Avui, 19 d’octubre, se celebra el Dia Mundial contra el Càncer de Mama. Una de cada vuit dones patirà aquest tipus de càncer al llarg de la seva vida. Segons un informe recent de l’OMS, el de mama és ja el més comú del món, per davant d’altres com el de pulmó. L’AECC (Associació Espanyola Contra el Càncer) assegura que la taxa de supervivència és del 85,5% als 5 anys del diagnòstic i que es tracta del càncer que més assajos clínics genera.
El 9 de març del 2021, en plena pandèmia, em van diagnosticar un càncer de mama. Des d’aleshores he anat prenent el que jo anomeno “apunts emocionals”. No m’he vist amb forces d’escriure un llibre ni un dietari. Tan sols necessitava, arribat el dia, compartir la meva experiència amb aquelles dones que han passat, estan passant o passaran algun dia per aquest procés. Estic a la recta final de la quimioteràpia (em queden 3 sessions d’un total de 16), i al bell mig de tot el procés, amb 15 sessions de radioteràpia i un tractament hormonal per venir. Aquí no trobareu consells, perquè cadascuna el viurà a la seva manera. Simplement us vull explicar, sense manies, com és per mi conviure amb el càncer de mama. I, no us enganyaré:
El càncer de mama és una putada. Un sotrac més en el camí. Una pedra que es col·la a la sabata i que t’impedeix fer més passes endavant. Un cop que et deixa estabornida. Una llosa que et cau al damunt i t’aixafa. Una travessia en el desert. Una cursa amb mil obstacles. Un tsunami que ho arrasa tot. Un terratrèmol que sacseja als que més estimes. Un trasbals pel teu entorn més proper. Un procés llarg i dolorós. També és una tabula rasa que et brinda l’oportunitat de partir de zero, de començar de nou. Un carpe diem imposat. Un prendre consciència de la teva vulnerabilitat i la dels que t’envolten. Un toc d’alerta. Un cop de timó. Un canvi de rumb.
És una revisió anual rutinària. Una mamografia. Una ecografia mamària. Una biòpsia d’urgència. I un maleït diagnòstic: carcinoma ductal infiltrant. És l’entrada al protocol del càncer de mama.
És un pre-operatori. Una ecografia axil·lar. Una ressonància magnètica, un TAC toràcic i una gammagrafia òssia per descartar la metàstasi en altres òrgans.
És una intervenció quirúrgica. Una punció del gangli sentinella. Una tumorectomia de mama amb buidament axil·lar.
És un post-operatori complicat. Febre post quirúrgica. Analítica general, radiografies i PCRs, que estem en pandèmia. Seroma. Punt de sutura. Cultiu i confirmació d’infecció. Retirada de punt de sutura. Ferida oberta i teràpia de pressió negativa. Mesos de cures, moltes cures, al servei de Patologia Mamària de l’Hospital Vall d’Hebron i a casa, a mans d’una amiga, infermera de professió.
És l’Oncotype DX, la prova que avalua 21 gens, que prediu les possibilitats que tens de tornar a patir càncer de mama d’aquí a uns anys i que t’omple d’esperança si et marca una puntuació que t’estalvia la quimio. És el resultat que no esperaves. És, et diuen, la teva assegurança de vida en els propers anys.
És la temuda quimioteràpia (la blanca i la vermella) i els seus efectes secundaris. La ventriculogammagrafia isotòpica d’equilibri per valorar la cardiotoxicitat dels fàrmacs que vindran. La instal·lació al braç i el manteniment cada 15 dies del catèter PICC.
És anar a la pelu i tallar-se el cabells ben curtets per acostumar-se al que vindrà. Esbossar un mig somriure fals quan algú et troba al carrer i et diu: “Caram, quin canvi de look. Et queda molt bé!”. Dutxar-se i quedar-se amb els flocs de cabells entre els dits i veure com s’escolen pel desguàs de la banyera fins a embussar-lo del tot. Recórrer a un veí i amic perquè et rapi els quatre pèls que es resisteixen a caure. Rentar-se la cara amb aigua i sabó neutre i perdre pestanyes i celles dins la pica. Emmalaltir. Defugir la imatge que et retorna el mirall del lavabo. També és descobrir la forma del teu crani i la pell que amagava la teva cabellera. Comprovar fins a on arriba el front i descobrir que tens pigues al cap.
