L’arquitectura institucional actual condemna injustament el municipi a una posició política subordinada, subsidiària, depenent d’administracions considerades superiors les quals, òbviament, gaudeixen d’una quantitat incomparable de competències i, per descomptat, de més recursos financers. En els nostres dies, ningú discuteix aquesta realitat. No obstant això, no és a un altre nivell que al local on es materialitzen, sovint de forma crua, les conseqüències socials i econòmiques del capitalisme. Sense anar més lluny, els ajuntaments no disposen de prou eines legals per intervenir el parc immobiliari, però són els seus veïns els qui s’enfronten a serioses dificultats relacionades amb l’habitatge. Posem-li paraules, de forma crua. Quan a una persona o una família de classe treballadora, i d’origen divers, se la discrimina pel seu color de pell i la seva posició a l’estructura social, per la seva pobresa, succeeix als carrers dels nostres barris i municipis. I s’ha d’assenyalar prescindint de subterfugis. El subjecte que exerceix aquesta discriminació, un agent immobiliari, amb tota probabilitat s’enfrontarà als mateixos problemes a l’hora d’imaginar un futur d’estabilitat residencial. Els tenidors, qui en última instància decideixen i manen executar l’acte xenòfob, poden perfectament sovintejar el mateix forn de pa o prendre cafè al mateix bar que totes les persones implicades en el lloguer de la seva propietat. No és cap novetat apuntar que d’aquestes tensions se n’aprofita l’extrema dreta política, és a dir, la ideologia neofeixista articulada a través de partits polítics com Aliança Catalana i Vox. Es tracta d’unes contradiccions estructurals, sistèmiques, que es disputen al municipi i al barri, i que tant Abascal com Orriols espremen fins a la darrera gota, tot regalimant grans dosis d’odi, intolerància i xenofòbia.
De forma legítima, ens podem preguntar com actuar davant tot l’anterior. No hi ha una resposta fàcil, com tampoc trobarem pas fórmules màgiques. Del que no pot haver-hi dubte, és que la resposta ha d’articular-se des de la base, partint d’aquells espais relacionals més propers i quotidians, problematitzant, enfrontant de cara totes i cadascuna de les situacions que estan servint per enriquir el substrat que alimenta la implantació social del fanatisme, la simplificació ridícula dels fets socioeconòmics. En aquest sentit, l’entramat de municipis i barris constitueix el millor punt de partida per evitar la germinació i creixement de l’extrema dreta nacionalista, però cal treballar-ho amb temps i paciència. Les presses no serveixen, menys encara les que obeeixen a la lògica del càlcul electoral. La política de l’espectacle està totalment incapacitada per a operar canvis estructurals, tampoc per evitar l’hegemonia ideològica de la reacció ultraconservadora, ja que només pot pensar a curt termini i en el que és efectivament possible. De fet, no ho oblidem, ha estat el funcionament ‘normal’ de l’statu quo actual el que ha fet renéixer la ultradreta de les seves tombes històriques. Fa temps que vàrem perdre la capacitat col·lectiva per a imaginar i perseguir amb il·lusió el nostre desig d’un món diferent, millor, però sobretot més just. Quan manca poc més d’un any per les pròximes eleccions municipals, la victòria de la dreta extrema ja és un fet consumat, no importa la quantitat de sufragis que obtinguin les seves candidatures.
Davant d’aquest panorama, qui pot defensar honestament la lluita antifeixista? Ho pot fer algú creient que som massa persones, que hi sobra gent? Ho pot fer algú que veu la diversitat (una veritable riquesa) com una amenaça constant de substitució cultural? Ho pot fer algú que va obrir les portes del poder a qui creu fermament que els migrants són un atemptat contra una suposada catalanitat pura i eterna? Ho pot fer algú que va fet president de la Generalitat a una persona que reservava l’apel·latiu de bèsties pels castellanoparlants? No, em sap greu. Ningú pot abanderar de forma honesta la lluita contra les formes contemporànies del feixisme sense, abans, deixar enrere completament el nacionalisme, origen i causa de la situació actual. El mite, el greuge etern, l’exageració demagògica i, en grau extrem, el supremacisme; tot plegat, constitueixen ingredients d’una mateixa recepta que només pot materialitzar-se en el rebuig i l’odi sistemàtic a qui no és com nosaltres, a qui és diferent. Existeixen diferències de tonalitat, és cert, però les aliances dels darrers temps han posat a cadascú en el seu lloc i davant de tothom, amb llums i taquígrafs, hem pogut contemplar com els fets i les decisions serveixen, com poques coses, per a destriar eficaçment el gra de la palla. L’essència de l’aparença. La substància del discurs i la postura. Per tant, de cap manera no es pot combatre el nacionalisme amb més nacionalisme, ni tampoc la intolerància amb més intolerància.
