Pilar Marco és investigadora del CSIC des de fa més de 20 anys i des que va esclatar la pandèmia s’encarrega d’investigar com fabricar proves de detecció de Covid-19 més ràpides i assequibles. Treballa en dos models que es podrien comercialitzar per menys de 10 euros.
Des que es va declarar l’estat d’alarma, la molinenca Pilar Marco es passa els dies investigant la manera de fabricar tests de Covid-19 més eficients i barats. Ho fa tant des del laboratori com des de casa telemàticament.
Marco és professora investigadora del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) des de fa més de 20 anys i ara coordina el grup de recerca d’aquesta institució que s’encarrega de trobar aquests nous dispositius de detecció del virus. De moment, treballen en dos models que permetrien reduir el temps d’espera i a un preu més assequible.
Actualment per saber si algú està infectat s’apliquen dues tècniques de detecció: les PCR i les denominades proves ràpides. Les primeres són les més fiables del mercat, però requereixen d’una anàlisi al laboratori i no se’n tenen els resultats fins al cap de tres dies. A més, són molt cares. Les proves ràpides, en canvi, redueixen l’espera a un màxim de mitja hora, però perden fiabilitat: “Només detecten el virus tres o quatre dies després d’infectar-te”, explica Marco a Viu Molins de Rei.
Aquesta situació ha portat la investigadora molinenca a mirar de fabricar dos dispositius detecció que redueixin el temps d’espera a un màxim d’un quart d’hora sense perdre fiabilitat.
Un dispositiu òptic i un altre d’electrònic
El primer dispositiu en què treballa és semblant a un predictor d’embaràs, però que es vol fer servir per detectar la infecció a través de biomarcadors del virus com partícules de les vies respiratòries i la saliva. Per esbrinar la presència de la Covid-19, aquestes mostres es dipositarien en una tira de detecció especial que després, amb un aparell òptic que podria ser una aplicació mòbil, detectaria la presència de la malaltia.
L’altre sistema que Marco desenvolupa és de caràcter electrònic. En aquest cas, l’aparell seria semblant al que es fa servir per detectar la diabetis i el seu interior estaria format per cinc tires de detecció. En entrar en contacte amb biomarcadors del virus, l’aparell generaria un senyal elèctric que es traduiria en una pantalla indicant si s’està infectat o no.
Pel que fa al preu, Marco preveu que puguin costar menys de 10 euros: “Hi ha empreses que ja s’han ofert a comercialitzar-los quan tot estigui més madur”, assegura.
La investigadora molinenca confia que el primer dispositiu pugui estar enllestit d’aquí a tres mesos i que el segon ho estigui en un any. És el temps que calculen que es trigarà a validar els dos sistemes, que prèviament es testejaran amb mostres emmagatzemades de més de 500 malalts de l’Hospital del Mar i del Germans Trias i Pujol, que també col·laboren en el projecte.
De fet, es tracta d’una investigació interdisciplinària i que, en el marc del CSIC, aplega professionals de l’institut de Química Avançada de Catalunya i del Microelectrònica de Barcelona, així com també de l’Institut de Ciència de Materials d’Aragó. Des de la capital catalana, Marco s’encarrega de coordinar les sis persones que integren l’equip provinent de l’institut de química avançada.
La necessitat d’invertir en ciència
A l’hora d’idear els dos dispositius, el CSIC ha aprofitat el coneixement que ja tenia en aparells de detecció gràcies a investigacions anteriors. Per exemple, el sistema òptic ja l’han fet servir en projectes de detecció de càncer, i l’elèctric amb malalties inflamatòries. Marco explica que eren “iniciatives anteriors finançades per la Unió Europea que els han ajudat a no partir de zero”.
En aquest ocasió, la investigació actual ha estat finançada a través de donacions que particulars i diferents col·lectius han fet al CSIC. Per això, Marco remarca la necessitat d’invertir en ciència per “evitar que cap virus ni malaltia ens deixin desprotegits”.