És emprovar-se mil i un mocadors, foulards i turbants. Passar de l’esfera pública al més absolut anonimat. Acceptar l’estigma i aguantar les mirades, de vegades tafaneres, massa sovint de compassió. També és gaudir de la solidaritat d’amigues, familiars i companyes de lluita que et passen els kits que les han fet supervivents. Fer passis de model amb tot tipus de draps al cap. Assajar una obra de teatre amb la millor companyia possible. Sessions de maquillatge que et recorden com eres fa uns mesos. Concerts d’estiu sota una lluna plena. Pluja de perseids. Capvespres a la platja. Trobades amb velles amistats. Xerrades terapèutiques. Plorar plegades i fer-nos més fortes. Rebre energia, paraules amables i missatges d’ànim. Fer tribu amb qui no esperaves. Enfortir els vincles amb la parella i la nena. Saber demanar ajuda als altres. Aprendre a tenir cura d’una mateixa i deixar-se mimar. Gaudir dels bons moments. Valorar la vida en el seu estat més pur.
És la visita dels fantasmes a les hores de son. Anar a dormir amb la por de no despertar-se l’endemà. L’ofec de l’ansietat. Trobar en els medicaments que sempre has defugit el teu salvavides. Prendre Lorazepam per assegurar-te 6 hores de somni lleuger que et permetin aguantar l’endemà.
És canviar la teva agenda professional per una agenda mèdica. Seguir matinant, canviant el lloc de feina per les analítiques de les 8h. Agafar cada setmana la carretera de l’Arrabassada sortejant ciclistes i porcs senglars per arribar com un clau a Vall d’Hebron.
És passar la targeta sanitària a la pantalla d’admissió diversos cops per setmana. Deixar lliure el seient del costat, tot recordant que la Covid-19 no és la nostra única amenaça. Sentir a la fi el teu nom per megafonia després d’estar més de dues hores seguides de peu dret a una sala d’espera a vessar. Mirar al teu voltant, i assumir que darrera de cada mascareta quirúrgica, perruca o mocador probablement hi ha algú passant-ho encara pitjor que tu. Trobar cartells dels tallers on line per a pacients amb càncer de pit i comprovar que el calendari de les formacions ni tan sols quadra amb el teu.
És sobreviure a les punxades i a les agulles, a les extraccions de sang setmanals. Conservar la vena d’una mà com a única via possible d’extracció. Proveir-se al box de galetes, xiclets, llibres, llibretes, agendes, bolis, mòbil, auriculars…i no treure’ls de la bossa mentre dura la sessió a l’hospital de dia. Estar pendent de l’avís acústic de la bomba d’infusió que gota a gota t’administra la quimio intravenosa i que, a poc a poc, et va debilitant. Presenciar com s’ensorra una companya, fer-te la forta animant-la i ensorrar-te amb ella. També és l’abraçada furtiva d’una infermera, saltant-se les restriccions sanitàries, sabent que les abraçades tot ho curen.
És anar com una moto o no servir per res. Jeure al sofà i no tenir forces per aixecar el cos. Conviure amb nàusees la setmana de la sessió. Esgotar la bateria a mesura que passa el dia o al més mínim esforç. Oblits constants i contínues distraccions. Muntanya russa d’emocions.
És provar d’empassar un glop d’aigua amb gust metàl·lic. Inflar-se a líquids per expulsar tota la merda que envaeix el teu cos. Beure amb basques infusions de farigola per evitar les nafres a la boca. És Omeoprazol i Primperan.
És descobrir un gust diferent en cada aliment, desitjant tornar a recuperar el seu sabor original. Ser incapaç d’empassar res i sobreviure a base d’Aquarius i pernil dolç. Atracar la nevera i els armaris de la cuina per menjar tot allò no recomanat i que tard o d’hora et farà sentir encara més culpable.
És deixar enrere la regla i entrar per la porta gran a la menopausa amb fogots, calfreds, cinc quilos de més i suors nocturnes.
És crema hidratant a dojo i dutxes d’aigua tèbia que et fan redescobrir el teu cos nu. Oli rosa mosqueta per guarir les cicatrius físiques. Àcid hialurònic i mil ungüents per cada erupció cutània. Biotina per les ungles que es trenquen. Un dineral en productes de cosmètica oncològica.
El càncer de mama és resiliència. No és un punt i final. És un punt i a part en el relat de la nostra lluita.
Sílvia Guillén és periodista de Molins de Rei.
