Totes les converses de les quals participo, a l’espai públic, als carrers de la vila, generalment als parcs i altres zones d’esbarjo infantil, solen acabar en el mateix lloc: la qüestió de l’habitatge. En realitat, qüestió, assumpte, tema o, fins i tot, problema, són expressions que –de forma intencionada, doncs coneixem perfectament el poder del llenguatge- buiden de conflictivitat el que esdevé com a una autèntica nocivitat resultant del normal desenvolupament del capitalisme i l’entramat jurídic que li dóna cobertura: L’Estat (no l’espanyol, sinó tots) i les seves lleis. Proudhon afirmà, de forma cèlebre, que la propietat era un robatori, però això no era més que una valoració moralitzant. Idealisme, innocència utòpica. La propietat, en contrast, no és un robatori perquè la seva possessió no només no està tipificada com a delicte sinó tot el contrari: l’ordenament jurídic (també el que albirava la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república) la defensa, la garanteix i posa a disposició de la seva protecció tots els recursos necessaris. La propietat és doncs, un dels valors, un dels basaments, fundacionals del mode de producció capitalista. El seu origen i la seva conseqüència a la vegada. Pura dialèctica. No és pas una anomalia, una desviació, sinó quelcom normal i, per tant, normals també són els seus efectes. Gent sense casa, cases sense gent. Habitatges buits amb portes i finestres segellades amb totxos.
Fins on arriba el meu coneixement, el comunisme, és a dir, l’anticapitalisme, el rebuig de les nocivitats fruit del domini de la competència i el mercantil, es fonamentava, entre altres coses, en la negació de la propietat privada. De la propietat privada entesa no com les possessions personals o domèstiques de cadascú sinó com el conjunt de mitjans necessaris per a proveir i donar satisfacció a les necessitats bàsiques. Pedagògicament, diríem que el vestit o el mobiliari domèstic, una bicicleta d’ús personal o un reproductor de música portàtil, no constitueixen propietat privada –si parlem sempre en termes de la desigualtat i el patiment que aquesta genera-; tot i que el seu desig compulsiu obeeix a la mateixa lògica d’una realització personal a través de les mercaderies, de capital mort. Sí que ho són, nítidament, en canvi, els mitjans de producció (màquines, estris de qualsevol mena o vehicles, per exemple) de qui dóna feina a aquelles les quals només disposen de les mans i el seu cap per a subministrar-se del que és necessari per a poder viure i projectar una existència autònoma, no subordinada. És evident, doncs, que l’habitatge, com la terra, constitueix un exemple claríssim de propietat privada en tots els seus termes. Qui disposa d’aquest, en néixer, parteix d’una posició substancialment avantatjosa respecte d’aquelles persones que n’han d’aconseguir, fonamentalment, venent la seva força de treball. És per això, que, tal com deia més amunt, i fins on arriba el meu coneixement del moviment obrer, el comunisme plantejava l’abolició del dret d’herència com a premissa fundacional en favor de la igualtat efectiva, no ideal, sinó pràctica, de totes les persones.
Entenc que a l’anticapitalisme contemporani, postmodern, municipalista, que ha abandonat l’expressió comunisme i que ens planteja l’emancipació de bracet amb Convergència Democràtica de Catalunya i Esquerra Republicana (els representants de la burgesia, els que prefereixen els habitatges tancats abans que… Bé, aquesta història va més endavant) ja no li podem demanar tot això. Els temps han canviat. La ‘gent’, que no la classe, ja no llegeix. Marx és feixuc, molt feixuc, fins i tot enguany, quan es compleixen dos-cents anys del seu naixement a Trèveris, Renània. En general, la causa de l’emancipació acostuma a ser pesada si exigeix molt més d’un parell de clics o escalfar la cadira a un acte perquè la foto no surti massa ensopida. L’atractiu, avui, en contrast, resideix en l’efímer i el visual. Eslògans i pomposes declaracions d’intencions. Samarretes bufones i molt postureig. L’anticapitalisme de nou encuny tematitza, segmenta, pren postura (o partit de cara a la galeria) i després executa amb una pràctica que no aprova un senzill test de socialdemocràcia.
