grups que començaven. Moltíssimes col·laboracions, actes de suport, manifestacions artístiques i populars… Un munt de barres muntades i desmuntades. Activitats que han esdevingut tradicionals al nostre poble: el Racó Català per la Fira, l’Estirada de Corda, l’Assassí de la Pastanaga, la Cronoescalada al Campanar, el Joc de Molins, la revetlla de Sant Joan, el cant improvisat… Més de mil reunions, responsabilitats i maldecaps, per amor a la cultura i a la terra. I, tot plegat, amb una aposta ferma i a contracorrent pel fet de fer-ho des de l’autofinançament i l’autogestió.

Però, alerta, perquè tot això ens omple, i no ens falten idees ni ganes de tirar endavant projectes ni de muntar activitats. No va per aquí la cosa.

Nosaltres vam créixer en una vila entusiasmada per organitzar-se en àmbits fins llavors prohibits, menystinguts o folkloritzats. Des de la nostra infància, vivíem amb normalitat la creació de nous espais de cultura popular, de defensa del territori, de lleure educatiu, etc. Des dels anys 80 fins a dia d’avui s’han generat multitud d’espais, lluites, moviments i entitats que han estat claus en la socialització de moltes generacions de molinencs. En ple 2015, però, tenim la sensació que la persistent tasca de desmobilització que patim des de tots els fronts està afectant el moll de l’os: la il·lusió, la convicció i la capacitat de transformació imprescindible per a un poble viu. Exemples claríssims en són l’organització de Carnestoltes, l’engalanament de carrers i d’altres activitats i entitats que han anat desapareixent.

El capitalisme fomenta la competició entre nosaltres, ens aïlla com a individus i converteix les persones en consumidors. I aquí rau la clau de volta: ja podríem tenir la ràtio més alta d’entitats per habitant del país (vés a saber, que potser és així!), que si la gent només s’hi apropa ocasionalment com a simple consumidor d’activitats anem arreglats. I quan diem consumidor, no només ens referim a qui ens demana una beguda quan muntem una barra al carrer o assisteix a una xerrada, debat o taller al mateix local de l’Ateneu. Ens referim, també, a qui es creu legitimat a queixar-se (talment com si fos un client) pel sol fet d’assistir a una activitat que presenta algun tipus de mancança. Potser no hem sigut prou constants en explicar que els esforços són col·lectius i voluntaris. I en prenem nota.

Al teixit associatiu li sobren elogis i li sobren consumidors. I, en canvi, necessita gent disposada a dedicar una part del seu temps a rumiar idees, a proposar activitats, a compartir debats i a fer feina comuna, que d’això es tracta. Perquè darrere de la façana del Molins viu i associatiu hi ha multitud d’entitats que s’aguanten per un fil de teranyina, el fil de la persistència, de l’altruisme i del voluntariat, amb ganes de fer millor un poble que sovint respon, però que no està disposat a reforçar-se. Necessitem tornar a posar en valor l’autoorganització i el compromís social. I necessitem, també, que el jovent, els que ja no som tant joves i els que són una mica més veterans en siguem plenament conscients.

Vivim un moment de creixement del pensament crític, de mobilitzacions socials i d’una forta empenta cap a l’alliberament nacional. Però per tal que el creixement no sigui flor d’un dia i puguem construir una societat cooperativa, col·laborativa i solidària necessitem allò que alguns anomenen estructures d’estat i que nosaltres preferim anomenar estructures de poble. I l’estructura més important de totes, no ho dubteu, és l’autoorganització popular.

Des de l’Ateneu Mulei volem obrir aquest debat en clau de vila perquè estem convençuts que és recurrent en moltes entitats de Molins. A molts de nosaltres ens agrada citar Estellés i el seu poble unit, alegre i combatiu. Doncs tothom a fer una mica de feineta per aconseguir-ho, que bona falta ens fa.

L’Ateneu Mulei és una entitat de Molins de Rei