Es capfiquen a mirar-se el melic (i no veuen la pobresa)

Es ven vila a la riba est del riu Llobregat. Compromesa, solidària, acollidora (de refugiats, sempre i quan es puguin rendibilitzar políticament), participativa (com a mínim, un 8%), pròspera econòmicament i sense delinqüència. Blanca, sobiranista i de classe mitjana (petit burgesa, vull dir).

Sembla l’anunci d’una mega-promoció immobiliària. Però no ho és pas (almenys no encara). Es tracta, simplement, d’una relació no exhaustiva d’impressions que es desprenen de la lectura del número 26 del «Balcó de la Vila», el butlletí d’informació de l’Ajuntament de Molins de Rei.

Només cal girar la portada per entendre que –en temps de postveritat i correcció política– on diu informació perfectament es podria llegir propaganda i homogeneïtzació. És suficient amb veure el conjunt de persones que han estat interrogades per la breu enquesta que obre les pàgines de l’informatiu municipal. Cap ni una d’origen divers. De la mateixa manera que a la fotografia que recorda els premis que atorga la ràdio municipal, corresponents a l’any passat. Suposo que a ningú li deu semblar estrany. Pell pàl·lida, catòlica, petit-burgesa i resident al centre vila; com la Marta. El personatge fictici amb el qual el regidor convergent Ramon Sànchez s’estrena en el gènere de microrelats tragicòmics. Aquesta és la vila que vol projectar el govern municipal. I sembla que molt poques hi proposen objeccions al respecte.

Sovint em diuen que escric massa, que m’allargo innecessàriament. En definitiva, que em faig pesat. Avui, en canvi, començo determinat a ser breu i plegar veles aviat. No em falten ganes, però, de tornar una vegada i una altra sobre el tema en qüestió. Ara, el que m’impedeix esplaiar-me amb tranquil·litat és la vergonya (sobretot aliena) i el profund sentit del ridícul del qual no he pogut lliurar-me encara.

El missatge que vol transmetre el govern encapçalat pel també diputat Joan Ramon Casals és nítid. I no, no tornaré a referir-me a l’èxit del procés participatiu sobre la carretera. Parlo d’un gran titular. Un d’aquells que fa guanyar vots a la vegada que puja fins a l’estratosfera els preus de l’habitatge. Molins de Rei és una vila sense pobresa. O amb uns nivells de la mateixa significativament més baixos que altres municipis de característiques similars. Concretament, l’estudi citat presenta un índex que es refereix al risc d’esdevenir pobre (taxa de risc de pobresa). Llavors, l’estadística més elemental ens diu que, a Molins, tenim només un 11% de probabilitat de caure en una situació de pobresa. I en aquest punt és on podem arribar a confondre realitat amb aparença.

I dic aparença com puc dir falsa consciència o, directament, innocència política. La pobresa és quelcom més embolicat. Parlem d’una conseqüència inherent –i, per tant, estructural– al mode de producció capitalista (al qual no li calen adjectius) i que enfonsa les seves arrels en els terrenys de la desigualtat i la despossessió. És a dir, en l’expulsió d’una part de la població de l’escenari on es recullen els premis d’aquest joc sense escrúpols. I això és el que està succeint a Molins, però no només. Que ningú es confongui. Desplaçar la pobresa –territorialitzar-la, segregar-la– no té res a veure amb la seva eradicació. I les preguntes sorgeixen fàcilment. Com s’explica aquest percentatge? El baix índex de pobresa és reflex automàtic d’una societat igualitària o d’una equitativa distribució de la riquesa?

En aquest sentit, no hi ha dubte que el govern municipal viu en la miopia més absoluta i confon –massa sovint– la part (el Centre Vila) amb el tot. L’oasi d’abundància i benestar –aparent però a la vegada molt fàcil de percebre per barris– provoca sovint la il·lusió de viure una realitat on els problemes socials (i, per tant, la presència de situacions i persones indesitjables que trenquin el conte de fades) no existeixen. L’índex que s’esmenta a l’estudi citat s’hauria de posar necessàriament en relació –com a mínim– amb un segon indicador i una realitat ineludible. L’indicador no és un altre que el PIB per càpita (que dóna informació de la riquesa mitjana dels habitants d’una població determinada, no de la seva distribució) i la inevitable realitat té a veure amb l’especulació immobiliària –que s’acompanya de la destrucció de patrimoni arquitectònic– i les dificultats d’accés a l’habitatge que porta associades.

Les persones amb un baix nivell d’ingressos –aquelles que, a priori, tindrien major risc d’exclusió social i, per tant, de pobresa– han de marxar de Molins a causa de la insuportable pujada dels preus del lloguer. I llavors, òbviament, no és estrany que ens trobem amb un índex de risc de pobresa més aviat baix. D’això els lliberals i d’altres amics de les lleis de la selva en diuen selecció natural. Les més fortes (les que poden pagar mil euros al mes de lloguer) romanen; les altres, malauradament, hauran de buscar-se les garrofes a una altra banda. A Molins no se’ns expulsa tant a través de desnonaments (que també) sinó mitjançant la permissivitat urbanística consistent a deixar forats buits als carrers –llestos per a l’especulació– en forma de solars que se subhasten al millor postor. Companyes amb fills –però també sense– s’estan veient obligades a contemplar alternatives en matèria d’habitatge fora de Molins davant la impossibilitat de fer front a la pujada generalitzada dels preus. Això té un nom: gentrificació. La Marta, en canvi, segurament no tindrà aquest problema a la seva tornada de Nova York deu anys després. Potser pot reformar la casa familiar que recentment ha rebut en herència. O millor encara. Pot fer-la enderrocar per fer-hi un bloc d’alt standing i endur-se una bona mossegada. Qui va dir això que les classes socials havien desaparegut i la història havia tocat a la seva fi?

Frivolitzar amb la pobresa és greu. Estem davant d’un fenomen complex i polièdric. Parlar de pobresa és –també i òbviament– parlar d’hàbits de consum, d’accés a la cultura (i als recursos necessaris per a crear-la) i d’escletxa digital. Per tant, de qui no arribarà mai a llegir aquest article. Pobresa és absència de sobirania alimentària, col·lapse dels recursos naturals i –també– implica pensar en termes d’interseccionalitat en tant que compartim hàbitat urbà amb col·lectius que –com les dones i les migrants, per exemple– pateixen desigualtat, discriminació i violència en més d’una esfera vital a la vegada. I un llarguíssim etcètera.

Generalment, tot això ho estem patint de forma individual. Sembla que es tracti d’una situació que hagi de ser gestionada cas per cas, de forma isolada, i a través de la intervenció d’expertes. Ningú espera –i tampoc desitja– que les invisibles (les expulsades, les de pell fosca i accent diferent) s’organitzin i afrontin les seves dificultats de forma col·lectiva, solidària i autogestionada. Tampoc ningú preveu la nostra emancipació crítica i conscient, la politització profunda envers situacions que –segons el relat dominant– haurien d’estar fora del que hauríem d’entendre com a política (l’assistencialisme és l’antítesi de l’acció col·lectiva). Res d’això surt, doncs, al guió que han preparat per nosaltres. Però, en realitat, ningú ha dit mai que l’haguéssim de seguir al peu de la lletra. Ho farem finalment?

Isaac Arriaza és veí de la Riera Bonet i autor del blog Hic Rhodus, hic salta!; bitàcola de pensament antagonista i crítica de la cultura