L’alcalde, Joan Ramon Casals, fa mèrits de cara a la graderia independentista, afamada, desitjosa de viure una eterna experiència catàrtica (celebració-adoració messiànica-manifestació), una mena de clímax in aeternum fins al final dels temps (és a dir, fins a la independència). O de cara al seu partit, més aviat. Deu ser gratificant passejar per l’ametlla molinenca amb el cap ben alt, com a prohom fidel a la pàtria, havent acomplert amb el seu deure. El 2015, sent candidat de Junts pel Sí, ocupà la trentena posició d’una llista que havia d’aconseguir la majoria definitiva per portar-nos –sí, a tothom, vulguem o no– cap a la nova reformulació simpàtica, cívica i escrupolosament democràtica de l’Oceania orwelliana. Llàstima que no els hi van deixar (els del 155, quina sorpresa!), perquè ho tenien tot absolutament enllestit. Tot. Només calia prémer el botó d’ignició però, finalment, la nit del 27 d’octubre, degué fallar alguna cosa important al quadre de comandament. Quelcom no previst, i absolutament inesperat, en el guió processista. Sigui com sigui, sembla que el nostre batlle vulgui assegurar-se una plaça entre el top ten a l’enèsim experiment (neo) convergent per tal de no afrontar unes eleccions en condicions –mínimament– assimilables al període anterior a 2012.
Tinc dificultats per recordar-ho amb precisió però, al llarg del 1996, quan no feia encara un any que havíem canviat la perifèria barcelonina pel Baix Llobregat, a casa, vàrem rebre una carta amb l’escut de la monarquia borbònica i les lletres: ‘Ministerio de Defensa’. Portava el meu nom. Tots esperàvem aquella missiva. No m’avergonyeix reconèixer que llavors, amb disset anys, no era una persona conscient políticament i no sabia absolutament res al voltant de l’antimilitarisme i el moviment per la insubmissió al servei militar obligatori. En aquella època, el meu cap estava ocupat en altres coses i, sincerament, vaig sentir molta por en veure’m cridat a un lloc i a unes pràctiques davant les quals sentia veritable pànic. Aquesta por em va acompanyar, també, durant el reconeixement mèdic (el facultatiu lluïa l’uniforme sota la bata blanca, quin oxímoron estètic!), a l’hospital militar de Barcelona, el matí en què em van declarar no apte per a prendre una arma i jugar als GI-JOE, en algun lloc de la península Ibèrica, complint, així, amb el meu deure com a espanyol.
Amb el pas dels anys, a mesura que anava creixent el meu interès pels assumptes públics, és a dir, per les qüestions d’ordre polític –o sigui, absolutament totes–, vaig saber que només el 1990, i segons Wikipedia, va haver-hi 2.450 insubmisos, dels quals 130 van ser detinguts. Un any abans, seguint la mateixa font, van ser empresonades les dues primeres persones –pertanyents al moviment MiliKK, sorgit a Catalunya el 1984– amb condemnes de 13 mesos de privació de llibertat. No tothom, tampoc d’entre els meus coneguts pertanyents a la mateixa quinta, va veure’s amb la força i la determinació suficients per afrontar una situació repressiva greu com era l’empresonament. Més endavant, molts d’ells es van acollir a la possibilitat de fer la prestació social substitutòria (PSS) que, de facto, era una manera de vehicular l’objecció de consciència sense adoptar una posició de desobediència, ja que es reconeixia, efectivament, la legitimitat de la crida a files. No recordo mai un retret o una acusació sobre les decisions de cadascú sobre com afrontar aquella situació. Tampoc, encara que sembli sorprenent, respecte d’aquells que decidiren respondre a la citació de l’Estat i anar-hi sense pensar-s’ho gaire per tal d’acabar, com més aviat millor, amb aquella imposició sense sentit. A ningú, que jo recordi, li va passar pel cap assenyalar aquestes persones –que varen acabar obeint la imposició repressiva de l’Estat– proferint-los epítets, tan de moda avui, com feixista o espanyolista. Cap d’ells, però, no era un líder o un cap visible del moviment antimilitarista. Cap d’ells, però, no pretenia –ni de lluny– esdevenir un model per a la resta. Cap d’ells, però, van prometre i assegurar públicament que el servei militar obligatori s’acabaria en un moment determinat pel sol fet de desitjar-ho amb molta força o, en el pitjor dels casos, prendre una decisió (declarar-se insubmís, és a dir, desobeir) que, en realitat, no tenien cap intenció de posar en pràctica. Si el moviment per la insubmissió a Catalunya –però també a la resta de l’Estat- va esdevenir fonamental per la posterior extinció del servei militar obligatori (que va ser un fet consumat el 2002) fou perquè es fonamentava en la coherència –no assumida per tothom, és cert, però suficientment nombrosa– entre què es pensa i el que es fa. És per això que, històricament, sempre s’ha considerat un model de desobediència civil i lluita antiautoritària.
Aquí rau la clau de tot plegat. Hi ha una diferència abismal entre admetre que és molt difícil enfrontar la vida en societat –també qualsevol esforç emancipador– sense un mínim pragmatisme, perquè totes vivim circumstàncies que ens són genuïnament excepcionals i, en absolut contrast, fer de la contradicció i la incoherència una pràctica política sistemàtica. Una guia d’acció. Encara que sembli paradoxal, fer de la contradicció desvergonyida –i de la postveritat, és a dir, de la propaganda i l’engany– un programa de govern, sinó una ideologia. I, precisament, aquest és el punt on ens trobem ara, per desgràcia. Fer passar per coherent el que, en realitat, és renúncia i indeterminació sense pal·liatius. En Joan Ramon Casals, sent fidel a les seves profundes conviccions democràtiques, no pot acceptar un pacte de govern amb l’agrupació local d’un partit que ha estat clau en l’aplicació de l’article 155. I no ho pot fer encara que aquesta agrupació local s’ha manifestat contrària a l’esmentada intervenció del govern de l’Estat a les institucions d’autogovern catalanes. En canvi, el mateix alcalde i futur diputat, com tampoc la CUP-CC o ERC, no veuen absolutament cap problema en acceptar, assumir i, per tant, donar legitimitat a les eleccions autonòmiques i sotmetre’s, novament, a una legalitat –l’estatutària i constitucional– declarada obsoleta i autoritària, respectivament. I, pensant en els lectors, no crec que sigui necessari remetre’ns a l’abundant –faraònica, més aviat– hemeroteca sobre les pantalles superades, la fi de l’autonomisme i la incapacitat, de qui ens hem mostrat crítics, per entendre el moment polític. De fet, encara hi ha qui creu en la vigència del nou règim proclamat el proppassat 27 d’octubre. Superpoders consistorials atorgats divinament via Brusel·les. Disset regidories i coherència absoluta com a armes per tal d’afrontar l’expulsió sistemàtica de les veïnes que, un endemà no massa llunyà, no podrem pagar els preus d’aquesta bonica i pròspera vila republicana.
Isaac Arriaza és veí de la Riera Bonet i autor del bloc Hic Rhodus, Hic Salta! Bitàcola de pensament antagonista i crítica de la cultura.