[pullquote]Si la Taula Local d’Habitatge circulés pels barris de forma itinerant encara millor[/pullquote]
Llegeixo que el govern municipal vol recuperar la Taula d’Habitatge. D’entrada no em sembla una proposta dolenta. Però, un moment, on estava aquesta Taula? L’havien guardat al dipòsit municipal com va fer el consistori barceloní amb la malmesa estàtua eqüestre del generalísimo? És de fusta? La van comprar a Ikea? Se m’ocorre que, un cop s’ha decidit tornar a utilitzar el preuat element mobiliari, s’instal·li de forma permanent al carrer amb un rètol ben visible. Si a més circulés pels barris de forma itinerant, com el circ la participació pressupostària, millor encara. I és que no veig un indret més òptim que la via pública (l’ordenació privada de la qual es troba prou avançada, vegeu la insistència en el model Shopping Night arreu) per ubicar tan important element de diàleg i discussió de les politiques d’habitatge del municipi. Al carrer, a la intempèrie, pròpiament, forçades a abandonar Molins de Rei, serà on acabarem si continua –i veient el que hi ha, tot ho indica- l’increment meteòric dels preus del lloguer. El carrer és i serà, doncs, novament, el punt de partida de les desposseïdes. I, a partir d’aquí, s’hauran de pensar alternatives, com si comencéssim de nou, doncs la convergència de dues propagandes (anticapitalista i nacionalista) s’ha carregat, també, l’antagonisme polític d’arrel autònoma i autogestionària. L’okupació i les fórmules d’habitar compromeses amb la visibilització d’aquest conflicte també han desaparegut –simptomàticament- del discurs de l’esquerra del capital, com no podia ser d’una altra manera. Un cop perfectament lubricades a l’engranatge institucional, ja recuperat i, per tant, degudament desactivat, bona part de l’imaginari contestatari, tot resta a punt per simular un canvi a la vegada que s’estrenyen a fons els cargols perquè l’estructura (de l’extracció de plusvàlua) no trontolli en absolut.
I la Taula, isolada, exposada a les inclemències del temps, amb la presència només d’aquells que defensen els interessos del capital, deteriorant-se. Com es deterioren les desenes d’habitatges buits fins que estan a punt perquè els fagociti una promotora. Upper middle class i gentrificació. Habitatges d’alt standing i la Taula continua podrint-se. Exemplifica perfectament els efectes d’una política social fonamentada en discursos, només discursos. Una Taula que (re)neix morta perquè s’evidencia incapaç de pensar formes alternatives d’habitar que vagin més enllà de la propietat o el lloguer. Una Taula de la qual no es pot esperar res més que la connivència hipòcrita amb l’expulsió massiva de la classe treballadora dels barris on la seva presència resulta molesta (pel bon desenvolupament de l’economia), així com la seva precarització endèmica. O, el que és molt pitjor, l’abocament de les unitats de convivència a l’endeutament etern i asfixiant amb les entitats financeres com a (fals) refugi davant l’especulació immobiliària que avui afecta especialment al mercat d’arrendaments urbans.
Sota la lògica del capital no existeixen lloguers justos ni treball (assalariat, forçat per les necessitats) digne. La propaganda té uns límits. O, com a mínim, hauria de tenir-ne si es vol conservar una mínima integritat política en el marc de l’antagonisme i els esforços emancipatoris. Anticapitalisme i socialdemocràcia no són pas sinònims. Per altra banda, i no menys important, cal assenyalar que el dirigisme i la tutela, és a dir, l’autoritarisme, no són pas patrimoni exclusiu de la dreta, sigui monàrquica o republicana. Ho veiem cada dia de la mà de qui ens parla sobre classes populars, drets socials, apoderament i autodeterminació però, a la pràctica, ens vol expectants, obedients i disciplinats, contents en el nostre paper de ciutadans-consumidors. No els hi podem posar tan fàcil.
Isaac Arriaza és veí de la Riera Bonet i autor del bloc Hic Rhodus, Hic Salta! Bitàcola de pensament antagonista i crítica de la cultura
