El talent de Conny Cortínez, artísticament coneguda com a Connor, ja era evident quan era una nena fent experiments amb llapis i aquarel·les a l’escola la Sínia. Passats els anys i havent patit violència masclista dins la seva família, ha recreat a les escales del poliesportiu el mural madrileny ‘La unión hace la fuerza’, on ha plasmat els rostres de la Comandanta Ramona, defensora dels drets dels indignes mexicans, l’escriptora Chimamanda Ngozi Adichieuna, la filosofa afrodescendent Angela Davis i Valentina Tereshkova, la primera dona en viatjar a l’espai. El mural queda tancat amb un missatge clar i concís que la muralista volia donar per ella mateixa i pels qui ho llegeixin: “Ser lliure és no tenir por”.
Viu Molins de Rei dona veu a la cultura i als artistes municipals. Fes-te soci i, amb una petita aportació econòmica, contribuiràs a continuar informant.
Portes pintant tota la vida, però el món de l’art és molt complicat. Quan vas decidir llençar-t’hi de ple?
He tingut una flor al cul. He estat pintat i dibuixant des de ben petita i soc autodidacta. Entre l’entitat Interactuart, que gràcies a ells hi ha murs lliures a Molins, i una exposició que va fer l’Ajuntament amb artistes d’aquí i en la que vaig participar, vaig començar a experimentar. Després em van començar a venir els meus primers encàrrecs de quadres.
També em cridava molt l’art urbà, però mai em vaig animar a provar-ho fins que un amic em va demanar ajuda per fer un treball sobre grafits. Va arribar el dia que vaig pintar el meu primer mur a l’aire lliure i vaig pensar: “Això m’agrada massa”.
I d’aquí vas rebre els teus primers encàrrecs com a muralista?
Sí, l’any passat em van pagar pel meu primer mur. També vaig fer un encàrrec per l’escola la Sínia. Em va flipar, perquè va ser com tornar a casa. Tornar per pintar un mur al lloc d’on vaig sortir per formar la meva vida em va ajudar a veure que anava pel bon camí.
Tens tot aquest bagatge, però molta gent t’ha conegut per la recreació del mur ‘La unión hace la fuerza’ al pont del costat del poliesportiu pel Dia Internacional de la Dona. Quan et van oferir la feina?
Quan va haver-hi aquella polèmica i em van oferir a mi formar part del projecte. El porto preparant des de fa més d’un any.
El mural original està situat al barri de la Concepción de Madrid i hi ha 15 dones representades. Què et va portar a decidir-te per Davis, Ngozi Adichie, Tereshkova i la Comandanta Ramona?
Em vaig començar a llegir les històries del mural de Madrid. Totes han tingut a veure amb moviments polítics, econòmics, racisme… Es va fer molt famós perquè el van tatxar i, per donar més força, s’han fet diverses rèpliques. Aquí se n’han fet alguna. Les meves són aquestes quatre, perquè jo soc de Xile i moltes d’elles tracten el tema del racisme i em vaig sentir molt identificada. Després Valentia va ser la primera dona que va arribar l’espai, em va semblar molt boig.
Com vas començar a visualitzar el mural?
Al principi va costar moltíssim decidir el mur on aniria. Em van dir que seria el de les escales i vaig pensar: “No m’agrada”. Tenia clar que volia lligar les cares i que una formés part de l’altre i al principi no sabia com fer-ho, però al final me n’alegro que hagi sigut vertical. Ara veig que és la millor opció. No me’n penedeixo de res.
L’has adaptat al teu estil, no?
M’han donat llibertat absoluta. El mural original no és realista, però jo pinto realista i ho vaig fer a la meva manera perquè vaig pensar: “Si serà gran, vull demostrar el que puc fer”. Vaig agafar les fotos de referències que crec que van fer servei pel mur original i les he pintat tal com són. Amb programes de disseny vaig provar els colors i anava fent.
La gent que et veia sobre la grua pintant, es quedava mirant. Com ha sigut aquesta interacció amb els veïns?
Ha sigut brutal. Una de les coses que més em va cridar l’atenció va ser el fet que la gent ho valorés tant. Potser estava cansada o desanimada a nivell personal i que pesés algú i digués “Molt bé! Que maco!”, a mi m’omplia moltíssim. Veig que puc viure d’això perquè a la gent li agrada.
A més, el vam acabar amb una trobada col·laborativa que em va encantar. A vegades em ve de gust pintar sola, però soc molt sociable i el fet de parlar i pintar amb algú… Pots estar atrapat l’estona que faci falta i si cal desconnectar és més fàcil. L’ambient i la música, molt maco…
Al mural has escrit: “Ser lliure és no tenir por”. Ho has escollit tu?
Sí, perquè soc una noia amb moltes pors. M’he adonat amb el temps que la por m’ha portat a no fer tot el que m’agradaria. Per exemple, al principi em feia por pintar amb esprai. Fins fa menys d’un any que no he decidit treure’m la por. Només era una barrera, sense la por faríem moltes més coses.
M’agrada pel mur i m’agrada també per la vida. No tenir por, per exemple, de sortir soles de festa, de tenir un home darrere al carrer… Que potser és la millor persona del món, però jo li tinc por perquè ell és un home i jo soc una dona i estic sola.
Parlant d’això, com t’has sentit en donar veu a aquestes dones?
Que el meu primer projecte gran sigui feminista és molt especial. No puc ni explicar-ho amb paraules. Jo vinc d’un pare que maltractava a la meva mare i al meu germà a Xile. Estem aquí a Molins per fugir d’ell i per donar-me una bona vida a mi. Unes dones que també van patir pel fet de ser dones, encara que sigui diferent… És una manera de donar-li a la meva mare el lloc que es mereix i fer alguna cosa per les dones. A nivell personal, també puc posar el meu granet de sorra a la lluita. La vida m’ha posat aquí.
I a partir d’ara, què tens al cap?
Ara mateix vull sol·licitar més murs. M’he donat a conèixer al poble i vull començar a iniciar la meva carrera com a muralista aquí. Tinc el suport de molta gent i veig llenços per tot arreu. La gent para un moment quan veu una obra d’art i deixa de pensar en el que els preocupa. Imagina un poble ple d’art, de murs, estaries constantment fixant-te. Intentaré començar per pintar aquesta façana [assenyala un dels edificis del costat del mural]. Art a saco!
