Joan Domènech és un apassionat cinèfil amb una llarga trajectòria al voltant de la difusió i de la didàctica del llenguatge cinematogràfic, en sentit global.
Quin creus que és l’origen de la teva constant dedicació a la cinematografia?
No ho tinc massa clar, però de ben segur que varen ser molts elements: la llibreria dels pares, la lectura i les portades de la revista Fotogramas; les sessions de cine-club al cine Savoy a les quals l’Isidre Macias tot i ser un adolescent em recomanava anar i on vaig descobrir un cinema molt allunyat dels estàndards de les sessions dobles dels diumenges a la tarda. Parlo de fa molts anys, dels temps del còlera, –Gregorio Morán dixit–, temps en què més que mai el cinema et podia fer somiar. De forma genèrica crec que per sobreviure en aquest món són necessàries les fantasies. Jo crec que les he cuidat intensament, des de petit, com a arma defensiva. L’infantesa de la meva generació, al marge de poder sentir-nos estimats, era una època trista. En fi, potser no m’explico bé però és el que sento.
Com definiries bàsicament l’art del cinema?
El cinema, un invent de finals del XIX que va néixer com un espectacle de fira, en pocs anys es va convertir en un mitjà d’expressió amb una escriptura pròpia, amb un llenguatge propi, el llenguatge cinematogràfic i que permet a l’espectador en poc més d’una hora i mitja identificar-se amb personatges, històries, paisatges, objectes… Com qui es reflecteix en un mirall i s’adona que no està sol. És un dels aspectes que més m’apassiona del cinema.
Quina connexió hi veus amb les altres formes artístiques? Per exemple, amb la literatura.
Crec que són dos mitjans artístics que malgrat fer servir dos llenguatges diferents pretenen un mateix objectiu i tenen un element comú: explicar històries i la paraula. El cinema posa a disposició de molts en molts moments i llocs on la literatura quedaria restringida a uns pocs, en pocs moments i llocs.
Què és el cinema d’autor, al teu parer?
Tinc una resposta molt clara sobre això: “Per mi, fer una pel·lícula, vol dir fer sempre la mateixa pel·lícula”. Aquesta frase es de Miklós Jancsó, cineasta hongarès representatiu dels nous cinemes de l’Est, per allà els anys 70. Hitchcock feia sempre la mateixa pel·lícula i malgrat formar part de l’aparell de Hollywood, el seu sentit del muntatge, planificació, obsessions i arguments tenien sempre les mateixes constants. Per tant tinc clar que Godard, Haneke i Lynch poden ser tant autors com Spielberg o George Lucas. No crec equivocar-me si dic que “Star Wars és un film d’autor».
Com valores, en la perspectiva del temps, la tradició cinematogràfica a Molins de Rei?
Durant els anys seixanta es van generar a Europa una sèrie de moviments cinematogràfics que trencaven les normes del llenguatge cinematogràfic tal i com es coneixia fins aleshores: la Nouvelle Vague a França, el Free Cinema anglès o el Nou Cinema Alemany. Espanya, malgrat la manca de llibertats que comportava el franquisme, va sorgir una fornada de nous directors tant a Madrid (Cine Mesetario) amb preocupacions properes al realisme social, com a Barcelona amb l’anomenada “Escuela de Barcelona” de caire més estètic i proper al cinema d’avantguarda francès. I va ser Molins de Rei amb la Semana del Nuevo Cine Español qui es va cuidar de fer visible el cinema d’aquests realitzadors. Molins de Rei va tenir, doncs, la seva dècada prodigiosa des del 1964 fins al 1969. Noms com Saura, Camús, Patino, Aranda, Portabella, Jordà, Eceiza i molts d’altres varen passar per la Setmana de Molins. El ressò a nivell de tot l’estat espanyol era gran, molt gran cinematogràficament parlant.
Actualment les 12 Hores de Cinema de Terror, una iniciativa del cine-club local nascuda el 1973, ja s’ha convertit en Festival Internacional de Cine de Terror i és, sens dubte un dels millors festivals d’aquest gènere a nivell europeu.
D’altra banda, el Cine-Club Hal 2002 ja porta onze anys organitzant la Mostra de Cinema de Drets Humans i Interculturalitat on nens i adolescents de totes les escoles de la vila van al cinema i la pel·lícula viscuda després és comentada i treballada a l’escola a partir d’un dossier preparat pel mateix cine-club.
També cada any es celebra una mostra de curtmetratges, el Kurtinstant, i que vindria a ser la millor collita anual de curts fets per gent de Molins de Rei o vinculada a Molins de Rei.
En fi, Molins no té sales de cinema pròpiament dites, però l’activitat en aquest aspecte és permanent.
Pots definir què és allò que més et commou del cinema, i quins autors o quins gèneres t’emocionen més?
A mi personalment el que més m’interessa –i em commou– és el cinema en el qual el seu director aconsegueix un perfecte equilibri entre forma i fons, o sigui allò que deia Flaubert: “La forma neix del fons com la calor que surt del foc”, o sigui el que abans en deien la posada en escena ha d’estar íntimament lligat amb el que s’explica.
A títol individual m’apassiona ‘Vértigo’ de Hitchcock, una obra mestra i una gran reflexió sobre la passió; m’emociona Rossellini i el seu humanisme; El Godard allunyat del seu cinema polític-militant; m’interessa tota la filmografia de Polanski. M’agrada molt, moltíssim David Lean –’Breve Encuentro’, ‘Lawrence de Arabia’, ‘Doctor Zhivago’– i el do de la paraula en el cinema en la figura de Joseph L. Mankiewicz i tants d’altres….
Respecte als gèneres, he de confessar la meva debilitat pels westerns clàssics, el cinema negre dels anys quaranta, cinquanta i setanta i el polar francès de Jean Pierre Melville
Quina creus que és la funció primordial d’un cine-club?
Crec que la funció d’un cine-club és la projecció d’un film en el format en què està pensat i rodat i en la seva versió original. I, acabada la seva projecció, parlar de la pel·lícula, del seu director, del llenguatge del film i de la psicologia dels personatges en el context de la pel·lícula projectada. Crear un debat i parlar-ne entre tots. En fi, el que ja no es fa actualment.
André Breton va escriure ja fa mols anys que “Hem d’acceptar i reconèixer que a la vida existeix ‘l’edat del cinema’ i que després ens passa”. No li mancava raó.
Pots fer alguna valoració del panorama de la cinematografia actual, en relació a les èpoques considerades clàssiques, o fins i tot mítiques?
Reconec que em sap un cert greu el que ara diré, però em costa veure actualment pel·lícules que em gratifiquin i comprovo amb una certa tristesa que el cinema que més m’interessa és el produït entre 1924 i 1955, entre Nosferatu i Viaggio in Italia , quan la invenció expressiva era una necessitat. També em segueix interessant el modernisme cinematogràfic dels seixanta i setanta.
Potser aquesta selectivitat tan estreta és, segurament un tret propi d’una certa tardor de la vida –no voldria posar-me crepuscular– quan tantes coses apareixen com a déjà vu i per tant, deixen d’emocionar-me, commoure i apassionar-me.
