La doctora en Història Contemporània Gemma Tribó defensa en una conferència els avantatges agrícoles i industrials que la inauguració del Canal de la Infanta va comportar per a la comarca fa 200 anys.
Era el 21 de maig de 1819 quan l’Infanta Lluïsa Carlota de Borbó inaugurava el canal que portaria el seu nom. La construcció havia estat demanada i pagada per pagesos i propietaris de la zona, que volien una instal·lació hidràulica per a les seves terres. Un projecte ambiciós i innovador que connectaria els camps de Molins de Rei amb els de l’Hospitalet i Sants passant per Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí i Cornellà.
La seva creació va suposar un abans i un després per a la comarca. “Va intensificar l’agricultura i el conreu de regadiu”, ha explicat la doctora en Història Contemporània Gemma Tribó en una conferència a la Biblioteca El Molí aquest dijous coincidint amb els 200 anys d’història del canal i dins de la celebració de les Jornades Europees de Patrimoni.
Els avenços agrícoles també van propiciar canvis en l’alimentació de la població, que va passar de nodrir-se a base de blat a introduir diferents tipus d’hortalisses a taula. En xifres, el canal va acabar regant 3.000 hectàrees i va ser un revulsiu per a cultius com el del cànem, que la comarca va començar a exportar en grans quantitats. “El material s’utilitzava per fer els amarratges dels vaixells i necessitava de remull per poder ser trenat”, apunta Tribó.
Però els avenços no van acabar aquí. La historiadora molinenca ha explicat que la creació del canal també va accelerar la industrialització de la comarca en una època, el segle XIX, en què el vapor i l’electricitat encara no s’utilitzaven com a energia motriu. “En tot el canal es van construir 13 salts d’aigua, que les indústries utilitzaven per fer funcionar la seva maquinària”.
Els salts estaven ubicats des de la Casa de les Comportes fins a Can Tunis, a Montjuïc. De fet, eren tan preuats per a la indústria que Tribó recorda com en l’època es posaven a subhasta pública per a les empreses. “A la comarca van venir protoindústries de tot tipus, trituradores de campeig, marmolistes, especialistes en guix…”, ha explicat la historiadora davant de la trentena de persones que ha aplegat la conferència.
Una construcció complexa
Però construir el canal no va ser fàcil. L’especialista ha puntualitzat que el director tècnic del projecte, Tomás Soler, va patir diversos sabotatges mentre el construïa, a més de ser testimoni de la desconfiança d’alguns pagesos: “Certa gent creia que el canal no s’acabaria mai i no estaven disposats a finançar-lo”. De fet, recorda com els promotors de l’obra es van haver d’endeutar per acabar-la i com, fins i tot, el dia de la inauguració només se’n va estrenar una part. “Aquell dia l’aigua només va arribar fins al Torrent Borràs, a l’Hospitalet”.
Tribó ha estudiat el canal a fons. Al llarg de la seva carrera ha recorregut arxius i dietaris de l’època. Per això també és capaç d’aportar noves informacions respecte a l’edificació d’aquesta construcció hidràulica. Tot i reconèixer que cap dels arxius visitats ho menciona, la historiadora suggereix que alguns militars podrien haver col·laborat en la construcció del canal: “Seria lògic perquè abans les obres estaven tutelades per autoritats militars i després de la guerra molts soldats s’havien quedat sense feina”.
De fet, recorda com el general Francisco Javier Castaños va ser un altre dels artífexs de la instal·lació hidràulica a la comarca. “El canal havia de dur el seu nom, però en inaugurar-lo la Infanta el van batejar en nom d’ella”, ha desvelat la historiadora, que ha tancat la conferència recordant com la canalització també va permetre que la comarca resistís millor els embats de la fam i de la fil·loxera a finals del segle XIX.
Més comentat 1