Amb l’esclat de la guerra a Ucraïna, la molinenca d’origen ucraïnès Natalia Nyekrasova s’ha bolcat de ple en l’acollida dels refugiats que arriben a la comarca fent de traductora. Col·labora activament amb la Creu Roja i amb tothom qui li demana ajuda. La seva família està atrapada a Ucraïna.
Aquest reportatge el van llegir primer en exclusiva els socis i sòcies de Viu Molins de Rei, que fan possible el diari digital.
“A les quatre i escaig em va trucar una amiga de la meva ciutat que viu a Cornellà de Llobregat. Pensava que s’havia equivocat perquè s’aixeca molt d’hora. Quinze minuts més tard em va trucar la meva germana. Estava plorant i els meus nebots cridant. ‘Ha començat la guerra Natalia, cridava’. Em vaig bloquejar”. Quan el sol encara no havia sortit el dia 24 de febrer, la Natalia Nyekrasova va rebre la notícia que Rússia havia atacat Ucraïna. Ella viu a Molins de Rei des de fa 10 anys i n’ha viscut 10 més a Torrelles de Llobregat, però va néixer a Kherson, una ciutat del sud d’Ucraïna, on tota la seva família està atrapada.
24 dies de guerra ja li han passat factura. Cansada i amb una pressió al pit, només dorm unes 4 hores al dia. Les altres 20 se les passa enganxada a les informacions de la guerra o ajudant. I és que, tot i el patiment pels seus i la impotència davant les devastadores imatges, ràpidament es va convertir en una necessitat de passar a l’acció: “El segon dia em vaig aixecar i vaig sortir al carrer a preguntar”, relata la veïna a Viu Molins de Rei.
Amb la seva mirada decidida, es va involucrar amb la recollida de material humanitari impulsada al municipi buscant caixes de sota les pedres per empaquetar tots els aliments, roba i medicaments recollits.
Ajuda com a traductora
Un cop es van carregar els camions i arribats els primers refugiats a Catalunya, va començar a col·laborar activament amb la Creu Roja, l’organització que gestiona l’acollida d’asilats. “Més igual si és amb Creu Roja o l’Ajuntament, jo intento ajudar. Si em truquen, vaig on em necessitin”, segueix. En aquest sentit, la Creu Roja Baix Llobregat Centre l’avisa cada vegada que arriba una família a la comarca, sobretot per fer de traductora. Els joves acostumen a parlar en anglès, però la majoria de persones que arriben són mares amb els seus fills i filles. En un primer moment, l’entitat solidària els troba un lloc on passar les primeres nits, normalment a hotels, i a tenir tota la documentació en regla.
“Avui mateix estava amb una dona i el seu fill. Em deia que la seva vida no serà la d’abans, ha vingut només amb una motxilla”, explica. A una altra família els ha ajudat a demanar cita per fer totes les gestions administratives a la Fira de Barcelona, però no els han donat hora fins d’aquí a tres setmanes. “Faig tot el que puc, però m’agradaria fer més”, sentencia.
En aquest sentit, va ser la Natalia qui va fer costat a la primera família de refugiats ucraïnesos que va arribar a Molins de Rei. L’Ajuntament va contactar amb ella un cop van aterrar al municipi per fer de traductora. Després d’estar dues setmanes a la localitat han acabat a un hotel de Santa Susanna, l’únic que han trobat amb prou espai per acollir una família de cinc amb tres nens petits.
Ara per ara, la Natalia diu que no hi ha més refugiats a Molins de Rei. “Quan arriben es comuniquen entre grups per veure on van. A Molins què hi ha? La majoria van a pobles petits, tenen més ajuda”, relata mentre concreta que molts que arriben al Baix Llobregat acaben a Vallirana o a Cervelló.
Els recursos són bàsics per garantir una acollida digna a totes les persones que fugen de les bombes i, per això, la veïna assegura que parlarà amb qui sigui perquè tothom tingui un sostre. “Lluitaré, demanaré i preguntaré, sobretot per les famílies amb nens petits”, reivindica.
“Estem bé”
Amb la seva tasca com a voluntària, la Natalia intenta mantenir el cap ocupat, però res la fa oblidar que la seva família encara és atrapada a Ucraïna. Amb l’excepció dels seus dos fills que viuen amb ella al municipi, la resta dels seus estan acorralats a la seva ciutat natal, sota control rus des dels primers dies de la guerra.
“No poden sortir. Els meus tiets tenen por i la meva cosina, la meva germana i els seus fills ho veuen impossible. Podrien arriscar-se, però no tenen cap garantia d’arribar enlloc”, respon amb la veu tremolosa. La Natalia explica que dos dies abans dels primers atacs va parlar amb la seva germana perquè tinguessin tot preparat per si havia de sortir corrents. No van arribar a temps.
Cada dia intenta parlar una estona amb tots ells, però la cobertura falla, les converses són curtes i s’ha de convèncer amb un “estem bé”. “La meva mare té 65 anys i està sola, a vegades no contesta i em poso molt nerviosa i truco corrents a algú altre perquè em digui si està bé”. En condicions normals la seva família es poden visitar només amb un trajecte de 15 minuts.
El que també és un cop molt fort són els vídeos que rep cada dia de la runa en què s’ha convertit part de la seva ciutat. “Aquest estiu hi volia anar de vacances. No importa que ja no hi visqui, és la meva infància i em conec cada arbre. Només demano que no els passi res i la guerra acabi ja”, conclou.
