De Balcó de la Vila només n’hi ha un, però de balcons al municipi n’hi ha molts. Tants com punts de vista. El meu va ser durant molts anys un mirador privilegiat des d’una desena planta amb vistes zenitals sobre una de les places interiors de la Incresa.
En comptes de veure ballar els gegants i el Camell per Festa Major, des del meu balcó observava amb total fascinació com els diumenges arribava una parella de gitanos i passejaven una cabra mentre feien sonar un orguenet per rebre unes quantes pessetes llençades des de les altures. Amb el pas del temps el pobre animal va desaparèixer, com també va atenuar-se el soroll dels cotxes que passen per l’autopista quan les coses van anar bé a casa i les velles finestres van ser substituïdes per unes de noves d’alumini.
Des del balcó dels blocs de deu també vaig veure durant una Fira de la Candelera com un helicòpter permetia a uns quants contemplar Molins de Rei des del cel. Recordo com va sortir per la tele mentre a través de la finestra comprovava com realment estava passant el que explicaven uns senyors ben vestits al Telenotícies. Uns anys més tard era jo el que explicava les coses que passaven als carrers. Ho feia des d’un mitjà digital local creat per un grup de joves que encara no havíem ni acabat la carrera de Periodisme, quelcom inimaginable el dia que vaig veure a la televisió de tub el mateix helicòpter que estava enlairant-se a pocs metres de casa.
Quan va néixer Viu Molins de Rei -fa set anys encara que sembli mentida- ja no gaudia del balcó del desè però tenia clar que el mitjà que en aquells moments creàvem amb tanta il·lusió com inconsciència i inexperiència havia de conservar aquella mirada sobre el barri del Canal (tot i que per a mi serà sempre la Incresa). Havíem de treure el cap al balcó de la Casa de la Vila, sí, però no podíem oblidar els blocs de deu.
El meu company d’aventures -i amic-, Jose Polo, compartia aquesta opinió. Ell era dels que jugaven a pilota a la plaça que quedava uns quants metres per sota del meu balcó. Jo preferia mirar-me’ls des de dalt. En certa manera, uns quants anys després continua sent així. Mentre ell i el Jordi Julià trepitgen el terreny, jo m’ho miro de lluny per qüestions laborals. No amagaré que els dies que baixo a disputar la pilota amb ells són els millors.
En reiterades ocasions ens han preguntat perquè no fèiem editorials a l’estil de la premsa més tradicional. La resposta sempre ha estat clara: tenim una línia editorial però, d’editorials, no en fem; les opinions les tenen les persones, no els mitjans. Tot i estar temptats moltes vegades davant fets rellevants de l’actualitat, sempre hem acabat rebutjant un format d’opinió anquilosat.
Preferim donar la cara en cadascun dels articles que signem. En el meu cas, d’informacions, actualment en faig ben poques, així que he decidit fer el pas i expressar-me en un format d’opinió recollit puntualment sota l’epígraf dels «blocs de deu». El pis és petit però esteu convidats a pujar al desè sempre que vulgueu. Hi trobareu una mirada des de certa distància sobre l’actualitat de Molins de Rei i el Baix Llobregat, signada amb nom i cognom però sense representar l’opinió del mitjà. Queda dit.
David Guerrero, director de Viu Molins de Rei
Més comentat 1