Necessitem transcendir aquest marc cíclic. Per intentar-ho, com a mínim, i a parer meu, des del municipi cal dissoldre les estructures polítiques tradicionals. L’anterior urgeix com a una necessitat imperiosa, si existeix realment la voluntat de capgirar aquesta situació, la del capitalisme tecnològic actual, la d’un creixement sense precedents de la desigualtat i la fragilitat socials, que condemna a la classe treballadora a competir feroçment entre ella en un suposat entorn de recursos escassos i tensió dels serveis públics, la majoria dels quals, per cert, i especialment la sanitat i l’educació, no es poden gestionar des del municipi. Ho vaig defensar fa més d’una dècada i ho torno a defensar avui. Les diferències respecte a 2015, però, són evidents. La situació socioeconòmica ha empitjorat notablement: hi ha més pobresa, cada cop existeix un nombre més elevat de persones en situació de vulnerabilitat, la precarietat s’ha estès normalment a les persones que tenen feina (que sovint han de simultaniejar més d’una), per no esmentar de nou el drama de l’accés a l’habitatge. Per altra banda, des de la política tradicional no podem esperar una proposta valenta i honesta de transformació municipalista. Ho hem après amb el pas del temps. La història, insisteixo, per fi, ha situat a cadascun dels actors a la posició que es mereix. Ja poden intentar rescatar l’argumentari i vestir-ho lluent i colorit, com si fos eternament carnaval, que mai podran recuperar la credibilitat perduda. El confederalisme democràtic, que esclata des dels espais més simples, petits i insignificants, l’autogestió de la quotidianitat deixant al marge les categories que vertebren el capitalisme, mai podrà sorgir de les institucions existents ni comptar amb el concurs dels partits polítics. O s’esdevindrà autogestionari i antiautoritari o simplement no existirà. En un context com l’actual, de replegament i desmobilització de l’antagonisme social, simplement, esperarà el seu torn, reunint forces, aprenent de les errades pròpies i dels èxits de l’adversari, fins que sigui el moment de tornar-ho a intentar.
Per acabar amb l’extrema dreta nacionalista, sociològicament parlant, per vèncer el seu discurs fal·laç, el seu univers cultural pervers, que no és res més que una variació crua de la ideologia dominant, cal impugnar la totalitat de l’ordre imperant en l’actualitat, puix ha estat de la seva descomposició (desinversions sanitàries, ferroviàries, educatives, etc.) que ha sorgit. I amb aquest objectiu, novament, cal recórrer a l’eina de la memòria històrica recent: cal identificar amb claredat qui va ser responsable d’aquest desballestament comunitari, per anomenar-ho i dir-li als ulls que mai podrà formar part de la solució. Moltes persones endevinaran amb facilitat l’espai polític al qual em refereixo, doncs, de forma ignominiosa, el 2010, i amb la intenció de destacar només una part del tot, va situar com a conseller de Salut a qui havia estat fins al moment màxim representant de la patronal de les entitats sanitàries privades. En el nostre difícil, però també il·lusionant, camí municipalista, tampoc podrem pas comptar amb qui ha desvirtuat fins a l’absurditat un projecte polític, delineat fa dècades per M. Bookchin i J. Biehl, enfocat a provocar canvis radicals, d’estructura, sense marxa enrere, concentrant els esforços i l’energia col·lectiva en l’àmbit més proper a les persones. Ha quedat palès, doncs, que no podrem avançar sense enfrontar-nos-hi, també, a tots aquells qui, amb l’ambiciosa intenció de canviar-ho tot, van contribuir decisivament a consolidar l’hegemonia política del nacionalisme excloent postconvergent, sovint abillats amb vistoses vestidures anticapitalistes. Hi ha d’altres que ni tan sols mereixen esment específic. N’hi ha prou amb recordar l’entusiasme càndid i indignat de la primavera de 2011 i provar de contrastar-ho amb la crua realitat de l’actual consell de ministres.
Si no té cap sentit respondre la dreta nacionalista, ni tampoc les seves manifestacions extremes, amb més nacionalisme, amb més banderes, menys versemblant resulta, encara, pretendre articular-ho com a estratègia al ple municipal. No ens enganyem pas, no ens fem trampes al solitari. Cap regidor no podrà contenir, ni tan sols contrarestar, l’extrema dreta al consistori quan no s’ha pogut fer des de la base, des del carrer, amb anterioritat. El resultat de tot plegat, d’aquest sense sentit, no pot ser un altre que més vulnerabilitat pels que ja són vulnerables: fragilitat social i indefensió política. Hem de rescatar el debat, la discussió i la pràctica sobre les nostres condicions materials d’existència. Es tracta d’un desafiament de sobirania en tota regla: construir el municipalisme, el confederalisme democràtic, implica deslegitimar les institucions i començar a decidir des de la praxi el nostre destí entre totes les que no gaudim de privilegis, sense distinció de color de pell, procedència o idioma.
Municipalisme és més comunitat, més contacte entre nosaltres -alliberats de la colonització tecnològica-, més consciència i més crítica radical (d’anar a les arrels). En definitiva, més barreja, més diàleg entre cultures, més idiomes, més diversitat, més democràcia (directa, és clar) i, en definitiva, més internacionalisme. El resultat d’aquesta enorme agregació és un immillorable punt de partida, una magnífica garantia, contra la proliferació de les extremes dretes als nostres carrers, a les nostres llars i als nostres caps. A parer meu, de fet, l’internacionalisme municipalista, autònom i confederal, és la clau per a la seva desaparició.
Isaac Arriaza. És veí del Papiol. Va participar de Molins En Lluita, l’Espai Autogestionat Mallolis i Molins en Transició. El 2015 col·laborà amb la CUP a la campanya de les eleccions municipals. Forma part de la revista Antagonistas(www.antagonistas.org).
